2012: Canvi de cicle
A punt d’acabar el 2012 i endinsant-nos en l’any VI de la Crisi és l’hora, com no, de fer-ne balanç. D’entrada celebrem que, amb aquest, L’ACCENT hem completat 10 anys, és a dir 240 números. Hui, amb una societat efervescent, amb casals i ateneus consolidats arreu del país, amb un moviment ple d’esperança pels fruits que poc a poc està recollint, pot semblar poca cosa… però fa 10 anys era un repte gairebé fora de la nostra imaginació; i la satisfacció més gran és la consciència que si hem arribat fins ací és perquè el conjunt dels moviments socials han crescut i s’han consolidat, fent possible així -i només així- l’existència de L’ACCENT.
L’any que tanquem, però, potser el recordarem per l’inici d’un canvi de cicle. El desengany i el malestar per la situació econòmica i política que feia temps que s’havien instal·lat en la població enguany s’han començat a traduir en una protesta ampla i constant als carrers. I molts esquemes que pareixien inamovibles, s’estan esquerdat: la ciutat de València, durant molts anys feu de la dreta més rància, va protagonitzar el despertar dels estudiants amb la Primavera Valenciana i les Falles, patrimoni del folklore i l’anticatalanisme, recuperaren la critica social gràcies, entre altres, a la Intifalla. A Mallorca, l’únic pedaç dels Països Catalans que donà suport al colp d’estat feixista, l’estiu es va viure amb una onada de protestes arreu de l’illa per rebre els dirigents del PP balear; mentre que al Principat, la Diada va engegar unes noves dinàmiques polítiques que han tret l’independentisme de la marginalitat i l’han situat en l’eix del debat polític i de l’opinió pública. I tot plegat complementat amb dues vagues generals que han servit per visualitzar el potencial de l’anticapitalisme als Països Catalans; un potencial que poc a poc s’enxarxa amb els centenars -milers!- de protestes locals i sectorials que no han fet més que créixer durant tot l’any.
En no pas poques editorials de L’ACCENT d’anys anteriors ens preguntàvem que calia perquè la població, immersa en un procés de creixent precarització, despertara i s’unirà a les protestes; isquera al carrer i reivindicarà els seus drets; denunciara la corrupció i en deslegitimara els culpables; obrira, en definitiva, els ulls i perdera la por. I tot això sembla ser que ha començat a passar el 2012.
Sense renunciar a la prudència -l’eufòria també ens pot convertir en traïdors, per si algú ho estava pensant!- hem de pressuposar que aquest despertar social anirà a més perquè, d’una banda, la crisi encara no ha tocat fons, i, de l’altra, les polítiques neoliberals més contundents encara estan per arribar, de la mà del famós rescat que plana sobre nosaltres però encara no s’atreveix a aterrar.
En aquest context, però, és fàcil caure en la trampa de creure que tindrem el vent de cara: que el descontent i la protesta es traduiran en el creixement paral·lel de l’esquerra independentista i l’anticapitalisme. Ans al contrari, és ben probable que les dificultats es multipliquen. No hem d’oblidar que venim d’una època de desmobilització i desideolització de la societat i que el procés de politització i radicalització és lent i progressiu; així mateix, tot i la clarificació política que comporta l’augment de la tensió social, l’esquerra independentista encara disposem de pocs mitjans per combatre les grans corporacions polítiques que gairebé monopolitzen l’opinió pública i les institucions. I per últim, caldrà fer front a l’enduriment de les lleis i de les actuacions policials, que són l’últim baluard del poder per impedir el qüestionament de l’ordre establert. El panorama, doncs es tan engrescador com ple de dificultats.
Sens dubte, s’obre un nou cicle i hem de confiar que estarem a l’alçada de les circumstàncies. I no hauríem d’oblidar que aquelles eines que han permès l’esquerra independentista superar la travessia del desert iniciada amb la caiguda del mur de Berlín són també les millors per, amb mínimes garanties, afrontar el futur incert.
