2012: mite o realitat?

Molt s’ha parlat els darrers temps de l’any 2012 com a una data en la qual ocorrerà un fet extraordinari que suposarà una transformació profunda de la superfície de la Terra. Des d’alguns sectors religiosos d’orientació apocalíptica es parla de la fi del món i fins i tot es diu que aquest ja s’anunciava al calendari maia o a les mateixes teories de Nostradamus.

Tot això s’hauria quedat al camp de l’esoterisme si no fora perquè són molts els astrònoms que avisen d’un increment de l’activitat solar en l’actualitat que s’intensificarà encara més l’any 2012. Aquesta activitat es concreta en l’aparició d’enormes tempestes solars que provoquen el despreniment i l’ejecció del plasma que recobreix l’astre, el qual pot arribar al nostre planeta en forma de partícules arrossegades per l’anomenat vent solar.

Però… Què pot suposar l’arribada de vent solar a la superfície del nostre planeta? En primer lloc caldria aclarir que partícules de plasma solar arriben al nostre planeta sense tenir efectes visibles en moltes ocasions. El que fa diferent aquesta situació és la intensitat que l’arribada de partícules de plasma tindria en aquesta ocasió, producte de les tempestes i el consegüent vent solar.

Sembla que tant les tempestes com el vent no són un fenomen poc habitual, sinó que formen part dels diferents fenòmens que es produeixen amb relativa normalitat a l’interior d’un estel. Se sap que el 1859 es produí una situació semblant coneguda com a l’esdeveniment Carrington, que va provocar el col·lapse de la majoria de línies de telègraf del món. És aquest doncs, el previsible efecte que el vent solar pot tindre al planeta, el col·lapse de tots els sistemes elèctrics a gran escala, els quals es veuran incapaços de suportar una descàrrega energètica de grans proporcions.

Per tant, el fet en sí, està molt allunyat del que hem pogut veure els darrers temps a través de les superproduccions de Hollywood, però no deixa de ser greu. Cal tenir en compte que el món del 1859 estava escassament electrificat i per tant les conseqüències de l’esdeveniment Carrington, tot i ser importants, no tingueren el dramatisme que un esdeveniment d’aquestes característiques podria tindre en l’actualitat.

El món actual i sobretot el món més desenvolupat té una dependència total de l’electricitat. Ja no sols pel que fa a la llum i els electrodomèstics als quals milions de persones s’han habituat fins a tindre una dependència total. Les conseqüències podien ser gravíssimes pel que fa també al subministrament d’aigua potable a les cases, que depèn igualment d’un sistema de bombejament que requereix d’electricitat. De la mateixa manera el subministrament de carburant, basat en un sistema de bombes semblant per a la seua extracció es veuria afectat. La cadena continuaria, de manera que també els mitjans de transport es veurien afectats i amb aquests el subministrament d’aliments.

Podríem continuar eixamplant la cadena de conseqüències fent referència a les afectacions en el sistema sanitari entre altres, però el que queda clar és que el que es podria veure afectat és tot un mode de vida basat en un paradigma tecnològic, segons sembla, insubstituïble. Un informe finançat per la NASA el 2009 i publicat a l’Acadèmia de les ciències dels EUA així ho indica.

Així doncs, la pregunta que s’hauríem de fer en aquests moments si les prediccions dels astrònoms es compleixen és la següent: existeixen mecanismes de detecció, prevenció i actuació per fer front a aquesta situació? Segons sembla existeix un satèl·lit posicionat entre el sol i la terra anomenat ACE (Advanced Composition Explorer) encarregat de registrar l’activitat solar. És la informació d’aquest satèl·lit la que ha permès recrear models de predicció per al 2012. Però així i tot es dubta de la seua capacitat per a registrar l’episodi amb la suficient antelació com per a permetre l’adopció de mesures eficaces.

Les grans empreses elèctriques calculen en uns quinze minuts el temps necessari per a reduir a gran escala els voltatges i les càrregues del sistema elèctric. Però el problema és que el vent solar, un cop generat i ejectat, tarda molt menys de quinze minuts en arribar al planeta i afectar al seu camp magnètic, com s’ha pogut comprovar després d’investigar l’esdeveniment Carrington. El que si es sap a ciència certa és que l’esmentat camp magnètic terrestre, que te precisament com a una de les seues funcions protegir la superfície del planeta dels vents solars, és més vulnerable en la transició entre solsticis i equinoccis.

Un altre problema assenyalat per l’astrònom Daniel Baker, és el fet que el satèl·lit ACE ha sobrepassat el període d’activitat per al que havia segut dissenyat i molts dels seus sensors comencen a fer fallida. A sobre, segons adverteix Baker, no existeix cap programa estratègic per a substituir-lo. Altres satèl·lits com el SOHO, tot i poder oferir imatges de l’estel, ho fan amb molta menys precisió.

Per si a algú li havia passat pel cap, l’energia nuclear tampoc seria una alternativa en aquest context, ja que segons sembla, gran part dels reactors estan programats per a apagar-se en cas d’una fallida elèctrica massiva.

Per tant, coneixem les dimensions, les conseqüències i la magnitud del que podria ocórrer, però el que no es sap a amb certesa és l’exactitud de les previsions, així com els mecanismes de prevenció i actuació en els que es puga estar treballant. Descartades interpretacions esotèriques o religioses, el dubte que ens queda és si ens trobem davant d’una amenaça real o no i, en el primer cas, si s’està treballant per combatre-la.

Haurem d’esperar doncs al 2012 per veure si el vent solar actua i produeix una profunda i traumàtica transformació en el mode de vida occidental, una transformació que no es produirà de la mateixa manera en molts països subdesenvolupats que no tenen electrificats de la mateixa manera molts dels seus processos productius.