7 de gener de 2009: el “Cas Bershka” no és un fet aïllat.

La Guàrdia Urbana de Tarragona acusa de 'organización ilícta que comete acciones independentistas' als encausats, en el que només és un cas més d'abús i arbitrarietat d'aquest cos

Octubre de 2016, som al Ple de l’Ajuntament de Tarragona: la CUP presenta un moció demanant que l’Ajuntament es retiri de l’acusació particular en el Cas Bershka. La CUP defensa la moció amb fermesa. ERC i ICV voten a favor de la moció. PP, C’s, Unió i el PDECat (no es nou que aquelles que volen un «nou» estat d’Europa, utilitzin mètodes vells per mantenir-ho tot lligat i ben lligat). Tots quatre van votar a favor que l’Ajuntament es personi i ens demani dos anys de presó. Res de nou.

Parlarem, però, del PSC, sucursal PSOE que ja ha pactat amb el PP sense cops d’estat interns. El PSOE, partit criminal des del GAL, el SÍ a l’OTAN, l’heroïna o Roldán, fins a la reforma de les pensions, el rescat a la banca, el cas Pretòria, el cas Innova o Inipro. Tampoc podriem demanar la lluna en un cove. Però hi van haver dues afirmacions del l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que em van semblar molt fortes i que a més a més van demostrar que el poder del sindicat de la Guàrdia Urbana —ASEMIT— és tal que controlen inclús certs posicionaments de l’ajuntament, especialment aquells que tenen a veure amb la Guàrdia Urbana. L’alcalde exactament va dir que: «Jo i l’ajuntament, defensarem SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE la Guàrdia Urbana», i que «la Guàrdia Urbana actua SEMPRE de forma exemplar». Alerta, que un és esclau de les seves pròpies paraules, però vivint en l’amnèsia col·lectiva que vivim, l’home ho diu i es queda tan ample, ell sap que demà possiblement ja ningú no se’n recordi. Nosaltres sabem que aquestes paraules se les haurà de menjar —algun dia o altre— amb guarnició i, aquell dia, nosaltres li ho recordarem. Però, per si falta molt per aquell dia —que no ho crec—, li ho començaré a recordar.

Les encausades del Cas Bershka som activistes polítiques, i fem política, política contrària a l’ordre establert. Per tant és evident que l’Estat utilitzarà tots els mitjans, per a reduir-nos a humanes felices amb els nostres Iphones i salaris de 600 € al mes. Ho farà amb presó. Multes. Inhabilitacions. Porres i repressió. Però quan parlem d’exemplaritat, d’actuar amb exemple, hem de parlar de proporcionalitat, tant per part de la policia a l’hora d’actuar, com per part de l’ajuntament alhora de multar. Ser exemplar és ser proporcional. És, no ser un matxito masclista. És, en definitiva, una actitud ètica. Ètica i exemplaritat, és allò que no pots demanar a aquelles que defensen ordres criminals i actuen per la força encara que l’interlocutor demani diàleg. La força de la raó contra la raó de la força.

Però l’acció del 7 de gener davant del Bershka, el motiu pel qual s’ha personat l’ajuntament. No és un cas aïllat d’«exemplaritat», tant per part de la Guàrdia Urbana, com per part de l’Ajuntament.

L’any 2005, jo i un company, estàvem enganxant amb cola un cartells vora les 12 de la nit. Apareix la GU. Ens retenen dins d’un portal d’un negoci. Ens amenacen. I el meu company acaba de genolls al terra amb l’escombra plena de cola a un pam del clatell. «Te vamos a empapelar la espalda» deien els bèsties. La meva motxilla amb coses personals meves va ser confiscada i mai més vista. Llavors no érem suficientment valents per a denunciar-ho, ara ho diem amb el cap ben alt. Des de llavors, però, sabem com les gasten. Aquesta es una actitud «exemplar», senyor Ballesteros?

Any 2008, el company Franki de Terrassa és condemnat a pena de presó per despenjar una bandera espanyola (us sona, això, processistes?). La societat organitzada respon. A Tarragona també. I una munió de col·lectius surten al carrer. Fan més de 120 pintades. Es posen cadenes a l’avinguda Andorra i es fan murals. Ens agafen a tres companyes per la nit i ens porten a comissaria (no ens detenen, ens hi porten, ens fan un ensurt, un segrest exprés). Un cop allà ens deixen anar frases com «tal dia a la 1 del migdia eres allà posant tal adhesiu», allò del plan «que us vigilem eh?». I ens porten a judici per haver fet UN mural. L’expedient que la GU proporciona als jutjats és demolidor. El tinc encara i justament escrivint l’article el llegeixo. En un mateix expedient hi posen: l’ocupació de dues cases, una al carrer de les Peixateries Velles i l’altre al carrer del Portal dels Àngels (sí, sí, res a veure). Ens acusen de totes les pintades, totes, unes 130, tres persones en una nit, o sigui a unes 15 pintades per hora. Ens acusen també als tres de posar les cadenes a l’avinguda d’Andorra. De fer els murals. Tot això ho vam fer nosaltres tres. Supermans. Per sort, el jutge, amb un exercici de seny, se centra amb el tema en qüestió: un sol mural. Som jutjats i fem dos dies d’arrest domiciliari per UN SOL MURAL. Es una actitud EXEMPLAR, senyor Ballesteros falsificar expedients i engrossir-los per a criminalitzar tres persones?

Any 2009, i què dir? El cas Bershka. Acció simbòlica contra la pressió estètica. Érem 15 persones, 20 segons l’organització… 10 segons la GU. Ah! No, no, aquest cop no, hi havia les masses segons la Guàrcia Urbana, tot sigui una mentideta com aquesta.

Pintem amb GUIX al terra. Ve la Guàrdia Urbana amb to xulesc. Ens entren al Bershka. Ens treuen fora. Ens intenten confiscar el megàfon. Demano que ens el tornin. M’agafen pel coll. Més patrulles. Més violència. Puntades de peu voladores —podeu mirar el vídeo—.

Surto del merder muntat per la policia. Un guàrdia que anava rapat em veu. Em tira al terra i m’entra en un portal estirant-me pels cabells. M’entren a socórrer la Laia i el Diego; ell fotografia el que passava allà dins. Em deixen tirat i el guàrdia rapat va a per la Laia que havia cridat al policia que em deixés anar. La tiren al terra i l’apallissen mentre criden que és una filla de puta. Puntades a les costelles. Estat de xoc. Plors. Canvi: ara, a pel Diego. «Dame la cámara», bufetada, «dáme la cámara», bufetada, dit al nas, lentilla pels aires i posterior pèrdua de visió. Càmera pels aires, la xafen. Agressions i atemptat contra nosaltres.

Una policia en estat de xoc —ella era Mosso d’Esquadra— al terra veient la barbàrie. Un guàrdia dient «si no anés amb uniforme que ràpid ho solucionaria», tot tocant-se la porra i la pistola. Ens detenen. Detenció il·legal. Informes mèdics a l’hospital. Anem a comissaria i posem totes les nostres pertinences en una bossa negra tancada amb una brida. Solidaritat al carrer. Aconsegueixen treure’ns quan portàvem vuit hores de calabós. La bossa del Diego amb les seves pertinences és oberta per la força, la càmera trencada hi és, la targeta amb TOTES les fotos NO. Destrucció de proves.

Expedient de la Guàrdia Urbana; torna a ser demolidor. Hi surt tota la nostra vida militant, cada cop que la policia ens ha identificat hi surt allà, no aporta res, senzillament ens criminalitza. Ens acusen d’«organización ilícta que comete acciones independentistas» i una munió de coses més que és per esgarrifar-se de por. Mentides i més mentides. Falsos testimonis. I a partir d’aquí ja no cal entrar més en detall, les declaracions hi són i la nostra memòria encara hi és i sap què va passar. Però segons el senyor Ballesteros, aquesta és una actuació EXEMPLAR. I nosaltres uns vàndals, vulgars antisistema i com no: mentiders.

Primer de Maig de l’any 2009. Llancem pintura a la seu de la CEPTA (la patronal), és un acció simbòlica. La GU va gravar tota la manifestació. Només jo vaig tirar pintura. Però tres vam anar a judici. Les altres dues ni tant sols estaven davant de la CEPTA quan va passar això; les dues, però, eren casualment militants polítiques. El jutge va veure que no tenia consistència l’acusació a les altres dues persones i les va treure del cas. És, el fals testimoni, i portar DUES PERSONES a judici una actuació EXEMPLAR senyor Ballesteros?

2010, entre el mes de gener i el mes de juny acumulo la no petita xifra en multes de: 5475 €. En tinc proves de totes. Espero i no desitjo que totes les enganxen cartells de discoteques o festes a pubs, les que reparteixen octavetes d’una nova òptica, posen adhesius de «cerrajeros 24h», siguin per desgràcia i, com a mínim, cosits a multes com jo, militant polític. Si no és així, permeteu-me dir que «fa olor de socarrim tot plegat».

Les faltes lleus i greus van ser:

  •  Enganxar cartells en dues ocasions, 500 € cadascuna, o sigui 1000 €.
  •  Cridar la nit de carnestoltes —que hi havia xivarri per tot arreu— que tractessin be el meu company quan la GU el detenia il·legalment per estar en una festa a una casa ocupada per col·lectius polítics. Haver de passat la nit fotut i de comissaria en comissaria per saber on és, que en una d’elles un guàrdia urbà et digui «tu ets un pallasso» davant de tots els teus col·legues, tot això a mi em va suposar 1.300 € de multa. Al meu company una nit al calabós, un judici on se li demanava presó i uns mesos de mal tràngol.
  • Tirar papers al terra d’adhesius que criticaven els ajuts a bancs i caixes del senyor ZP, 1.125 €.
  • Repartir el periòdic La Bicicleta, on en portada denunciava la multa anterior de 1.125€. Llibertat de premsa? 800 €.
  • El dia 30 d’abril a les 17 h, just abans del primer de maig, em van parar i multar perquè sí, al·legant que «havia escopit al terra»: 250 €.
  • 18 de juny. La Guàrdia Urbana torna a detenir el mateix company i militant, una vegada més de nit. Deia que els havia xiulat quan passaven per davant de la porta d’un pub. El motiu de la detenció va ser estripar la multa, que per la cara de militant, li volien posar de 1.000 €. A ell se’l van endur cap a comissaria amb una detenció bèstia, tal com un troglodita faria. Jo vaig ser acusat de falta greu segons l’ordenança cívica. Tot estava molt ordenat, però per desgràcia i per culpa meva, tot va quedar desordenat. Vaig protestar per la detenció i amb això em va caure: desordres públics, 1.000 € de multa. A la detinguda de nou una nit al calabós, un judici on se li demanaven 4 anys de presó i un bon mal tràngol.

Totes i cadascuna de les multes les vaig recórrer, vaig haver de molestar-me i perdre el temps en solucionar allò que se m’havia imposat per una arbitrarietat política. Altres companyes van rebre també multes desproporcionades. Totes les vaig (i vam) recórrer i al cap d’esperar bastant, totes les vaig guanyar, ja que era evident que en cadascuna d’elles hi havia punts d’arbitrarietat i irracionalitat —o sigui, de mentida—. Com es podia preveure, qualsevol funcionària de l’«empresa» Base amb dos dits de seny (o sota les ordres d’algú altre) les arxivaria. De fet, sempre hem defensat que davant de qualsevol abús d’aquests tipus, s’ha de recórrer la multa, ja que la possibilitat que sigui arxivada és alta, sovint solen ser acusacions irreals, això sí, solen fer passar una mala estona (o uns mals mesos). Però recórrer és un dret, que quan no utilitzem legitimem la impunitat institucional.

Ara em dirà, senyor Ballesteros, que «la llei és la llei», i que, bé, «que és una mera casualitat que sempre ens toqués a nosaltres». Clar, que cada cop que em multaven o paraven els agents em deien «Santi» o «senyor Fortuny» abans d’entregar el DNI, quina casualitat. Quan marxaven reien, com dient «te jodes». I si ens els creuàvem i anàvem sols ens intimidaven amb la mirada. Clar, són casualitats tot. O encara més, sóc jo, que sóc un delinqüent. Tot i que La Polla Records ja deixava clar que «delicuencia es todo aquello que os puede quitar el chollo» i per mi La Polla te molta més credibilitat que la Guàrdia Urbana i vostè mateix. Tornant a la pregunta habitual. Es una actitud EXEMPLAR, senyor Ballesteros, cosir a multes a una —i a moltes més— ciutadana pel sol fet de militar en organitzacions anticapitalistes? I inventar-se la majoria d’acusacions?

Podria allargar la llista i avorrir-vos més encara, paro aquí, dit això, faré tres reflexions per acabar l’article.

La primera és que podria semblar que vaig, o anem, de víctimes. Podria, però no. No vull transmetre pena o llàstima, ràbia sí. No. No es qüestió d’anar de santets. Com en Joan Coma pensem que per fer truites hem de trencar ous —o tirar-los a la CEPTA—. No va per aquí la cosa. La cosa va de denunciar públicament sempre allò que considerem injust, que no està en contradicció —senyor Alejandro— en assumir fins a les últimes conseqüències. I els abusos i la exemplaritat de la Guàrdia Urbana no són una excepció. Sabem que els abusos per part de la Guàrdia Urbana sobrepassen la persecució política que hem patit i sabem que són habituals. De tant en tant alguna valenta —com la noia que fa uns dies denunciava un comentari vergonyosament masclista i sexista per part d’un agent d’aquest cos— ho fa públic, o grava alguna bestiesa, i nosaltres som aquí per a denunciar-ho, per a fer front comú contra els abusos de la Guàrdia Urbana. Perquè no cal que coincidim en les nostres ideologies —socialdemòcrates, demòcrates, reformistes, socialistes, anarquistes o senzillament persones despolititzades— per a denunciar allò que no podem tolerar, i és que els cossos de «seguretat de l’estat» locals o estatals, cometin sistemàticament abusos de poder i es pensin que elles són la Llei. No. Hem de dir prou, que això és intolerable i s’ha d’acabar. Per tant, tarragonines, comencem a fer públic qualsevol abús que patim, només així, els podrem aturar.

La segona, és una reflexió positiva. I és que això, a més a més, de poc us ha servit. Perquè a uns dies del judici i d’haver passat les mil-i-una putades per part de la Guàrdia Urbana: som aquí. Valentes. Sense por. I disposades a defensar la veritat. Tenim memòria i no oblidem. No ens heu parat. Es pot dir que es una petita victòria. Victòria de la convicció. I a sobre som més tot i perseguir-nos dia sí, nit també. Hem crescut, i estem alegres, no ens feu por, malgrat haguem sentit les vostres mans en les nostres carns. Ens feu pena i vergonya. Perseguiu els que tanquen hospitals, corrompen la política i malversen fons públics, o tiren benzè a l’aire lliure amb total impunitat; feu-ho i llavors vetllareu per la nostra seguretat, fins llavors, seguirem estant uns al banc dels acusats i els altres al dels acusadors.

I la tercera, i acabo, direu que tot això que dic es mentida. Que sóc un demagog. Que exagero. Que menteixo. Però llastimosament no, no menteixo. Però de fet, aquest debat és secundari. El temps no el perdria en aquest article si tot fos mentida, de debò, seria al bosc collint bolets ara mateix, però repeteixo, és secundari. Perquè la clau de tot plegat és un debat ètic. Un debat sobre quin és el vostre nivell de cinisme. De vulgars mentiders. Perquè vosaltres teniu la capacitat de generar hegemonia discursiva, tenir els mitjans suficients per a dir i repetir mil vegades una mitja veritat o una mentida i que cali en l’opinió pública. Podríeu ser honestos, però no us convé. Vosaltres fareu el que més us beneficiï, i la majoria us seguirà fent cas. En el plànol ètic, en canvi, perdeu. Tocats i enfonsats. I no vull ser moralista, tot i que en aquesta part ho sembli. Dormireu tranquils demanant penes de presó a persones que van ser brutalment apallissades pels vostres lacais i ho sabeu? Podreu fer l’amor i estimar, tot i saber això? Com us mengeu una fideuada de 25 € el cobert, sabent que el vostre cos policial va fent comentaris masclistes pel carrer sense que us ofegueu amb les gambes de Tarragona? No ho sé. Suposo, que com ja he dit sou ultra cínics o encara pitjor, us creieu tot el que dieu, i heu fet de la veritat mentida i ja està. Nosaltres, en canvi, inhabilitats o no, entre reixes o no, embargades o no, dormirem, follarem, farem l’amor i estimarem, i menjarem fideuades populars de 5 € el cobert amb la consciència, pel que fa al totes les acusacions esmentades, molt tranquil·la.