70 anys després, encara
[L’ACCENT 146]
Fa 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona. Un 26 de gener un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l’església catòlica van ocupar la ciutat, van assassinar i empresonar la dissidència, prohibir les organitzacions polítiques i sindicals i, com ja és tradició, la nostra llengua.
L’ocupació de Barcelona significava la definitiva i segura derrota de la II República. Avui, les claus del conflicte són encara massa vives. Com aleshores, l’explotació intensiva del treball dels catalans és insuficient per les oligarquies catalanes i espanyoles. I ens amenaçen amb 65 hores, deslocalitzacions i privatitzacions. La ridícula autonomia que l’actual marc polític ens atorga és una ofensa per a les elits espanyoles. I retallen estatuts que ja van néixer retallats pels seus vassalls. L’ús (restringit) de la nostra llengua ofèn el poder ocupant. I els gestors locals de l’ocupació demanen disculpes perquè els nens d’Olot potser no saben prou castellà. No ens n’hem d’estranyar. Els qui van entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939 se saben vencedors i no s’equivoquen. Saben que aquells que volen fer passar la reforma (“Transició”) del franquisme com una victòria que anul·la els efectes del 26 de gener menteixen. I en tenen motius. Els mateixos que tenen per fer recuperacions hipòcrites d’una memòria històrica esbiaixada “a la moda” reduïnt els fets al format políticament correcte de la catàstrofe humanitària (bombardejos, fosses comunes, etc.).
Però els fets van tenir un abast encara més ampli. L’alçament feixista anava dirigit contra aquells que volien anar més enllà de la “democràcia vigilada” i l’autonomia. Ara, els “demòcrates de tota la vida”, lluitadors antifeixistes que “van córrer davant dels grisos” reprimeixen, empresonen i il·legalitzen els qui, obstinadament, segueixen lluitant pels mateixos objectius.
A diferència de les institucions monarquico-constitucionals, l’esquerra independentista ha plantejat l’aniversari com una jornada reivindicativa. S’entén i s’agraeix. En definitiva tots els seus objectius estratègics són, ara, “en democràcia”, il·legals. La unitat d’Espanya és el principi constitucional bàsic. Els territoris d’un país esquarterat no tenen dret a federar-se ni tan sols com a autonomies. I, com no, la Constitució estableix l’economia de mercat com a principi ineludible de l’ordenament econòmic de l’Estat. Quan els seus militants gosen profanar la imatge de Juan Carlos I (l’hereu expressament designat pel Generalísimo) són jutjats a l’Audiencia Nacional. Si falten el respecte a la bandera que va entrar vencedora a Barcelona fa 70 anys són fins i tot empresonats. Tot és cortesia dels vencedors del 1939 i dels traïdors del 1978.
La història és pels historiadors. El futur és pels qui lluiten. Les commemoracions, quan no miren endavant, no només són innoques si no també perverses. I més endavant tan sols hi ha un horitzó: un únic país lliure d’homes i dones lliures. Un horitzó incompatible amb la Constitució, sigui espanyola o francesa, els estatuts d’autonomia i la Unió Europea.
