A cada bugaderia perdem un llençol
Si, ja ho sé, la frase feta parla de bugada i no de l’establiment. Però del que jo vull parlar no és del fet de fer la bugada, sinó de l’establiment.
Segurament us hi heu fixat, en els darrers mesos, aquest tipus de negoci ha proliferat pel barri, i per determinades zones de la ciutat. Sovint amb format autoservei. A Olzinelles, a Joan Güell, a Vallespir… nous establiments que no deixen de ser símptoma, el dit que assenyala la lluna. Què hi ha darrera d’aquest fenomen? Ens agradaria pensar que el model implantat en altres societats avançades on les cases no tenen rentadora d’ús particular, i es fa ús de bugaderies col·lectives als soterranis dels edificis en pro d’un millor aprofitament de l’espai dins dels pisos i una reducció de despesa energètica i d’aigua n’és el motiu. Però com que la cinematografia ha plagat d’exemples els crims macabres en soterranis on anar a fer la bugada, crec que aquest no és el motiu real de la implantació d’aquest tipus de negoci.
Doncs, qui n’és l’usuari d’aquest servei? El turisme. Certament aquest model de negoci va lligat a l’augment de pisos turístics en determinades zones de la ciutat, i al nostre barri la recent publicació del mapa dels apartaments turístics reafirma la tesi, illes de cases on els residents són turistes en un de cada dues persones, és un cas alarmant.
Els darrers dies a la casa gran, s’ha debatut sobre quin model de creixement de places turístiques calia impulsar, si deixar llibertat als promotors o mantenir una moratòria a zones densament poblades ja per establiments turístics i impulsar la creació de noves places en altres zones de la ciutat. Si, heu llegit bé, el debat ha estat entre tret a la cama o tret al peu. En cap moment el govern s’ha plantejat que, si a determinades zones de la ciutat el turisme és ja un problema, faci falta reduir places allà on està massificat, o pensar que seguir el mateix model a altres zones ens portarà a reproduir el conflicte en altres zones. Vindria a ser allò que Einstein resumia en “si fas sempre el mateix, no esperis resultats diferents”.
Al barri, això com ens afecta? Ens afecta amb l’augment de places turístiques, i per tant en l’augment del cost d’accés a l’habitatge a curt i mitjà termini. Tots sabem que mai pagarem 300, 400 o 500 euros la setmana per viure a casa nostra, però que si anem de vacances, sí que estem disposats a fer una despesa extra i pagar aquest sobrecost per poder gaudir una setmana de vacances a l’any a una capital Europea. Per tant, de facto, fa incrementar el preu de cost dels lloguers en la zona on els pisos turístics tenen major implantació. D’altra banda, la creació de places turístiques implica la modificació del seu entorn, les bugaderies, en son només l’exemple nociu del fenomen, els efectes tòxics són la substitució del comerç de tota la vida per comerç vinculat a cadenes empresarials enfocat a aquestes consumidores (oci, restauració, i consum immediat), això comporta la desaparició del comerç autòcton i encareix els serveis que compartim turistes i veïnes, per la mateixa lògica que la dels pisos, per a cada lloc per a menjar, comprar o divertir-se competim amb gent que està disposada a gastar més que nosaltres.
Però a més a més, a part d’afectar el nostre habitatge i el que consumim, afecta també al nostre entorn i la seva urbanització, i els usos de la ciutat. No és casual que el metro pagat amb Impostos delsi les residents arribi a l’aeroport abans que a moltes parades de la Zona Franca, no és casual que a la muntanya de Montjuïc s’hi estigui construint l’Open Camp, un complex d’oci esportiu enfocat a viure l’experiència de ser un esportista d’alt nivell, quelcom que té com a destinatari final el turisme i no el veïnat. De la mateixa manera que el pla de l’Estació va tenir com a prioritat l’arribada de l’alta velocitat a la ciutat i no pas en urbanitzar l’entorn. Fa més de deu anys que el formigó i les planxes de ferro son el paisatge de les places Joan Peiró i Països Catalans sense que això sembli inquietar massa a cap governant. Fa els mateixos anys que hi ha blocs de cases afectades, comerços que han hagut de tancar per enderrocar l’edifici per a… fer-hi un solar tancat amb una reixa.
Al barri això a més a més, queda multiplicat per l’efecte Fira. Sobren els exemples per recordar escenes de grups de 10 i 12 directius de grans empreses multinacionals sortint d’apartaments turístics, omplint furgons amb xofer cap a restaurants o cap a locals de moral distreta, durant qualsevol trobada de congressistes.
En resum, que quan el model de creixement de la ciutat ve dictat pels interessos del gremi hoteler, és igual qui hi ha al l’alcaldia. Tant li fa si Hereu, Trias o Colau, doncs cap d’ells te una alternativa al creixement del turisme i evoca la ciutat al conflicte entre el veïnat i els usuaris.
Perquè desenganyem-nos, mentre el model turístic es basi en què les treballadores del sector cobrin poc i treballin molt, mentre els grans empresaris del sector s’ho embutxaquen tot, no podrem catalogar com a mal menor l’augment del turisme, sinó com a saqueig dels drets de les treballadores, com a despossessió de la ciutat a les seves veïnes i com a col·laboradors necessaris aquells que els signen els Plans Especials Urbanistics d’Allotjaments Turístics. Cal deixar de perdre llençols, drets i la ciutat on viure.
