A quatre-cents anys de l’expulsió morisca

Aquest setembre fa 400 anys de l’inici de l’expulsió morisca i pot ser una bona ocasió per fer repàs de la nostra negra història, la real, la de la “leyenda negra” no pas llegendària i tenir-la present en l’actual presència de persones humanes a casa nostra que tenen altres religions i altres cultures, per tal d’evitar repetir l’herència històrica.

Henry Lapeyre en la seva Geographie de l’Espagne Morisque, publicat a París l’any 1959, ens explica que entre setembre del 1609 i setembre de 1610, l’Espanya dels Àustries, en el regnat de Felip III, portà a terme una empresa de neteja ètnica gens gloriosa. En menys de tres mesos expulsava primer 116.000 moriscos valencians, en el primer semestre de 1610, 30.000 moriscos andalusos, 6.000 murcians i 17.000 castellans. Des del mes d’abril de 1610, l’èxode dels moriscos de la Manxa, d’Extremadura i d’altres regions de Castella havia començat pel port de Cartagena. De juny a setembre de 1610 aragonesos i catalans moriscos havien sortit la majoria pel port dels Alfacs. Les xifres ballen, altres autors parlen de 125 a 135.000 valencians, més de 44.000 de Castella-Extremadura, quasi 30.000 andalusos, més de 13.000 murcians, més de 60.000 aragonesos. Només 4.186 estrictament catalans, en part perquè se salvà de l’expulsió bona part dels de la diòcesi de Tortosa, considerats molt assimilats.

Abans dels moriscos, els jueus
No era la primera vegada que la monarquia hispànica havia expulsat tota una comunitat. La primera expulsió afectà els jueus. L’historiador Carreras Candi en el seu estudi Evolució històrica dels juheus y juheissants barcelonins publicat el 1909 ens explica que l’11 de febrer de 1482 els Reis Catòlics obtenien del Papa Sixt IV una butlla per establir una nova inquisició, més dura que la medieval, la qual ja apenes funcionava. Aquesta inquisició, forastera per als Països Catalans, després de molta oposició, entrava a València i a Barcelona. A Barcelona el 5 de juliol de 1487. Això responia a la política contra els jueus conversos i en definitiva contra les comunitats no cristianes dels glorificats Reis Catòlics (títol que els concedí el Papa Borja Alexandre VI el 1496 arran de la conquesta del Regne de Granada). L’endemà de l’entrada de l’inquisidor Alfonso Espina a Barcelona, ja era publicada una crida contra l’ajuda a “converssos delats e processats infamats e suspectes de crim de heretgia e apostasia” que intentessin fugir. La crida penava amb 500 florins “tots e sengles barquers, mariners, patrons e altres vaxells marítims qui per mar gosen aquells ne aquellas traure ne levar”. Ben aviat la crema de bíblies i persones fou un fet quotidià. “Aquest dia (7-IV-1498) per manament del Reverend Sr de Montemayor, inquisidor de la Sancta inqusitió foren cremades en la plaça del Rey de la present Ciutat (Barcelona) les biblies en pla (en català) e altres libres en pla descendents de la biblia, los quals libres foren en grandíssim nombre”. El 22 de febrer de 1489 “Lo dit dia per los Inquisidors foren posats en cadeffal en la plassa del Rey, n’Anthoni Ramon Corró, librater, e sa muller e en Socarrats cotamaller, e lo mateix dia foren cremats al Canyet, fora Ciutat (el Besos). Aquesta també fou la política seguida al País Valencià contra la biblia en pla (és a dir en llengua vulgar catalana) com la traduïda per misser Bonifaci Ferrer, doctor en drets, Bíblia que fou impresa entre 1477 i 1478 i que li valgué un dur interrogatori i presó al seu editor Daniel Vives. La biblia de Bonifaci no escapà de la crema. Tots els “libros escriptos en ebrayco, que tocan y son de la ley de los judios e de medicina e cirugia en de otras ciencias e artes” traduïts “en romance”, és a dir traduïts al català, havien de ser cremats. El 1549, el teòleg Conrad Gesner encara recordava que “lingua cathalonica Biblia olim procusa, mox omnia cremata sunt” és a dir “tots els exemplars de la Biblia catalana foren cremats” i amb ella molts conversos com el mercader Dionís Moncada, l’apotecari Joan Liminyana, el mercader Miquel Vives, la seva muller, la seva mare Castellana Guioret, el llibreter Francesc Castellar i el passamaner Lluís Sanç que acabaren en el braser el juliol de 1501. La repressió sobre els conversos fou tan negativa per la llengua catalana com per a la cultura científica dels Països Catalans. No és casual que el gran filòsof Joan Lluís Vives, de la família dels Vives, abandonés València. És prou coneguda la seva tragèdia familiar. Al País Valencià entre 1480 i 1530 foren executades 754 persones. Tanmateix la Inquisició no inhibí pas la política d’expulsió. L’edicte reial d’expulsió de 31 de març de 1492, coincidí, no per casualitat, amb l’any de la fi de la conquesta del regne de Granada. La política d’expulsió al conjunt de la Corona catalano-aragonesa implicà la marxa d’unes 10.000 persones. Mentre, la Nova Inquisició, destinada a perseguir la dissidència religiosa i l’heretgia, de fet va perseguir sobretot la diferència: és ben coneguda la persecució dels homosexuals per la Inquisició, i la de la dissidència política. Felip II usà la inquisició en aquest sentit contra els aragonesos i contra els catalans. La Inquisició encara funcionava el segle XIX, aquest cop perseguint liberals.

La política dels Reis Catòlics del segle XV es repetia a inicis del segle XVII contra els moriscos. Al poble valencià de Llombai, segons ens explica Manuel Ardit, en el moment de l’expulsió hi havia 75 famílies morisques sobre 52 cristianes. Les visites dels comissaris de la Inquisició sempre despertaven un gran temor. En una carta del batlle de Llombai de 1539 al duc de Gandia el senyor del lloc escrivia: “estuvo aquí ayer Falcó, el qual alborotó toda esta tierra con su venida y, aunque no hizo nada, los cristianos nuevos estan con tanto miedo que creen que a cada rato la Inquisición los a de llevar”. No era exagerada la por. En la mateixa carta el batlle explica que ell mateix va anar “por todos estos lugares acechando por las casas que sé qué de tener alguna sospecha, sin que ninguno fuese sentido, y no pude descubrir cosa alguna”. Molts moriscos, com molts jueus conversos, mantenien clandestinament la seva religió. Miquel Vives, de la mateixa família del filòsof, era, per exemple, rabí d’una sinagoga clandestina. Diversos moriscos de Llombai havien estat processats poc abans de l’expulsió “por haver tenido y creído la secta de Mahoma” Francesc Mançor a tres anys de galeras, Ucey Llopet de 80 anys a mig any de presó, Miquel Ganí de 70 a presó perpètua, Joan Carritxa a sis anys de presó, Lluís Pardillo a 10 ducats i a no sortir del País Valencià “hasta que no sepa la doctrina”, Àngela Espardanyer, morisca de Llombai, de 25 anys, a cent assots i reclusió fins que fos instruïda en la doctrina cristiana, Jerno Ageix, que tenia com agreujant saber “leer y escribir en algaravía” (és a dir en àrab) fou sotmés a turment de nou voltes de cordell, condemnat a portar vela i soga, assots, pagar 10 ducats i”ser recluso hasta que sea instruydo”, Vicent Toixa de Catadau i Vicent Rabí d’Alfarb ambdos a quatre anys de galeres i presó perpètua. Molts moriscos es van resistir a l’expulsió. És especialment coneguda la rebel.lió de la Mola de Cortes i la de la Vall de Laguar. La revolta de la mola de Cortés fou dirigida pel morisc de Catadau Vicent Turixí, autoanomenat rei Turixí. Fou pres amb un fill seu i altres cinc moriscos “y trahidos a Valencia-escriu el cronista Escolano–, al triste “rey” le hizieron entrar cavallero en un asno sobre albarda y le ajusticiaron publicamente a dieziseys de diziembre, atenazandole, cortandole la mano y ahorcandole; y hecho cuartos, pusieron su cabeça a la puerta de San Vicente; si bien es verdad que, como persona de buen natural, murió como buen christiano, dexando muy edificado el pueblo y confundidos sus sequazes”.

La conversió, segurament una invenció hipòcrita d’Escolano, no treu l’evidència que molts moriscos expulsats tenien un grau elevat d’integració cristiana. Jeroni Pujades, historiador del segle XVII, explica la trista fi de 65 moriscos “hòmens, dones y minyons”. El mariner Joan Riera els portava amb una barca cap a Oran i a alta mar, per tal de robar-los, els començà a degollar i les dones veient-ho “ellas matexas se llançaren a la mar. Diu-se que alguna o algunes de ellas invocaren a Nostra Senyora de Montserrat”. El futur de molts moriscos fugits i capturats o capturats en intentar el retorn fou l’esclavitud a les galeres reials. Un drama gros fou el destí de molts nens, retinguts i separats de llurs pares, per garantir la seva cristianització. L’obra Mar i Cel d’Angel Guimerà de 1888 recull aquests drames.

Altres minories perseguides
La persecució de minories no s’acaba aquí. També la patiren d’una altra manera els gitanos, anomenats bohemians, grecs o egipcis, que són vistos com a rodamóns i lladres i com a tals són bandejats i foragitats i en cas d’incompliment assotats públicament. Així resen les Constitucions de Catalunya de 1512 a 1702.

Una mirada a una història com aquesta ens fa reflexionar sobre de greus qüestions i ens fa veure la necessitat de l’ús d’altres armes que no pas la repressió i la mera expulsió davant de la diferència, en especial ara davant de la nostra immigració sense papers.

*Eva Serra és historiadora