A voltes amb la història de l’esquerra independentista i la construcció de la Unitat Popular

Acte independentista al fossar l'any 1997Ara fa quinze dies, l’Albert Botran responia amb un article en aquest mateix periòdic la ressenya que “un crític” -servidor de vostès-  havia fet del seu darrer llibre. Amb la voluntat de desautoritzar la meva crítica va optar per comparar-me amb aquell que davant d’una fotografia de grup mira si hi ha sortit prou agraciat. El fotògraf esbandia d’aquesta manera les meves objeccions tot deixant entendre que la seva era la única fotografia possible de la història de l’esquerra independentista. Però tot en la història ha de ser sotmès a crítica, i les fotografies, tantes vegades alterades, no en poden ser una excepció.

Per les característiques pròpies del mitjà, no puc entrar a rebatre totes i cadascuna de les afirmacions que m’atribueix i que no es troben de cap de les maneres en la ressenya que vaig publicar al número 226. No m’entretindré, doncs, amb aquestes qüestions, i em limitaré a provar d’explicar, amb més detall, quina és la mancança fonamental del treball d’en Botran. Una mancança important perquè dificulta la comprensió del camí que va de la pràctica desaparició de l’espai polític que representava l’MDT a la primera meitat dels noranta fins a l’escenari actual, amb una esquerra independentista que ha sabut construir una sèrie d’instruments d’intervenció política que, poc a poc, van arrelant. Per posar-ne només un parell d’exemples, és molt destacable l’augment de la seva presència tant en les mobilitzacions contra les retallades de drets socials i polítics com en el terreny institucional a través les Candidatures d’Unitat Popular.

Angel Colom intentà liquidar l'esquerra independentista aprofitant la repressió espanyolaA finals dels vuitanta, el conglomerat d’organitzacions que conformaven el moviment català d’alliberament nacional entrà en crisi. És evident que foren molts els factors que hi intervingueren. Però això no ens pot dur a atribuir la mateixa responsabilitat a la caiguda del mur de Berlín que a la del conjunt de militants, i significativament els seus dirigents, que formaven part del mcan. A mitjans dels noranta la situació no havia canviat pas massa. I, per tal de superar la trencadissa, segons ens explica el llibre, “calia, en paraules de Castellanos, superar l’apoliticisme”, és a dir, “jugar a fons en la política”, la qual cosa va portar “l’AUP a la teorització de l’espai d’”esquerra nacional””, que en la pràctica es va traduir en “l’establiment d’aliances amb IC i ERC”. Aquesta aposta, que arraconava els principis del projecte històric del mcan, va ser contestada en un primer moment per la PUA, que en l’11 de setembre de 1995, va sabotejar l’acte conjunt que AUP i ERC pretenien fer plegats al Fossar. És clar que encara hi havia gent dins el moviment que no veia amb bons ulls aquesta operació, però fou aquest sector qualificat per l’AUP de “crispat”, “marginal” i “sucursalista […] d’ETA” qui plantà cara a aquesta dinàmica d’abandonament dels plantejaments d’un projecte propi de ruptura amb els marcs polítics establerts.

Lluita al carrer arran de la desfilada de l'exèrcit espanyol a Barcelona l'any 1999El llibre, a partir d’aquest moment, no satisfà les expectatives. Perquè el que hagués estat interessant trobar-hi és una reconstrucció de les múltiples iniciatives que, des de l’esquerra independentista i de la mà dels moviments socials i del sindicalisme combatiu, començaren a desplegar-se. Lluites que anaren teixint complicitats entre espais polítics que, en el millor dels casos, s’ignoraven, construint un espai que avui podem començar a anomenar Unitat Popular, és a dir, el projecte polític objecte d’estudi d’un llibre que així s’intitula. Perquè, convindràs amb mi, Botran, que si el conjunt d’agents que es reclamaven del mcan haguessin apostat per “jugar a fons en la política” enlloc d’anar sembrant llavors de revolta, la Unitat Popular fóra avui una entelèquia.