Aclarim conceptes

En aquests dies d’agitació independentista al Principat, entre l’entusiasme general i la sensació que la Història s’accelerava, també hi ha hagut la voluntat de destil·lar des de determinats think tanks un discurs sobiranista darrera del qual es pretén endossar un projecte polític de manteniment del status quo. Podríem dedicar aquesta editorial a celebrar l’esclat independentista, a commemorar els qui s’han quedat pel camí i, en definitiva, a posar per escrit l’alegria que ens comporta veure com una ingent massa social va assumint els postulats independentistes que no fa tant alguns predicaven quasi en solitari. Ara bé, en l’actual conjuntura creiem que és imprescindible fer una passa endavant i assenyalar les trampes dialèctiques d’aquells mandarins lampedusians que després de 30 anys gestionant i menjant de les engrunes de l’autonomisme ara volen capitanejar el procés que s’enceta per a no perdre la seva posició privilegiada.

D’una banda, ha aparegut el nou concepte d’estat propi, que, cal dir-ho, no és sinònim d’independència. Ferran Mascarell, que s’avançava fa un any a Mas en la formulació del concepte, el definia com la necessitat de Catalunya de tenir estructures d’estat pròpies, és a dir, que les pogués usar en el seu favor. Això, però, no impedia que algunes d’aquestes estructures fossin compartides. És a dir, que potser caldria que tinguéssim una hisenda pròpia, i un institut cultural propi, perquè els de l’estat espanyol no ens serveixen, però que podríem compartir-hi política exterior i exèrcit, doncs fet i fet per al catalanisme liberal la seva cosmovisió geopolítica no difereix en absolut de la de l’estat espanyol i els “mercats”. Així, doncs, tirant d’aquesta estratègia, el resultat final podria ser, a molt estirar, un poc més agosarat que el pacte fiscal, això sí, amb una retòrica sobiranista molt més accentuada, com hem pogut observat, amb raonable sorpresa, durant les darreres setmanes. Fixem-nos en quina va ser la pregunta del tan mencionat referèndum quebequès de 1980 i potser podem entreveure alguns dels escenaris amb els quals compta CiU: “El Govern del Quebec ha fet pública la seva proposta per negociar amb la resta del Canadà, un nou acord basat en el principi de la igualtat dels pobles, aquest acord permetrà al Quebec per adquirir la facultat exclusiva de fer les seves lleis, recaptació d’impostos i establir relacions amb l’exterior, això és la sobirania, i alhora mantenir amb el Canadà una associació econòmica que inclou l’ús de la mateixa moneda; cap canvi en la situació política resultant d’aquestes negociacions no es durà a terme sense el consentiment de les persones a través d’un nou referèndum, en conseqüència, doneu al Govern del Quebec, el mandat per negociar l’acord proposat entre el Quebec i Canadà ?” Coneixent el fil del discurs convergent, podem aventurar que el que al Quebec era una associació econòmica, a Catalunya siguin ambaixades compartides, exèrcit compartit, organismes comuns, i que el resultat final acabarà essent una cosa que no serà ni autonomia ni independència però que servirà per a que els de sempre perpetuïn el seu poder sobre un tros del nostre país.

D’altra banda els qui han defensat la necessitat de mantenir el marc nacional dels Països Catalans present com a marc organitzatiu i com a objectiu estratègic, han estat acusats per la intel·lectualitat catalanista oficial de no entendre la realitat i de no veure les virtuts de la “política de ritmes”. Diuen que uns Països Catalans unificats i independents són una utopia, però que en canvi unes estructures d’estat privatives o compartides (amb Espanya) en el marc d’uns Estats Units d’Europa és un projecte que no només és necessari sinó plenament factible. Veure per creure. És evident que manca molt treball de construcció nacional entre la nova base independentista, i creiem que cal arremangar-se i posar-s’hi ja, però també no és menys cert que les maniobres contra els Països Catalans d’alguns “intel·lectuals” propers a CiU parteixen d’una premissa més pragmàtica: saben que poden governar la CAC com si fos el seu mas, però que la seva força es dilueix quan s’amplia el marc a la nació completa. Aquesta és la por que senten a la nació sencera.

Alguns ciberactivistes també han volgut perjudicar la posició política de l’esquerra independentista acusant-la de prioritzar el socialisme per davant de la independència. D’entrada, encara no hem sentit cap organització de l’esquerra independentista dir o insinuar que és preferible una Catalunya subjugada a l’estat espanyol que una Catalunya capitalista independent; en canvi, no poques vegades s’ha insinuat des de posicions del sobiranisme liberal que la independència de Catalunya només té sentit en el marc d’un estat liberal al sí de la Unió Europea; els mateixos “patriotes transversals” que a les tertúlies de ràdio elogien les retallades i demanen aprimar l’administració de funcionaris i fer treballar els mestres fins a l’extenuació. Posem noms? Salvador Cardús i Patrícia Gabancho, entre d’altres.

Cal recordar, i tenir molt present quina era la pregunta de les consultes promoguda pel sobiranisme liberal: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. En canvi, en aquells pobles i ciutats on la força de l’esquerra independentista ho va permetre, la pregunta va ser “Esteu d’acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?”. Amb tots aquests elements es pot jutjar clarament qui dóna la paraula al poble i en defensa la seva sobirania i quins plantejaments intenten imposar amb calçador un status quo aliè als interessos de la nació catalana i que és presentat com a inevitable i recomanable.

A les coses cal anomenar-les pel seu nom. La independència és la independència i no té cap altre nom; la nostra nació són els Països Catalans i l’única forma viable de sobirania és una República independent que contempli la sobirania econòmica en la seva constitució. I l’esquerra independentista, com a moviment, no amaga el seu projecte polític: la construcció d’una societat socialista. Almenys altres haurien de tenir la decència de no intentar fer passar el seu projecte polític per “transversal” i aliè a l’antagonisme entre dretes i esquerres.