Acomiadaments i sindicats
Un observador qualsevol que preste atenció a les notícies del dia a dia però que no tinga necessitat -o voluntat- d’aprofundir en el que s’hi diu tindrà una imatge ben definida d’allò que s’anomenen “els sindicats majoritaris”: són sindicats potents, que acullen un gran “majoria” dels treballadors i treballadores, pensarà; són sindicats responsables, que participen del “diàleg social” defensant-hi els interessos de la classe treballadora enfront les pretensions de la patronal; són, així mateix, sindicats que es mobilitzen -seguint la tradició obrera- el Primer de Maig i també per reclamar millores en els convenis o per preservar llocs de treballs, com un observador qualsevol pot comprovar als telenotícies o a la premsa escrita, on, per contra, no apareixen mobilitzacions d’altres sindicats, que d’altra banda, deu pensar l’observador, si no apareixen és perquè no existeixen.
Aquest mateix observador es degué quedar sorprès el dijous 30 de juliol quan, a les notícies del matí, entrevistaven en directe un dels set-cents treballadors afectats per l’ERO de la Nissan que, contra el que es podia esperar, acusava l’UGT i CCOO de negociar l’acomiadament amb l’empresa i, encara més, els acusava de protegir els seus afiliats en prejudici dels treballadors i treballadores no afiliades o afiliats a altres sindicats. En edicions posteriors dels telenotícies ja no aparegueren aquestes declaracions; i, posteriorment, se sabé que els “sindicats majoritaris” s’havien querellat contra la CGT per difamació, acusant-la de difondre els rumors sobre el paper d’ambdós en l’ERO. Però per uns moment, la imatge dels sindicats majoritaris va trontollar en el nostre observador, que no sabem si va començar a sospitar de l’UGT i CCOO o si, després de l’incident, quedà satisfet amb les explicacions dels seus valedors.
Mentre això succeïa a un extrem del país, a l’altre, una altra multinacional automobilística anunciava de manera quasi paral·lela l’acomiadament de sis-cents treballadors. És la Ford d’Almussafes, que després de diversos ERO temporals durant el 2009 ha decidit que a finals d’any retallarà de manera definitiva la plantilla. Els sindicats diuen que ja s’ho esperaven però no sembla que tingueren cap resposta preparada. Ací, com a la Nissan, tots els sindicats no són iguals.
D’una banda, l’UGT reclama el compliment d’un acord que havien signat pel seu compte amb el president de Ford Europa, que estableix que l’empresa sempre posarà mitjans per pal·liar qualsevol situació “quan no hi haja producte”. És a dir, una ambigua declaració de bones intencions i res més. De l’altra, l’actitud d’aquest sindicat “majoritari” ha merescut la crítica de la resta de sindicats (CCOO, CGT i STM-Intersindical) que durant la primavera ja es van mobilitzar en contra dels ERO i dels pactes secrets entre l’empresa i UGT (vegeu L’ACCENT 155).
Tant a la Nissan com a la Ford podem comprovar com els sindicats “majoritaris” han actuat més com a còmplices dels propietaris que no pas dels treballadors. Als que no som observadors qualsevol no ens sorprèn, perquè des de fa anys veiem com han sigut una peça clau en els processos de reconversió de diferents sectors econòmics i també en les negociacions de les reformes laborals. Però ara amb la crisi actual els conflictes són cada vegada menys “abstractes” i l’actitud d’aquests sindicats té unes implicacions cada cop més immediates i cruentes. Les grans multinacionals amb les seues grans factories que havien de ser el motor d’una indústria local estan fent aigües per totes bandes i tanmateix cap dels sindicats “majoritaris” pot defensar-hi els interessos dels treballadors, perquè ja fa anys que han renunciat als plantejaments en clau de classe i de nació, si és que els van tindre en algun moment. No és cap novetat, com ja hem dit, però esperem que com a mínim, aquesta realitat cruenta siga més clarificadora per als observadors qualsevol del que ho han estat els escrits i discursos polítics, que per molt encertats fins ara no han pogut acabar amb el poder dels sindicats “majoritaris”.
