Anàlisi sobre la primera ronda de les eleccions al rectorat de la UV

>> OPINIÓ

El passat 2 de març els membres de la comunicat educativa de la Universitat de València varen votar els candidats a rector/a. Es presentaven quatre candidats: Esteban Morcillo, M. Antonia Garcia Benau, Antoni Furió i Vicent Soler. El resultats van anomenar com a candidats que passaven a la segona volta els dos primers, Esteban Morcillo i M. Antonia Garcia, els quals s’enfrontaran en la segona volta que es produirà el 9 de març.

Així doncs, a la Universitat de València només ens queden dos dels candidats per escollir. Però aquesta vegada este resultat no és un fet trivial ni de tràmit. Aquestos candidats representen les dos faccions menys progressistes i més allunyades de la tradició de la Universitat de València. Esteban Morcillo, continuista del projecte de l’anterior rector, Francisco Tomàs, i representant del sector més conservador de la Universitat. Compta amb el recolzament de les Joventuts del Partit Popular i la complicitat de les institucions valencianes i empreses destacades del sector privat. Maria Antonia Garcia Benau, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol i representant del sector més espanyolista d’aquest. Són ben poques les vegades que se l’ha escoltada intervenir públicament en català, més que en qüestions purament proto-col·làries. A més a més, ha tingut la pocavergonya de presentar un programa traduït al valencià amb un traductor automàtic on s’anomena el servei del “DISE” com a “VAIG DONARSE” o els Programes d’Innovació Educativa (PIE) com a “programes PEU”.

Ambdós candidats trenquen absolutament amb la tradició progressista i de compromís amb el País Valencià que ha sigut i és la institució de la Universitat de València. Aquest fet ha sigut colpidor per a totes aquelles que ens creem i estimem la Universitat, per a totes aquelles que tenim un projecte de futur per aquesta. Sobretot, perquè açò és el que més es troba a faltar en els dos candidats que han quedat, un projecte col·lectiu i de futur per a la Universitat, alguna cosa més que una simple ambició d’escalada política personal.

Amb tot, i a pesar de la sorpresa de la derrota de les dues candidatures suposadament de caire més progressista i valencianista (una més que l’altra, això si), no es tracta d’un fet tan sorprenent si s’analitza amb més profunditat. El cert és que la Universitat ja fa un temps sembla una cosa diferent al que era. La LOU i vuit anys d’un govern més que moderat han apagat la vida que es respirava a la Universitat. Els òrgans de govern s’han transformat en òrgans de gestió, el Claustre en desert de debat, és una reunió anual menys que testimonial i la política sembla desterrada de les aules i corredors. El resultat era previsible: s’ha complert la màxima que allà on no hi ha política, guanya la dreta.

Malgrat tot, i lluny de caure en el desànim, continuem entestats i convençuts que la nostra transformació de la Universitat és cada dia més inevitable. És inevitable destruir un sistema de votacions i de representació estamental, l’abstenció estudiantil demostra la falta de confiança dels estudiants en aquest sistema. És inevitable la implicació de tots els estaments i de totes les forces en la recuperació de la Universitat. És inevitable una Universitat diferent, una Universitat de totes i tots, per a totes i per a tots.

*SEPC-UV