Any de victòries històriques

Engego la tele un dia qualsevol de juliol i veig José Montilla informant a la ciutadania d’aquest (tros de) país dels èxits que finalment s’han pogut assolir, després d’una llarga temporada d’esforços col·lectius. “Victòria de la justícia”. Amb l’expressivitat i l’alegria que el caracteritzen i una mica més, Montilla no estalvia qualificatius grandiloqüents a l’hora de fer balanç del resultat. Al (tros de) president se’l veu content. Me n’alegro per ell. Tot i que mai no he sentit la més mínima simpatia pel seu (tros de) partit, no m’ha agrada que, pel seu origen, es qüestioni la seva capacitat de defensar amb fermesa els interessos catalans davant les pressions foranies. Ara, tot i que amb mesos de retard, per fi ha pogut demostrar que situa el més sagrat d’aquest país entre les seves prioritats.


A continuació surten representants dels altres partits del govern regional i segueixen els comentaris triomfalistes: hem aconseguit el màxim que es pot aconseguir actualment. “Hem guanyat!”. La nota discordant la posa l’Artur Mas. “Es podia haver aconseguit molt més”. Se li veu el plumero: aquest és dels que encara somnien mocions de censura. El tema encara dura mitja hora més. Pesats! Començo a pensar que, tot i tractar-se d’Història amb majúscules, tanta reemissió televisiva, en plena canícula, potser no és bona del tot…
Que també us cansa que dos mesos després encara es parli dels triomfs del club que és més que un club perquè el país és menys que un país? Sí, potser en fem un gra massa, però cal entendre que en aquests trossos de país les úniques victòries que podem celebrar són esportives. De què voleu que parli la gent? En tots els altres terrenys fa temps que anem de derrota en derrota. Una bona mostra n’és l’acceptació mesella de l’espoli al qual ens sotmet l’Estat espanyol.
Les xifres de l’espoli, segons les fonts, se situen entre 20.000 i 25.000 milions d’euros al conjunt dels Països Catalans (entre 14 i 17.000 a la Comunitat Autònoma de Catalunya, entre 3 i 4.000 a les Illes i entre 2 i 3.000 al País Valencià). Les xifres de la presumpta millora del finançament autonòmic ballen encara més. En el cas del tros de país de Montilla podrien situar-se sobre els 3.000 milions d’euros. Vol dir això que l’Estat lladregot passaria a fotre només entre 11 i 14.000 milions d’euros a aquest (tros de) país? No. Una millora del finançament només alleugeriria l’espoli si l’augment de recursos retornats a les diferents comunitats autònomes del Països Catalans procedís de la reducció dels destinats a les regions espanyoles que en són receptores netes o dels assignats a despeses de l’Estat que no es calculen territorialment sinó que es consideren de tots (com la monarquia, l’exèrcit, TVE, l’aeroport de Barajas o el museu del Prado). Si la disminució de recursos destinats a l’interès general és poc probable -i podem donar gràcies que no hi incloguin els fitxatges del Florentino!-, la retallada de partides destinades a les comunitats autònomes amb superàvit ni es planteja. Al contrari, segons els prestidigitadors ministerials, amb el nou sistema totes les comunitats rebran encara més. D’on surten doncs aquests diners? De reduir la xifra de diners retornats en altres conceptes (com ara les inversions directes de l’Estat o el finançament municipal)? D’augmentar la recaptació? En els dos supòsits el dèficit fiscal podria augmentar encara més. L’altra possibilitat, potser la més probable, és que tot quedi si fa no fa com estava. Al cap i a la fi, no hem d’oblidar que el president espanyol és un personatge que ha fet de l’ús sistemàtic de la mentida una arma de distracció massiva.
La continuïtat del robatori està garantida i tota la nostra classe política n’és còmplice, en la mesura que accepta la vampirització de part dels nostres recursos -més gran o més petita, en funció de si es té o es vol la poltrona- en nom de la solidaritat interterritorial. Desgraciadament el discurs de la solidaritat ha arrelat entre sectors de la població catalana -inclosos alguns independentistes!- fruit d’una visió hispanocèntrica de la realitat. La reemissió televisiva dels afortunadament escassos títols de la roja també ha fet molt mal. Solidaritat amb els que entraren per Almansa? No es tracta de quantificar-ne l’import acceptable sinó de negar-la d’arrel: per què hauríem de ser més solidaris amb les regions pobres d’Espanya que amb Botswana o Papua Nova Guinea, per posar dos exemple d’estats amb un índex de desenvolupament molt inferior a l’espanyol i amb un índex de catalanofòbia encara més baix?
Diuen que el nou model és més transparent, que permetrà visualitzar la solidaritat interterritorial. De nou la vella cançó de fer pedagogia a Espanya, l’intent estèril de desfer el tòpic del català garrepa. Per què ens ha d’importar més el que opinin de nosaltres a Alburquerque que a Ulan Bator? La pedagogia cal fer-la aquí, a tots i cadascun dels trossos d’aquest país. La gent ha de prendre consciència del que ens roba Espanya; potser aniria bé que acompanyant la sintonia d’inici dels Telenotícies, en comptes de les temperatures de les capitals comarcals, aparegués un comptador d’espoli fiscal, com els que d’alguns blogs d’internet. Potser així el dèficit fiscal no seria a fons perdut sinó que en podríem treure rèdits a mig termini; seria una inversió en desafecció.  
Algunes veus qüestionen si denunciar l’espoli és compatible amb plantejaments d’esquerra. D’esquerra espanyola segur que no, però -Alerta!- recordem que als anys 80 el referent unitari de l’esquerra independentista ja denunciava, amb els mètodes propis de l’època, el robatori que patia el poble treballador català en mans de l’Estat sangonera espanyol. Perquè, a veure, independentment de qui en sigui el contribuent final, qui ha generat la riquesa per la que es tributa? Quina és la gent del país que pateix més les conseqüències de la manca de recursos? La treballadora, que recorre a la sanitat pública, o la jet set cutre, que presumeix de compartir clíniques privades amb la reialesa i altres paràsits socials?