Apatia mobilitzadora?

Després d’haver tancant l’any amb una certa apatia mobilitzadora, i amb un gener bastant tranquil, el febrer ha vingut carregat de reivindicació com si anunciara el canvi d’estació. Així, en escassament huit dies, la ciutat de València ha viscut quatre grans convocatòries i tres d’elles en dies consecutius. Tanmateix, en comparació a les grans manifestacions de l’any passat, cap d’aquestes convocatòries es pot dir que haja sigut especialment destacada, tot i la bona afluència en algunes d’elles, segurament amb més de 10.000 assistents. El fet és que quatre manifestacions en tan poc de temps són difícils d’assumir per a la majoria de ciutadans, i més encara si no hi ha un fil conductor i la persistència no és presenta com a un objectiu; i el resultat és una certa decepció per part dels assistents i una desmotivació per a futures mobilitzacions.

En el cas de València, la manifestació que possiblement va faltar més a les previsions fou la de l’aniversari de la Primavera Valenciana, on d’altra banda, l’esquerra independentista havia abocat més esforços. De totes les mobilitzacions de l’any passat, la Primavera Valenciana fou, segurament, la més rellevant, tant per la durada, per les xifres de mobilització, com per les implicacions socials i polítiques; però un any després, tot això sembla haver-se diluït. I això malgrat que el Bloc Unitari Anticapitalista fou dels més nombrosos i, al marge del conjunt, va presentar molts elements positius.

Una de les possibles explicacions d’aquesta punxada pot ser que per les pròpies característiques, la Primavera Valenciana no ha pogut ser capitalitzada per cap partit o organització sistèmica, cosa que ha impedit que la convocatòria comptara amb el suport mediàtic d’altres ocasions; però segurament n’hi ha d’altres, com ara que la Primavera Valenciana s’ha situat fora de la lògica reivindicativa estatal. I en l’àmbit dels Països Catalans, vulguem o no, encara no hem aconseguit trencar les dependències de les dinàmiques centralistes. És així com les mobilitzacions de la PAH han agafat força a partir del moment en què han sigut notícia a les televisions de Madrid; i la dinàmica de les “marees” pareix que s’està imposant, quan als Països Catalans, fins ara, la lluita dels sectors públics havia sigut bastant autònoma.

Amb aquesta nova onada reivindicativa, de nou ens trobem davant la disjuntiva de les grans mobilitzacions que tenen un important component centralista -per la metodologia i per la mateixa convocatòria- però una participació massiva i una composició popular de la qual l’esquerra independentista no és que no puga estar al marge, sinó que senzillament en forma part. La propera d’aquestes cites serà el 23F, i ens permetrà valorar amb major coneixement quina és la resposta del poble, i quina ha de ser la nostra implicació.

Però més enllà d’aquesta qüestió, ens hem de plantejar com afrontem la nostra lluita a mitjà i llarg termini. Sembla evident que hi ha un esgotament mobilitzador generalitzat, però aquest no s’ha de confondre amb un menor emprenyament de la gent. La reacció davant les noves retallades que s’albiren és, en certa mesura, un misteri; i l’esquerra independentista hauríem d’estar preparats per als diferents escenaris. D’altra banda, iniciatives com No paguem de Barcelona s’estan consolidant i poden ser un punt d’inflexió en la dinàmica mobilitzadora, ja que impliquen, no només una protesta, sinó una solució concreta i un acte de desobediència més explícit. En l’àmbit estudiantil també s’estan cercant fórmules per superar l’estancament en què ens trobem, com ara, convocar dos dies de vaga seguits (els ha convocat el SEPC i altres col·lectius a la ciutat de València) amb l’objectiu de trastocar l’ordre establert de manera més sensible que fins ara. També cal tindre en compte tècniques com l’anomenat “escrache” (el fustigament i la pressió populars sobre polítics o altres responsables del malestar) que ja s’usaren l’any passat en les campanyes pel català a les Illes i que ara vol promoure la PAH en el procés de tramitació de la ILP.
D’ençà que esclatà la crisi, s’ha recorregut molt de terreny, i hem avançat en molts àmbits. Però la desfeta i desorientació de l’esquerra estatal és encara una llosa molt pesada sobre el conjunt de la població. Davant la incertesa dels esdeveniments futurs, l’esquerra independentista hem d’arriscar-nos i explorar noves vies de lluita; però sempre des de la fermesa que la construcció nacional, la lluita de base i l’enfortiment organitzatiu són les nostres millors armes.