Arenys, tot el poder per al poble

A proposta de la CUP d’Arenys de Munt, que al seu torn traslladava la proposta d’una entitat civil, el Ple del municipi d’Arenys va  aprovar donar suport -moral i logístic- a una consulta popular per la independència de Catalunya. Ara som a pocs dies de la celebració de l’esmentat referèndum reivindicatiu -doncs no és vinculant, òbviament- i el clima de pronunciaments, sentències, presagis i mals d’ull a la premsa és justament allò que està fent que el referèndum d’Arenys esdevingui  simbòlic per al país sencer. I dic el país sencer a consciència, perquè el símbol és per a tots els catalans, malgrat que la pregunta de la consulta d’Arenys (“Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”) hagi decidit per avançat que Morella i Manacor no formaran part de l’Estat en qüestió. Sense consultar-ho.

Hi ha unes qüestions fonamentals que crec que cal tenir en compte al voltant de la consulta d’Arenys: que el referèndum el convoca i l’organitza una entitat civil; que expressa una voluntat nacional des del municipi; que és un exercici de democràcia d’un poder simbòlic amb dimensions rupturistes i, segons com, revolucionàries; que és patrimoni de tots els catalans; i que la territorialitat dels Països Catalans ha començat amb una derrota. Simbòlica.
Atès que la consulta és, en realitat, un exercici reivindicatiu del poble, fora de la llei però intensament polític, cal no deixar les consultes en mans dels partits. I lluny també de determinats centres de poder -determinats mitjans, entitats, etc- íntimament lligats als partits i als poders econòmics. El seu ancoratge en la teranyina d’interessos, equilibris, oportunismes i deutes que invariablement comporta el joc de poder en què estan immersos ho desaconsella vivament. Cal no deixar-se enterbolir pel seu excloent protagonisme als mitjans i, alhora d’organitzar els referèndums, treballar sobretot amb el carrer i les entitats, que són, al cap i a la fi, les úniques que poden convocar la consulta. I que la mantindran quan els partits declinin de cop i volta el suport, cas que acabi passant. No hi ha raó objectiva per a confiar que els partits que han donat suport al referèndum a Arenys faran el mateix a tots els municipis, ni de manera sostinguda en el temps, ni de forma organitzada en una sola data per a un referèndum arreu del Principat. En primera instància, per als partits favorables al referèndum, la consulta és una oportunitat per aparèixer envoltats del poble i reforçar legitimitats, en la carrera cap a les eleccions de l’any que ve.

Però el referèndum d’Arenys, i els centenars d’Arenys que s’han de produir els propers mesos, tenen per sort la particularitat que, de moment,  no els fa una direcció nacional, sinó que neixen de la voluntat dels municipis. I això, per al poble i per a l’esquerra independentista, que encara ara té més poder i se sap moure millor a la base municipal que als despatxos de Barcelona, és una certa garantia d’independència i d’èxit. No seria la primera vegada -la Plataforma pel Dret de Decidir podria servir d’exemple il·lustratiu- que l’excessiu protagonisme dels partits avorta -volent o sense voler, és la voràgine del poder- iniciatives populars amb altes càrregues de transformació, si no de ruptura, de la realitat política. Des de viles i ciutats, construïm la independència, no és només un mer enunciat, és la concentració del que ens creiem i pel que treballem.

Es tracta, en definitiva, d’allò que Ferran Izquierdo defineix com relacions de poder lineals, front a les relacions de poder circulars. La relació directa i per objectius que estableix el poble, fent valer la seva força per una reivindicació concreta. Com ho fou la reivindicació del 0,7%, la d’aturem la guerra d’Iraq, la del deute extern o l’aturada per fer front a qualsevol ERO.

Reivindicació que travessa l’espai circular de les relacions del poder sistèmic com un escuradents travessa l’oliva: grups d’interés, mitjans de comunicació, partits, plataformes… mil i un agents, amb diferents graus de poder, movent-se en rotació i permanent negociació per augmentar el propi poder, la capacitat d’influència, la referencialitat pròpia. Amagat fins a nova ordre, a l’altra banda, el poder del poble, que com deia Xirinacs “és infinit”, s’expressa de la forma més directa. Travessant l’oliva -cada cop més podrida-, en les consultes i referèndums com el d’Arenys.

En el fons del poder de decidir, sobre la independència o sobre qualsevol altre assumpte públic, s’hi troba la vertadera força del poble. La democràcia. La convocatòria d’un referèndum respon al fracàs dels altres instruments de poder que diuen representar el poble per dur a terme els objectius polítics pels quals deien treballar. Els partits de l’ordre autonòmic miraran de vendre justament el contrari: el referèndum, diran, és cosa nostra. Però cal no deixar-se enganyar. El poble es fa la pregunta directament, sense mitjancers, i als polítics la tasca de respectar-la si no volen fer caure en descrèdit el concepte de democràcia. Cal que evitem, per tots els mitjans, que els referèndums esdevinguin una revàlida de la confiança del poble en els partits polítics autonomistes, perquè llavors tot serà una tàctica propagandística i una campanya electoral. I tota la força de la consulta haurà estat en va.

Dit això, si els referèndums tiren endavant com desitjat, és imprescindible treballar pel major grau de participació possible. I això comporta que el major nombre possible d’entitats i partits hi donin suport o consentiment. En la capacitat de treballar conjuntament per aquest consens rau l’habilitat per treballar cap a la independència. I en el rigor per a dissentir dins d’aquest consens, rau la tenacitat per a construir la nació democràtica, des de diferents posicions, fins i tot enemigues. Dissens dins del consens, diu Sartori, només on un és lliure de dissentir hi ha vertader consens. El “discurs únic per a un mateix públic”, que diu Vicent Partal aquests dies, al revés que ell creu, no suma. Suma un marc democràtic consensuat, sense promeses ni contrapartides, sincer i públic. Resta un “discurs únic”, perquè empobreix enormement un acte d’una riquesa immensa, que és l’exercici del dret de decidir.

En definitiva, el nostre discurs és un, i no és el mateix que el dels altres. Per a l’Esquerra Independentista la territorialitat no és el primer sacrifici en la negociació, sinó una condició. I tots els ERO fallats a favor de les empreses no són un “què hi farem”, sinó una altra condició. El discurs, doncs, ha de ser per força diferent. Com diferent ha de ser també la nostra habilitat per generar consensos.

* Quim Arrufat és regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú