Un altre crim d’estat a Turquia contra el poble kurd
El president del Col·legi d’Advocats d’Amed (Diyarbakir en turc), Tahir Elçi, va ser assassinat dissabte 28 de novembre a trets. Amed és la principal província del Kurdistan de Turquia. El seu assassinat ha provocat una profunda impotència davant la impunitat dels assassins turcs.
La policia turca va obrir foc durant una roda de premsa al barri de Sud on Elçi denunciava els danys que la policia turca havia provocat a la mesquita d’Amed. L’assassinat de Tahri Elçi fou confirmat pel seu advocat Yunus Murat Akan. Akan va dir que Elçi morir d’un tret al cap. Özgür Gelecek informa que l’assassinat ha estat obra de la policia turca. De fet hi ha un vídeo on es veu que els policies disparaven alhora en dues direccions. Un altre demostra que com a mínim un agent va disparar amb la seva arma reglamentària i amb una altra que no ho era i se les va canviar abans de disparar cap a Elçi. Fins i tot hi ha una de les persones que provoca el primer incident que és disparada amb bales de fogueig. L’agència turca ha acusat al PKK en una mostra delirant de manipulació informativa. Elçi fou detingut per la mateixa policia turca el passat octubre per haver dit que “El PKK no és una organització terrorista”. Ell mateix havia dit que se sentia amenaçat per JITEM (serveis secrets turcs) però no es volia agenollar davant de les amenaces.
De fet Elçi afirmava, minuts abans de morir: “Aquí no volem armes, ni guerra. Hem d’estar lluny de les armes i de les operacions militars”. Apostava per la pau quan va ser assassinat. Quina resposta pot haver-hi quan et maten mentre estàs defensant la pau?
Desenes de milers de persones, unes 60.000, van acompanyar el fèretre de Tahir Elçi el dia del seu enterrament. La consternació era absoluta així com un sentiment absolut d’impotència. Una altra vegada el poble kurd ha d’enterrar els seus morts mentre l’estat turc deixa sense resoldre crims terroristes. Una altra vegada hi ha clares proves que demostren un cas de terrorisme d’estat. Policies amb dues armes, disparant a dos costats, suposats atacants usant armes de fogueig per simular un atac que servís d’esquer per matar Elçi. Un cúmul de trets sense cap víctima més que Elçi. Com en el cas d’Ankara, on hi va haver mig miler de ferits en un espai suposadament ple de policies, cap agent policial és víctima. No poden ser-ho quan són botxins. I altra vegada els botxins ataquen les víctimes. La ràbia és infinita.
El propi germa d’Elçi, Ahmet, encara ha tingut valor per dir: “La nostra causa és al fraternitat, la unitat, la pau i la llibertat del nostre poble”. Ell mateix ha afirmat que “El meu germà no és el nostre primer màrtir i no serà el darrer. No va quedar atrapat en un foc creuat. Només hi ha una cosa clara … l’estat turc el va matar”. Amed s’ha omplert de crits en kurd com ara “Em te ji bîr nakin” (No t’oblidarem), “Şehit Namırın”(Els màrtirs no moren) i els d’Erdogan assassí. Sobre la tomba de l’advocat s’ha posat una bandera nacional kurda.
La mort d’Elçi no serà aclarida. Els assassinats de kurds mai ho són. El govern, sense cap prova, es limita a atribuir-ho a organitzacions que no assumeixen els atacs. No hi haurà cap detingut. De fet Turquia ataca les víctimes no els botxins. Així, el 3 de novembre, la policia turca disparava amb foc real contra una protesta per l’assassinat d’Elçi i matava, a Cizre, al jove kurd Haci Sasur.
Des dels anys vuitanta, Turquia ha utilitzat el terrorisme d’estat de forma habitual i amb tota impunitat. Més que això, l’endemà de morir Elçi, la Unió Europea abraçava amorosament el primer ministre turc Ahmet Davutoglu. Li garantia lliure circulació per a la ciutadania turca a partir de l’octubre, 3.000 milions d’€ i reobrir negociacions sobre ingrés a la UE. Tot a canvi de quedar-se amb dos milions de refugiats que volen entrar a Europa.
