Austeritat i pacte fiscal


En l’anterior Paper de vidre us narrava l’entranyable fidelitat amb que Francesc-Marc Álvaro llepa la mà del seu amo i la indefallible capacitat del pujolisme, independentment dels deliris senils de l’ex-president, per a la martingala elevada a la categoria d’ideologia. Artur Mas n’és l’hereu i a la darrera entrevista a TV3 en va donar proves fefaents.

No tot, però, girava al voltant de l’espectacular donde dije “digo” digo “Diego”, que Mas, amb cintura digna de Messi, està executant al voltant del pacte fiscal. Hi va haver lloc per a intrigants reflexions sobre política fiscal autonòmica. Tal com ho reporta l’Ara de l’1 de desembre, Mas diu que “algunes mesures, com ara suprimir l’impost de successions, eren al programa electoral de CiU, “que ja es va fer en temps de crisi”. “El nostre programa ja estava fonamentat en l’austeritat”, ha afirmat”.

El concepte d’austeritat té ressonàncies religioses i patriòtiques alhora, remet als camps de Castella, l’ascetisme, la vida pairal catalana, els quadres del Greco, L’auca del senyor Esteve, els discursos de Fraga als anys vuitanta, etc. Com que Mas té dues pàtries l’escudella està força barrejada però això no afecta l’essència de la cosa. Sembla que l’austeritat és un valor segur en una societat turmentada pel sentiment de culpa. Però s’imposa una reflexió prosaica: per què la supressió de l’impost de successions és una mesura d’austeritat? D’austeritat per a qui? Per l’individu que rep una herència per a la qual no ha acumulat ni un sol mèrit i li surt lliure d’impostos? La capacitat de polítics, periodistes, acadèmics i opinòlegs diversos per fer-se els idiotes quan parlen de números esbalaeix. A La Vanguardia de l’11 de desembre Francesc-Marc Álvaro escriu: “les retallades que Rajoy ordenarà amb gran celeritat perquè Espanya no passi al vagó de segona classe de la UE, tal com ja s’ha compromés a fer davant de Merkel i Sarkozy, han de posar punt final al malbaratament frívol dels recursos públics que moltes administracions han perpetrat amb un clientelisme gens dissimulat. El Govern central haurà de seguir l’exemple decidit del Govern de Catalunya, el primer de l’Estat que s’ha posat a fer deures”. Des que les elits no dissimulen el seu menyspreu pel sufragi universal quan un governant fa exactament el que li han dictat uns que no són precisament els seus electors d’això se’n diu “fer els deures” i es considera una tasca heroica, molt ben valorada, com demostra l’àmplia literatura laudatòria dedicada, també al nostre país, al nou president d’Itàlia Mario Monti. D’altra banda queda bé criticar el “malbaratament frívol dels recursos públics” i el “ clientelisme”. Però malbaratament frívol és assumir com a normal l’evasió fiscal mentre l’Estat no té ni un duro o no imposar cap pressió fiscal sobre la bacanal de salaris, stock options, assegurances de vida i paneres de Nadal dels consells d’adminsitració de les grans empreses del país. I aquí entra el clientelisme car aquests són els que financien els partits i els mitjans de comunicació, quan no els amics, parents i coneguts del president.

Per arrebossar d’èpica i projectes “de país” (com els agrada dir últimament) aquesta timba que Mas i els seus amiguets fan amb els nostres calers no han trobat res més excitant que un vulgar “pacte fiscal”. En el mateix article Álvaro afirma que “la societat catalana sembla disposada a fer pinya per reclamar un nou pacte fiscal”. Pel que es va veure a l’entrevista de Mas amb la Teribas a TV3 la societat catalana haurà de fer pinya al marge de Mas i de la Generalitat. Millor. Així potser se li acudeix algun motiu més interessant per fer pinya que el pacte fiscal.