Barcelona Connection: les clavegueres de l’oasi

Una simple acció de pillatge d’un pocavergonya emparat pel seu cognom, o bé una tangentopolis a la barcelonina?

La polseguera aixecada aquestes darreres setmanes per la confessió pública de Fèlix Millet ha generat tot tipus d’informacions i especulacions, i ha deixat en segon pla l’inici del judici sobre l’anomenat Cas Hisenda, que ha portat al banc dels acusats alguns dels empresaris barcelonins amb més solera.

Tant a València, com a Palma o a Barcelona, fa dies que els mitjans de comunicació obren amb la primera notícia de la corrupció en les altes esferes del poder.

Qui és Fèlix Millet?
D’una nissaga amb pedigrí -renebot de Lluís Millet i fill de Fèlix Millet Maristany, fundador d’Òmnium Cultural-, començà a ser conegut dins el món empresarial barceloní a mitjans dels anys 70, quan juntament amb altres socis com Joaquim Molins (exdiputat de CiU) i Josep Maria Trias de Bes (exdiputat de CiU i del PP) fundà l’empresa immobiliària Renta Catalana. Aquesta activitat la combinà, des de 1978, amb la presidència de l’Orfeó Català.

Amb la fallida de Renta Catalana, Millet serà acusat de falsedat documental i visitarà breument la presó el 1984. Això no afectarà la seva posició social ni la presidència de l’Orfeó. 1984 és l’any en que també esclata el cas Banca Catalana, i per amplis sectors de l’opinió pública es tractava d’una ofensiva del govern de Madrid contra els empresaris catalanistes vinculats a CiU.

Posteriorment, el 1990 crea la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català per tal de gestionar l’entitat i l’edifici. Inicià així una llarga etapa de recerca de finançament, tant públic com privat, per a realitzar tot tipus de millores a l’edifici. El dinamisme de la Fundació convertia l’entitat en un dels membres més emblemàtics de la societat civil oficial barcelonina.

Aquest reconeixement social es veié recompensat amb la presència de Fèlix Millet en les entitats del rovell de l’ou de la societat barcelonina. Accedí a la junta del Barça sota la presidència de Josep Lluís Núñez. També assumí la presidència de l’Agrupació Mútua i de Bankpyme. El fet de figurar en prop d’una seixantena d’òrgans directius d’entitats feu que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona li atorguessin diverses distincions: la darrera, el 2008, fou la de “Conciutadà que ens honora”.

L’estafa
El 23 de juliol la policia efectuava un registre a les oficines de la Fundació del Palau. Pocs dies després Millet presentava la dimissió i la investigació restava sota secret sumarial. El 17 de setembre, una carta pública de Fèlix Millet revelava que s’havia apropiat de 3 milions d’euros. Les informacions posteriors deixaren entreveure que aquesta xifra podria ser immensament més alta. Mitjançant un sistema de doble comptabilitat, Millet i alguns dels seus col·laboradors van desviar part de les donacions privades i subvencions públiques que rebia la fundació. En aquest sentit, Fèlix Millet havia constituït una societat immobiliària amb l’expresident nuñista del Barça i actual president del gremi de constructors, Enric Reyna. En la carta de Millet també es confessava que el vicepresident Manuel Carreras Fisas cobrava comissions molt elevades per tal d’aconseguir patrocinadors. Carreras Fisas, parent de l’exalcaldable del PP Santiago Fisas, fou president del Círculo Ecuestre.

La dimensió del forat aixeca diverses incògnites. Els diners van servir només per a engruixir les arques d’un cercle reduït proper a Millet? Fins a quin punt entre la societat civil oficial era coneguda l’estafa que estava realitzant Millet? Com fou possible que els informes de la Sindicatura de Comptes en que s’alertava d’irregularitats financeres al Palau de la Música fossin ignorats prop de deu anys seguits? És possible que la resta de membres de la Fundació del Palau no s’adonessin de res, tot i ocupar un càrrec que els obligava a fiscalitzar les activitats de la fundació?


Finançament il·legal de partits polítics?

De matinada i al Facebook, l’1 d’octubre Àngel Colom anunciava que algú anava a per ell utilitzant el cas Millet. S’havien trobat proves documentals que l’expresident del Palau havia ajudat amb 150.000 euros a liquidar els deutes de l’aventura del Partit per la Independència. Un Colom aclaparat afirmà posteriorment que ell només en va rebre 72.000, i que es pensava que eren de la fortuna personal de Millet, qui feia aquella donació per sentit de patriotisme.

La bomba la llançava aquell matí El Periódico just el dia del debat de política general al Parlament. Aquest dard enverinat contra CiU tingué una repetició l’endemà en descobrir-se que la Fundació del Palau havia donat al voltant de 600.000 euros a la Fundació Trias Farga, de CiU al llarg de deu anys. Segons el secretari general convergent Felip Puig, aquests diners eren fruit d’un conveni entre ambdues fundacions per tal de promocionar la música catalana.

Si bé les principals sospites s’han centrat en l’entorn de CiU, el partit polític amb qui Millet va tenir unes relacions econòmiques de més muntant és el PP. L’any 2003 l’anunci que Millet entrava al patronat de l’ICF, la secció principatina de la FAES, va aixecar força polseguera en els ambients del catalanisme oficial, i va ser presentat com l’evidència d’un PP que, amb la seva majoria absoluta, aconseguia doblegar el nacionalisme convergent. D’aquella operació, Millet n’arrancà uns 3 milions d’euros destinats a la reforma del Palau i situà la mà dreta de Piqué, Francesc Vendrell, al patronat del Palau. L’anònim que va motivar l’obertura de la investigació i que publica íntegrament el setmanari Directa acusa Millet d’haver desviat més de 600.000 euros a la FAES.


El cas Hisenda

El 14 de maig de 1999 Josep Borrell dimitia com a candidat del PSOE. Havia guanyat la nominació en unes primàries un any abans i contra el candidat oficial, però les investigacions que implicaven dos antics col·laboradors seus en una trama de corrupció a la delegació d’Hisenda de Barcelona l’obligaren a dimitir.

Aquesta trama de corrupció havia estat posada al descobert arran de les investigacions que havien dut Javier de la Rosa a la presó. Segons les diligències, alts càrrecs de la delegació d’Hisenda de Barcelona havien rebut suborns d’importants empresaris barcelonins, que posteriorment ingressaven en comptes corrents a Suïssa. Entre els implicats s’hi trobaven el propi De la Rosa, el propietari d’IBUSA i excandidat d’AP a la Generalitat Eduardo Bueno, i un Josep Lluís Núñez en hores baixes a la presidència del Barça després de la moció de censura impulsada per l’Elefant Blau.

El passat 15 de setembre s’iniciava el que es preveu com el judici més complex de la història de l’Audiència de Barcelona. Han fet falta deu anys per concloure la investigació de la trama. Els fets que van sortint a la llum tenen una dimensió econòmica i delictiva tant o més gran que la confessió de Millet, tot i que no han obtingut fins ara tant ressò mediàtic.