Boira a l’IESE (part 2)
Fa quinze dies us explicava com l’Ara, en la seva recerca desesperada de la respectabilitat, contractava per a escriure articles un senyor (Alfredo Pastor) més aviat espanyolista que trobava que manifestar-se contra les retallades era de mala educació. Deia també que aquest senyor era economista, professor de l’IESE i doctorat al MIT (Massachussets Institute of Technology), però que, sorprenentment, això no l’havia habilitat per a comprendre les idees més elementals. El títol era “Boira a l’IESE (Part 1)” i, per tant, prometia la segona part que aquí teniu, per què l’article en qüestió (que es deia “El tetràedre de l’independentisme”) és per sucar-hi pa.
La boira que cobreix l’IESE fa referència a la incapacitat de Pastor per a comprendre en què consisteix un referèndum d’independència però sempre hi ha un moment que “retxes de sol travessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina i canten ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí” (Antònia Font). A “El tetràedre de l’independentisme” aquest moment es produeix quan Pastor afirma: “El menyspreu voluntari de la llei és el més greu de la tàctica independentista tal com es presenta avui: veure com un Parlament, la legitimitat del qual deriva d’una Constitució, es disposa a debatre una proposició directament contrària a aquesta Constitució és una cosa sorprenent”. Els economistes, com és sabut, es troben sovint amb els juristes en agradables piscolabis al Círculo del liceo o el Círculo Ecuestre quan no comparteixen fins i tot el vestidor al Club de Polo. Aquesta promiscuïtat els fa compartir alguns vicis. Creure que la legitimitat del Parlament de Catalunya brolla de la Constitució és un vici de jurista. La legitimitat del Parlament de Catalunya es basa d’una banda en el fet que la majoria dels principatins li concedeixen i en les batusses dels Mossos si et passes pel forro les lleis que l’esmentat Parlament i el de l’Estat ocupant redacten.
Però vicis de jurista a part hi ha quelcom en aquest passatge que calia dir: tots aquests apòstols de “l’independentisme ben entès” que proliferen arreu i que alhora aplaudeixen les retallades o escolten embadalits l’oracle de l’FMI mentre els regalima l’entrecuix són conscients que Espanya no es destruirà ordenadament, seguint les consignes del Banc Mundial? Aquell amic de Pastor, advocat, que entre els vapors de l’excel·lent conyac francès que serveixen en alguna taverna de la burgesia va sentir aquella escalforeta de l’ardor patriòtic grimpant tràquea amunt i es va declarar fart d’Espanya, se’n adona “que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò” (Vicent Andrés Estellés)? Pastor li ho recorda i fa bé. Però la boira s’espesseeix immediatament quan diu “aquesta conducta farà impossible la construcció de qualsevol estat de dret, també el seu: perquè l’estat de dret es basa en el respecte incondicional a la llei”, és a dir, en l’estupidesa més pregona. El que és interessant d’aquesta idea és que Pastor no sigui capaç de comprendre que aquesta condició, la de l’acte il·legal originari i fundacional, està en la base de pràcticament qualsevol estat. Però Pastor, que no té una paraula lúcida pel lector intel·ligent, és en canvi un gran amic dels seus amics, als quals recorda que “si una opció política ignora la llei vigent perquè desitja suplantar-la per una altra es converteix, quasi per definició, en una opció revolucionària”. Els militants de l’esquerra independentista ens podem felicitar de la calerada que els nostres pares es van estalviar en no finançar-nos uns estudis a Chicago. Nosaltres n’hem tingut prou amb un títol de secundària a Barcelona o una carrera d’aquestes per a morts de gana a la UB per a comprendre que “resulta difícil imaginar que, a l’hora de la veritat, la substitució es pugui dur a terme de manera pacífica”.
