Bolívia i Veneçuela: els governs populars i la necessària transformació de les forces armades

La importància d’analitzar la situació actual de les forces armades de Bolívia i de Veneçuela, es sustenta en el marc general de les redeficions que pateix la figura de l’Estat a Amèrica Llatina. Les forces armades són una part generalment ignorada pels anàlisis de l’esquerra.

Malgrat tot, ningú qüestiona que el rol polític que van jugar, i segueixen jugant, és determinant en l’actual procés de transformació al continent.

Els pobles llatinoamericans hem après, amb dolor, que les Forces Armades són un actor central i protagònic de tot procés de canvi. Durant el passat segle XX, en nombroses ocasions, els processos político-socials varen patir en veure com l’acció de les forces armades passava per damunt de la voluntat de les majories, i imposaven, a punta de bota, la voluntat dels poderosos a qualsevol preu.

Per això, és indispensable dotar-se d’una visió que ens permeti llegir, encara que només sigui a un nivell superficial, la dinàmica que es dóna en els dos països que encapçalen la lluita dels pobles llatinoamericans.

Crisi del model de desenvolupament neoliberal
La implementació del model neoliberal, va implicar en tots els països de l’àrea, el desmantellament de l’aparell de l’Estat desenvolupista, essent aquesta reemplaçada per un model d’Estat cada cop més petit i pretesament eficient i eficaç.

Les Forces Armades, també varen patir aquest procés. La majoria dels seus eixos de desenvolupament van estar lligats als condicionants de desenvolupament que requeria la implementació del model neoliberal. En aquest sentit, els rols centrals assignats a les FF.AA regionals, van transitar entre “el manteniment de la governabilitat” en cada país (s’entén, lluita contra l’enemic intern) i la seva disponibilitat a les tasques assignades pel comandament central  de Washington, segons els eixos prioritaris del moment (drogues, terrorisme, etc.).

El desenvolupament del model neoliberal va coartar, llavors, el desenvolupament de les forçes armades locals transformant les seves funciona i restringint les seves capacitats d’acció a interessos econòmics polítics externs…

A pesar d’això, en les actuals condicions, els EUA, han vist disminuir dramàticament la seva capacitat d’influència a la regió, mentre semblava que en les últimes dècades el seu avenç incontrolable i absolutament determinant de les dinàmiques polítiques locals, des de finals del segle XX assistim a una pèrdua constant de la seva influència.

Els últims anys, i particularment en el cas del president Hugo Chávez, es demostra clarament que alguns dels elements, que havien constituït les bases fonamentals d’una efectiva aliança Forces Armades-EUA-burgesies locals, avui semblen no funcionar com abans.

La dinàmica a la qual s’havien acostumat les burgesies llatinoamericanes, en enfrontar desbordaments populars que poguessin amenaçar els seus privilegis, consistia bàsicament en sol·licitar la intervenció directa dels seus exèrcits a través del Departament d’Estat i de les oficines d’intel·ligència del govern del nord.
Avui, no obstant això, aquest camí sembla no ser tan planer com abans. De fet, cada cop amb més freqüència, les burgesies amenaçades tendeixen a xocar amb la seva incapacitat de pressió cap al seu propi exèrcit, arribant fins i tot, com en el cas bolivià i veneçolà, a haver d’assumir “armar” petits exèrcits propis, amb la finalitat d’assegurar la defensa dels seus interessos.

Aquest nou context, en el qual els exèrcits llatinoamericans gaudeixen d’una menor pressió per part dels EUA, ha permès que els nous governs emprenguin camins de reforma estructural que només fa uns anys enrere semblaven impossibles.

És un marge estret, però significativament rellevant com ho demostra la recent creació del Consell de Defensa Regional que promou, entre altres aspectes, la cooperació en matèria de defensa, coordina la seguretat externa i estableix una major transparència en les despeses militars dels països agrupats a la UNASUR.

El cas bolivià
L’actual govern d’Evo Morales, enfronta complexitats que són part del propis procés històric recent de Bolívia. Això, sense dubte, ha limitat l’abast i la profunditat de les mesures que tendien a reestructurar les Forces Armades de Bolívia, traient-les del seu rol històric de repressores del poble, per a situar-les al nivell que requereix l’actual procés de transformació  político-social i cultural que viu el país.
A tres anys de l’arribada d’Evo a la presidència, es podria establir que l’esforç central, des de l’exercici del govern, ha estat establir una subordinació clara d’allò civil per damunt d’allò militar. I per a aconseguir aquest objectiu, s’han desenvolupat dinàmiques polítiques amb resultats específics i molt il·lustradors de la de la nova voluntat.

Els conflictes socials produïts per l’eradicació forçosa de les plantacions de coca imposades pels EUA, va atrapar tot el país en un clima d’inestabilitat i angoixa. El conflicte es va estendre i va ser un factor determinant per a l’erosió de la legitimitat governamental. Les denúncies de violació dels drets humans per part dels militars, enfront les múltiples formes de resistència camperola, varen conformar un tipus de conflicte social que va erosionar sensiblement l’autoritat estatal.

En treure les forces armades de la doctrina de la “guerra a les drogues”, ha permès que el govern d’Evo Morales situï la centralitat del seu esforç en la necessitat de lluitar en contra dels intents autonomistes de la burgesia i la dreta de la zona de Santa Cruz.

Tal i com va quedar demostrat posteriorment a l’intent colpista de Pando al 2008, el govern va aconseguir trencar l’immobilisme d’alguns alts comandaments, i demostrar la seva capacitat d’acció en un quadre de tensió política que de manera inèdita en la història de Bolívia, va posar a les Forces Armades, del cantó de la constitucionalitat i del poble.

En aquest sentit, les Forces Armades reprenen, poc a poc, el seu rol de garants de la unitat nacional, oposant-se clarament als intents per autonomitzar certes regions de Bolívia.

Per altra banda, podem assenyalar que aquest ímpetu sobiranista s’ha estès també a nivell simbòlic, involucrant a les FF.AA directament en la recuperació dels recursos naturals propis de la nació. De tal manera, la participació l’any 2006 del exèrcit, en la “presa” de les empreses de gas, pretén configurar un escenari en el qual es consolidi el vincle militar amb el procés de transformació econòmica i social encapçalat per Evo Morales.

El cas de Veneçuela
A finals de 2007, el president Chávez, va convocar als veneçolans a votar una modificació de la Constitució veneçolana. En el cas de les Forces Armades en particular, l’executiu proposava al poble modificar substanciosament el caràcter de l’ens militar. Els grans canvis es plantejarien en dues línies.

En primer lloc, a la nova Constitució es plantejava que “Bolivariana constitueix un cos essencialment patriòtic, popular i antiimperialista, organitzada per l’Estat per a garantir la independència i sobirania de la nació, preservar-la de qualsevol atac extern o intern i assegurar la integritat de l’espai geogràfic, mitjançant l’estudi, planificació i execució de la doctrina militar bolivariana, l’aplicació dels principis de defensa militar integral i la guerra popular de resistència, la participació permanent en tasques de manteniment de la seguretat ciutadana, i conservació de l’ordre intern, així com la participació activa en plans per al desenvolupament econòmic, social, científic i tecnològic de la nació, d’acord amb aquesta Constitució i la llei”.

La segona línia de canvis proposava canviar la definició constitucional: “Bolivariana està integrada pels distints cossos de terra, mar i aire, organitzats administrativament en els següents components militars: l’Exèrcit Bolivarià, l’Armada Bolivariana, l’Aviació Bolivariana, la Guàrdia Territorial Bolivariana i la MilíciaPopular Bolivariana”.

Les dues modificacions perseguien acabar amb la figura de l’exèrcit com a institució apolítica i altament professionalitzada. Aquest últim aspecte, essencialment a través de la incorporació de la militància com a part integrant de les FF.AA.

Com ja sabem, la reforma constitucional fou rebutjada per un escàs marge. Malgrat això, el propi Chávez ha estat emfàtic en la necessitat de reimpulsar aquestes mesures amb la finalitat de consolidar el procés iniciat per la revolució bolivariana. Com bé sap Chávez, la continuïtat del procés depèn en gran mesura, de comptar amb un exèrcit que definitivament deixi enrere el seu servilisme històric amb les burgesies locals i els interessos del capital estranger.