Cada volta amb menys disfresses

Deia Lluís Vives: “desterrada la justícia, que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat, que està unida a ella i viu gràcies a ella”. Després de tot el succeït aquests darrers dies a València, segur que hi haurà qui voldrà veure en tot això una actuació desmesurada degut a uns policies concrets descerebrats i a una delegada del govern perversa i inepta a parts iguals que s’ha equivocat de mig a mig.

Tot el que ha succeït és molt greu. Cada nou episodi d’aquesta crisi desemmascara una mica més el poder autèntic, el despulla de les amables disfresses de lluentons i ja va insinuant als ulls de la població la cara malèfica que s’hi oculta. Ara que drets i sobiranies populars s’esfumen, a cada actuació ja entreveiem que no hi haurà límits pel poder per a defensar els seus privilegis a la hora del caixa o faixa.

 

Això que hem vist a València no és nou. Al Cabanyal encara recorden les càrregues policials que va ordenar un delegat del govern del PSOE i de nom Ricardo Peralta. També ho recorden els estudiants de Barcelona del 2008. Aleshores, qui empunyava les porres (“defenses”, ara en diuen) eren Mossos d’Esquadra comandats per un conseller ecosocialista. Cal tenir present aquest passat més immediat per recordar-nos cada dia que en l’hora de la veritat aquells que diuen ser d’esquerres però serveixen el sistema no dubten a utilitzar els mateixos mètodes que el PP.

Però hi ha una diferència, que cal tenir en compte. Els partits d’esquerra utilitzen la violència policial perquè per a defensar el sistema que no diuen defensar els és necessària, perquè per seure en algunes de les poltrones del sistema hi estan obligats, forma part del tracte. En canvi, el PP utilitza també la violència policial perquè sap que les imatges de policia pegant persones amb pinta de ser mínimament d’esquerres o independentistes -tot és un per a ells- reben l’aplaudiment del seu electorat més fidel. Són el passat que mai se n’ha anat, l’espai on es cova el feixisme, la coartada que permet bastir de democràcia un règim que en essència nega al poble el dret a decidir les qüestions més elementals. Perquè el Poble, la Història, els bons espanyols, els bons valencians, els bons catalans, són ells.

Les grans cites del combat, i aquesta n’ha estat una, acostumen a retratar a tothom. Els posats són poc resistents, i només el pas dels dies permeten recomposar algunes màscares. S’hi ha retratat la policia i el poder postfranquista. Però també s’hi ha retratat bona part de les classes polítiques i mediàtiques autòctones, en aquesta cursa per a ser alternativa i establishment alhora. S’hi han retratat els sindicats majoritaris, quan 200 estudiants han iniciat una espurna de revolta que ells no han ni arribat a somiar mai amb les seves processons de centenars o milers de delegats sindicals. S’hi ha retratat una socialdemocràcia incapaç d’haver construït ni la més mínima fortalesa de defensa política per a recollir les energies alliberades al carrer. S’hi han retratat mitjans “catalanistes” que donaven més importància a uns controls d’alcoholèmia a la Costa Brava que als violents fets de dijous 16 i divendres 17. S’hi ha retratat l’autoanomenat “sobiranisme” -el liberal-, incapaç de dir ni piu sobre una realitat que els és estranya geogràficament i ideològicament, i que molt al tard no ha tingut més remei que tirar de tòpic, del “tornen els grisos a la València pepera” mentre al Principat aquests mateixos clamaven llenya i més contra els vaguistes de TMB. Aquest repàs no l’hem de fer per a posar-nos les medalles nosaltres, sinó per a prendre consciència de tot el que cal construir al marge de les velles i caduques estructures.

La primavera valenciana té davant un futur encara per escriure. El que és segur, però, és que no serà el darrer episodi de lluita. Setmana rere setmana, mes rere mes, es recorre un tram més d’aquest camí incert marcat per la crisi. Un camí d’esperança en la lluita que suma cada vegada més i més persones, un camí on la solidaritat creix per plantar cara a les adversitats. Però alhora un camí amb un horitzó incert, perquè a l’altra banda de la barricada n’hi ha uns que tenen encara més clar que cal combatre. En tot cas, a la barricada, cal ser-hi.