Calma a la cova d’Alí Babà
Segons La Vanguardia del 4 de març “Suïssa limitarà els sous dels grans directius”. La mesura (que encara està per legislar) sembla que es fonamenta en un “referèndum contra les primes i els sous abusius” que els suïssos i les suïsses van votar favorablement amb una proporció del 67’9%. Que puguin votar una mesura que afecta directament la gestió interna de certes empreses és una cosa per celebrar. Però hom comença a sentir la mosca rondant-li l’orella quan veu la rebuda entusiasta dels mitjans de la burgesia pàtria, que normalment fan bona la dita castellana segona la qual “cuando veas las barbas de tu vecino pelar pon las tuyas a remojar”. Xavier Antich, director del pamflet del Comte de Godó troba que “va cobrant importància la democràcia participativa per sobre dels aparells dels partits”. La resposta a aquesta enigmàtica conversió a les mels de la democràcia directa es pot trobar fàcilment llegint la notícia a les pàgines interiors: totes les mesures suggerides (i encara no legislades) beneficien els accionistes: “l’assemblea d’accionistes es pronunciarà cada any sobre els sous del consell d’administració”, “els accionistes elegiran els membres del consell d’administració i direcció”, etc. És a dir, que els Consells d’Adminstració i les Juntes d’Accionistes, que porten dècades de barra lliure a costa de la partida de despeses salarials, es repartiran el pastís d’una altra manera. Però ni un duro del que s’estalvïi revertirà en benefici d’aquells assalariats (la immensa majoria) que no posseeixen accions de cap empresa. La patronal suïssa ha intentat practicar el clàssic xantatge emocional: “la patronal adverteix que moltes empreses se n’aniran de Suïssa”. Però aquest cop la cançoneta no podia anar gaire lluny, car una associació d’accionistes ha respost: “Estem convençuts que l’electorat ha millorat la posició de Suïssa com un bon lloc on fer negocis en reforçar els drets dels accionistes”. De manera que el negoci continua estant en bones mans.
Deu ser per això que el Consell d’Adminstració del Vaticà no ha inclòs el tema a l’ordre del dia del seu nou cònclave. Hi preferiran parlar de minúcies tals com la successió de Benet XVI que, lliure de la legislació suïssa i desconeixedor de l’existència de la paraula “referèndum”, es podrà patejar tranquilament la indemnització en còmoda reclusió a un convent el nom del qual no vull recordar. Tot rutlla perfectament, per tant, a la cova d’Ali Babà, malgrat que Joan Carles I “tardarà entre dos i sis mesos a recuperar-se” i Isabel II d’Anglaterra estigui “ingressada per gastroenteritis”.
Però la calma dels patrons no apaivaga els seus bufons. El fet que el Comte de Godó gaudeixi tranquil del producte del treball de les seves suoroses plantilles no dismuneix l’entusiasme trepa d’Elisabet Sabartés, que magnificava fins el ridícul, en el mateix número, una manifestació de 3.000 estudiants (d’aquestes que els nostres estudiants organitzen cada curs, de vegades més d’un cop) que “exigeixen la “veritat” sobre Chávez”. Ni el piloteig babós a CiU i els seus dirigents de Francesc-Marc Álvaro, preocupat pel “menyspreu a l’interés general” (vés per on, ara escriu sobre metafísica). L’angoixa l’aparició de “noves veus i noves organitzacions que fan esmenes a la totalitat i intenten transformar el malestar i el rebiug en una alternativa o en un revulsiu” (malparits descastats, com ens poden fer això!). “Populistes, demagogs, pallassos, totalitaris” i els clàssics adjectius que tot sovint dediquen als adversaris del poder tota aquesta casta de bufons com Sabartés i Álvaro que li escriuen una literatura a mida als populistes, als demagogs, als pallassos i als totalitaris per què, mentre, ens puguin desvalisar sense més preocupacions.
