Camille Pissarro al Caixafòrum

Paul Cézanne, el mític postimpressionista i precursor del cubisme, va definir el treball del Camille Pissarro com humil i alhora colossal, dos adjectius que jo aplicaria sens dubte al propi Cézanne, del qual espero que els nostres amics del banc/caixa o qualsevol altra institució privada que es desgrava centenars de milions per muntar exposicions, decideixin fer una retrospectiva algun dia, a la qual convido ja a assistir a tots els que els agradi la pintura perquè Cézanne és veritablement humil i colossal, sublim i cru, un mestre, vaja. Tot això per dir que a mi no em va agradar gaire la mostra de pintures del Camille Pissarro que els del banc/caixa han aplegat fent pagar als seus clients només el 50% del preu en un espai que fins 2012 era completament gratuït (es continuaran desgravant els del banc/caixa els milions d’euros en impostos per la seva “obra social”?).

La mostra, amb una cinquantena de pintures, resulta bastant monòtona, amb poca varietat i en general composada per obres d’una qualitat bastant discreta. Com que no soc un entès en aquest pintor no puc dir veritablement si tot això és culpa de la seva obra o del recull al qual han pogut accedir els del banc/caixa. La mostra, muntada cronològicament, comença amb un Pissarro paisatgista que sense ser encara impressionista comença a interessar-se ja pels fenòmens naturals que interessen als impressionistes i que els obligaran a transformar radicalment la pinzellada en relació als paisatgistes immediatament anteriors (Corot, Millet, Courbeau). És interessant veure com el motiu és el veritable motor d’aquesta transformació radical que suposa l’impressionisme i això sí que es pot apreciar en certs quadres de Pissarro on la vibració de l’aigua o de la llum destaquen per sobre de tot i comencen a transformar la tècnica del pintor. D’altra banda, la composició del motiu roman a l’art d’en Pissarro encara bastant clàssica i ancorada en el paisatgisme tradicional. És potser aquesta una de les raons de la impressió general de monotonia que produeixen aquestes pintures. Un cop l’art del Pissarro es consolida abraçant l’impressionisme la seva obra, si la exposició és veritablement representativa (cosa que ignoro), triga molt a evolucionar fins a resultats veritablement destacables. En aquest sentit, cal esmentar la famosa vista de la Rue Saint Honoré de París, un paisatge urbà plujós on la impressió atmosfèrica està força aconseguida mitjançant un tractament del color i de la pinzellada molt acurats i on la continuïtat entre cel i terra desfan l’estructura compositiva clàssica d’altres quadres. També la Route de Versailles, un quadre d’estructura compositiva aparentment clàssica però amb uns moviments ondulants dels arbres que troben ressò en un cel construït amb una pinzellada blava gruixuda i empastada. Les games de blaus i blancs produeixen una impressió força equilibrada i construeixen la llum inserint-se als altres colors d’una manera força natural. Destacar a més la vista del pont de Charing Cross a Londres, on aquesta continuïtat vibrant abans esmentada s’accentua en ocupar l’aigua l’espai inferior. Es tracta d’un quadre força interessant que correspon a l’exploració puntillista del final de la seva carrera. En contraposició al puntillisme de Seurat (el considerat mestre), el punt com unitat pictòrica no ho domina tot amb la qual cosa la pinzellada no es torna tan estàtica i avorrida. Aquesta obra forma part d’una sèrie amb un motiu interessant i gens clàssic que Pissarro utilitza a diferents quadres parisencs i londinencs: una vista dominada per colors freds (grisos,blaus, blancs) a la qual cel i aigua ocupen la major part de la pintura i la boira ho lliga tot produint una impressió on la unitat compositiva ve donada per la vibració i el moviment.

Una llàstima no poder gaudir de gaires quadres destacats i interessants com aquestos.

Lamentablement l’exposició avança enmig de la monotonia, d’una composició i un tractament del motiu molt de postal i de poques troballes tècniques de l’autor. Sort de les petites perles que ens trobem pel camí. No recomano aquesta exposició i espero innocentment que algun dels comissaris i “curators” que treballen pel banc/caixa tingui a bé fer-nos el regal d’una bona exposició del Paul Cézanne, aquest sí, colossal.