Canvis en el mapa de les caixes d’estalvis

Amb l’esclat de la crisi econòmica quedà al descobert la fràgil situació financera de les entitats de crèdit que havien alimentat la voràgine especulativa dels darrers deu anys. Malgrat que el president espanyol Rodríguez Zapatero anunciés el 24 de setembre de 2008 en un acte a Nova York que “el sistema financer espanyol és potser el més sòlid del món”, les llums d’alarma del sector ja s’havien encès.


A la tardor de 2008, el govern estatal va posar en marxa un pla de rescat de 9.000 milions d’euros per a les entitats financeres en risc de fallida. Caja Castilla la Mancha el 28 de març de 2009 fou la primera caixa intervinguda pel Banc d’Espanya. Després de la intervenció de l’entitat espanyola, el govern creà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), organisme que decideix sobre les injeccions de diner públic a les entitats i les mesures de reestructuració -entre elles les fusions- en aquest sector. A partir d’aquest moment les entitats de crèdit van veure’s empeses a emprendre processos de fusió.

Les dues principals caixes d’estalvis dels Països Catalans, La Caixa i Bancaixa, no han participat de cap procés de fusió, si bé la primera està en vies d’absorbir Caixa Girona. L’entitat gironina, controlada per la seva Diputació, havia participat en els dos grans processos de fusió del Principat, però les pressions de partits polítics com CiU i ERC -aquest darrer ostenta la presidència de l’ens provincial-, que temien diluir una entitat que controlaven dins d’altres on el poder polític estava més decantat cap al PSOE, va fer que es retirés d’ambdós processos. Finalment, La Caixa ha anunciat que absorbia l’entitat gironina.

La Caixa és potser l’única entitat d’aquest tipus que en comptes d’estar controlada pel poder polític, és ella qui té la fama de controlar aquest poder. La pròpia composició de la seva Assemblea General, on els representants del poder polític a través dels ajuntaments són el 21%, contrastant amb el poder que tenen les entitats de l’anomenada societat civil (bàsicament les diverses patronals i entitats culturals de la burgesia barcelonina) amb el 30% de representació, o els impositors (36%) i empleats (13%).

Bancaixa és la segona entitat dels Països Catalans, però a diferència de La Caixa, el poder de decisió de la Generalitat valenciana al seu sí és determinant. De fet, l’actual president de Bancaixa és José Luís Olivas, l’antecessor de Camps en el càrrec de president de la Generalitat. Bancaixa de moment es situa a l’expectativa i només es planteja la possibilitat d’encapçalar una fusió freda al 2011. D’aquesta manera, el sector oficial del PP valencià intenta preservar la seva influència directa sobre un instrument econòmic decisiu al País Valencià.

La CAM, tercera entitat dels Països Catalans, ha seguit un camí diferent al de Bancaixa, llançant-se a liderar una fusió freda amb entitats de fora del país com Cajastur, Caja Cantabria o Caja Extremadura. La fusió freda, de nom tècnic Sistema Institucional de Protecció, significa la gestió centralitzada i la reciprocitat en el reforçament de la solvència, però a curt termini no suposa la desaparició de la personalitat jurídica i la marca comercial de cada integrant. La CAM, radicada a Alacant, té un pes també important de l’administració pública i ha estat escenari d’enfrontaments entre campsistes i zaplanistes. L’actual president, Modesto Crespo -exlíder de la patronal alacantina- és un antic zaplanista recentment reconvertit en campsista.

Caixa Catalunya, la quarta entitat catalana, també té una participació política important, en aquest cas de la Diputació de Barcelona. No debades, ha estat considerada tradicionalment una entitat alineada amb el PSOE i ha tingut com a president en els darrers cinc anys l’exvicepresident espanyol Narcís Serra. Aquesta caixa ha encapçalat la fusió més important al Principat, amb les caixes de Manresa i Tarragona, constituint una nova entitat que encara no té nom (tot i que s’ha parlat de CaixaCAT com a opció més ferma). Manresa i Tarragona són petites caixes veguerials que condensen el poder polític, econòmic i cultural local.

L’altra gran fusió al Principat ha estat la que ha generat l’entitat Unnim a partir de la fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu. Pel que fa a les fusions fredes, Caixa Laietana té intenció de participar en la liderada per Caja Madrid, mentre que Penedès i Sa Nostra ho volen fer amb Caja Múrcia i Caja Granada. De moment la Caixa d’Ontinyent i la de Pollença són les úniques que han manifestat voler continuar el seu camí en solitari.

Paral·lelament a aquests processos, PSOE i PP han pactat ja a nivell estatal la reforma de la Llei de Caixes per tal de “bancaritzar” les caixes d’estalvis introduint modificacions en el reglament de les quotes participatives per tal d’acostar-les més a les accions i minvar l’acció social d’aquestes entitats. Els governs autonòmics estan temerosos que amb aquesta reforma desaparegui el control que exerceixen a l’hora d’autoritzar fusions entre entitats de diferents comunitats autònomes.


El joc entre política i economia al sí de les caixes del món rural

Si bé el pes directe dels partits polítics dins les caixes és minoritari i canviant, ja que s’exerceix a través de l’ostentació de càrrecs oficials que depenen dels resultats de les eleccions, les caixes s’han convertit en un espai propici per a l’actuació política. Són el punt de trobada entre polítics i empresaris, i tenen la clau del finançament. Per tant, és l’escenari ideal per a desenvolupar polítiques de grans esdeveniments, d’infrastructures o de desenvolupament urbanístic. Alhora, els partits polítics obtenen, a través de la seva influència als consells d’administració, crèdits a unes condicions que la resta de persones i empreses els és impossible accedir-hi. Uns crèdits que, d’altra banda, són condonats amb freqüència o bé obtenen pròrrogues en el retorn impensables en altres casos.


Què són les caixes d’estalvis?

Una caixa d’estalvis és una entitat de crèdit similar a un banc. Són entitats que es regeixen per la llei de societats limitades de caire fundacional. Això significa, principalment, que a diferència d’un banc, que és una societat anònima, no poden tenir accionistes -sí que poden tenir quotes participades- i no cotitzen a borsa. Això significa que les caixes d’estalvis no reparteixen els dividends dels seus beneficis entre els inversors, sinó que una part dels beneficis s’utilitza per a millorar les condicions de l’entitat -expansió, ofertes competitives, etc.- i una altra part s’ha d’invertir en finalitats socials a través de les anomenades Obres Socials.  
Des de fa anys, però, l’oferta s’ha anat equiparant a la dels bancs fins arribar a l’actual situació en que pràcticament l’única diferència rau en el fet que aquests darrers es basen en l’accionariat. Des de 1988 les caixes poden emetre quotes participatives. Aquest producte és un tipus d’acció que retorna beneficis en funció dels resultats de la caixa però que a diferència del sistema accionarial clàssic, no atorga drets de decisió al sí de l’entitat als seus posseïdors. Malgrat que aquest instrument legal és vigent des de fa més de vint anys, només la CAM l’ha utilitzat.

Com es regeixen?
Les caixes d’estalvis són entitats participades per institucions públiques, socials, clientela i treballadors. o socials en els seus òrgans de govern. Habitualment, la composició de l’assemblea general, que és qui escull el consell d’administració, té en compte quatre grups diferenciats:

·Consellers representants de la corporació fundadora, és a dir dels creadors històrics de l’entitat, ja sigui un mont de pietat, una administració pública o alguna altra societat.

·Consellers representants del poder polític, sobretot dels ajuntaments de l’àrea d’actuació originària de l’entitat però també d’altres administracions com la provincial o l’autonòmica.

·Els representants dels treballadors, fet que ha atorgat als sindicats del sector una important capacitat pactista amb el sector financer.

·Els representants dels impositors, és a dir, dels clients de l’entitat. El sistema per a escollir aquests representants es basa en l’elecció per sorteig entre la clientela dels compromissaris. Aquests compromissaris són els qui decidiran mitjançant votació quins candidats acaben escollits