Cap renúncia

Recordo que quan anava a la universitat totes les reflexions polítiques eren noves. Intentava afilar un criteri propi sobre elles. Em deien uns, per exemple, que CCOO no era un sindicat groc ni estava perdut perquè de fet estaven a punt de guanyar els comunistes revolucionaris i això, per si sol, justificava la seva presència dins de l’aparell d’aquest sindicat. Em deien també que dos més dos sumen quatre i que si volíem la independència, vistos els números, la clau estava en convèncer CiU. Alguns dels que m’ho van dir, en principi independentistes i d’esquerres, han acabat a CiU, en pro d’aquesta operació patriòtica de proselitisme. – Però això reforça l’oligarquia!- els responia jo-. Aviam, vols o no vols la independència tu?- em deien. Hi havia alguna cosa que no quadrava, òbviament. Hi havia una renúncia permanent.

En el camp de les esquerres catalanes hi havia primer de tot la renúncia d’uns i altres a visualitzar les possibilitats reals d’una esquerra revolucionària catalana. En l’imaginari col·lectiu induït i assíduament alimentat de la bipolaritat de la societat catalana (català classe mitjana convergent, espanyol classe obrera socialista), existia el ple convenciment, que Esquerra va refermar i constatar, que el més a l’esquerra que es podia estar en la coordenada nacional catalana era en el creuament de les variables socialdemocràcia (imitant el PSC) i classe mitjana (imitant CiU). En aquells dies va ser quan Carod-Rovira va etzibar la seva homilia : “tot el que hi ha a l’esquerra d’ERC és cosa de la Guàrdia Civil”. Per tant, primer gran obstacle: defensar el dret a somniar en l’articulació d’un espai polític d’esquerra rupturista i independentista als Països Catalans. És a dir, aspirar a la construcció, amb paciència, perseverança i determinació, de la interfície representativa i organitzada de les classes populars catalanes, aquelles que en darrer terme han estat el motor dels canvis socials i polítics al nostre país que han acabat significant progrés democràtic i nacional.

Uns quants anys després d’aquella universitat, la història segueix sent la mateixa. CiU, ERC i SI tenen majoria al Parlament, però cal acabar eternament de convèncer CiU. Per tant, per a molts l’estratègia independentista passa, com sempre, per CiU. A l’Assemblea Nacional Catalana, a qui guardo respecte absolut per la tasca incansable de tanta i tanta gent que hi és i es creu el país, li passa exactament el mateix: que l’estratègia de fons, en el fons, passa per convèncer CiU. Bé, públicament es diu impulsar la unitat dels partits nacionalistes, però amb CiU amb majoria absolutament preponderant i estant al govern, doncs això passa per CiU.

És aquesta una estratègia pròpiament convergent? No en tinc les proves. Sé que intel·lectuals com Vicenç Villatoro hi han treballat incansablement en emmotllar tothom a l’essència de la reivindicació política “catalanista”: llengua, diners i poder. Ni defensa de la terra, ni economia al servei de les persones, ni societat catalana d’iguals, ni poder democràtic per al poble, ni alliberament de la dona, ni concepció nacional de país: llengua, poder i diners. Ni tan sols Catalunya com a poble: llengua, poder i diners. I, en essència, el nou independentisme transversal és la versió enfadada i decidida d’una gent que parla la llengua catalana, que aspira a obtenir més poder a través de la independència bàsicament per tenir més diners. Llengua, poder i diners.

El preu de la unitat, que es mostra com a única recepta per a la independència, és no qüestionar els de dalt. No només des del punt de vista de l’evident confrontació de classes que s’està donant de forma cruenta al nostre país. Sinó en general. No es pot criticar CiU si es vol la independència. Se li pot dir que no és “prou” independentista. Però fins aquí.

L’ascens d’Esquerra el 2003 va propiciar l’acostament de CiU a una indefinida i sempre eufemística plenitud nacional. La consigna de les famílies que realment hi manen és clara respecte l’autonomia i la independència del Principat, com clar va ser l’alcalde socialista de la meva ciutat contestant la mateixa pregunta: “No sóc independentista, però bé, m’és igual, quan siguem independents algú haurà de manar igualment, no?”. I això, el sobiranisme civil no ho qüestiona, no ho posa a debat malgrat que mig país, com a mínim, ho estigui debatent a crits al carrer. Fa 6 anys se’ns va dir a l’esquerra independentista que marxéssim conjuntament pel Dret de Decidir, i així ho vam fer darrere una pancarta de senyors i senyorets. Fa dos anys se’ns va dir que marxéssim el 10J contra la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. I així ho vam fer, darrere una pancarta de Montilles, Masos i altres senyorets. Ara se’ns diu que marxem de nou conjuntament i altra vegada qui més parla de la manifestació, qui més opina, qui més és retratat, són els senyorets. De debò, hi ha un altre país fora dels senyorets.

Aquest és el marc existent. La pressa per la independència, que molts auguren (des de fa molts anys) immediata, converteix CiU en protagonista absolut i les massives manifestacions del sobiranisme civil, probablement contra la seva pròpia voluntat, en extremadament fàcils d’instrumentalitzar pel catalanisme conservador. És un error, pensem. El camí cap a la independència passa per arraconar la burgesia i forçar-la a acceptar els passos cap a la independència, no per donar-li una centralitat imprescindible.

Això no ens ha de fer desacreditar, ni molt menys, els milers de persones que s’estan sumant massivament a la reclamació independentista, sinó que ens ha de fer conscients de la necessitat de vertebrar una estratègia pròpia des de l’esquerra independentista per configurar algun dia un bloc popular per a la independència i el canvi social. Que ningú es confongui: no estem trencant la unitat independentista. Aquesta unitat, si passa per CiU, es pot donar avui mateix perquè els partits que són cridats a formar-ne part ja tenen majoria absoluta al Parlament. No tinc cap dubte que l’esquerra independentista, si algun dia som determinants com a opció política, no vacil·larem en signar la convocatòria de referèndum o l’acord que sigui per obtenir la independència. Mentrestant, però, per seriositat i lleialtat a les classes populars, no farem cap renúncia.

*Quim Arrufat és regidor de Vilanova i la Geltrú per la CUP