Carmen Amaya: la gitana catalana que revolucionà el ball
Va haver-hi un temps en què entre la Barceloneta i l’actual Hospital del Mar, amb el Gasòmetre a les espatlles i el mar de cara, s’aixecà un barri de barraques: el Somorrostro. Les primeres evidències d’assentament són de finals del segle XIX però és a partir del XX quan el barri començà a prendre cos. I és en una de les barraques de primera línia de mar on, el 1913, nasqué la Carmen Amaya. Com que s’anunciava mal temps, però, i el mar podia començar a colpejar les parets de la barraca, mare i filla marxen cap a casa l’avi, a Pequín, un altre barri també de barraques veí del Somorrostro i separat del Camp de la Bota per la riera d’Horta.
Filla d’un guitarrista de flamenc, la Carmen Amaya començà a ballar des de ben petita i, amb 6 anys, acompanyava son pare en la ruta de restaurants i tavernes que visitava per guanyar-se el pa o el beure. En arribar al restaurant Les Set Portes, al costat de Pla de Palau, la clientela internacional que el freqüentava va quedar meravellat davant del ball i la personalitat d’aquella nena. A partir d’aquell moment, el principals locals que oferien actuacions flamenques -El Bar del Manquet, La Taurina, el Xiringuito de Porta de la Pau, el Congrejo Flamenco, Ca l’Escanyo o Villa Rosa- es disputaren la seva presència. Abans dels catorze anys, l’actor i empresari del món de l’espectacle Josep Sampere la feia debutar al Teatre Espanyol de Barcelona, al Paral·lel. El 1929 va actuar en el marc de l’Exposició Universal i, per primera vegada, la seva qualitat era valorada en una crònica publicada al periòdic El Mirador i signada pel crític cultural Sebastià Gasch. També el ballarí, coreògraf i crític Vicente Escudero es referí a Carmen Amaya, de qui va saber copsar que portava “dins seu la revolució del ball flamenc, perquè és la síntesi de dos grans estils fusionats genialment: el de la bailaora antiga, de la cintura al cap, amb un braceig imponderable i la magnètica brillantor dels seus ulls; i l’estil trepidant del bailaor en les seves variacions de peus, prodigioses”.
A partir de mitjans dels anys trenta començà la seva carrera internacional, anant primer a Madrid i, en començar la Guerra Civil, a l’Argentina i als EUA, sempre acompanyada a la guitarra pel mestre Sabicas. Als EUA, el seu ball temperamental, molt criticat per l’ortodòxia flamenca, li obrí les portes del món de Hollywood i inclús de la Casa Blanca. Fetes les Amèriques, continuà la seva gira per Europa per acabar tornant a casa. El 1961 comprà una casa a Begur, el Mas Pinc, amb una torre de guaita del segle XVII des de la qual podia observar el mediterrani banyant les seves cales. Entre 1962 i 1963, ja molt malalta, es posà sota les ordres del director de cinema Francesc Rovira-Beleta per filmar Los Tarantos, el Romeu i Julieta gitano, el West Side Story del Somorrostro, que ha deixat per a la història imatges d’uns artistes i d’una Barcelona pràcticament tots desapareguts: el Somorrostro a ritme de la rumba d’en Peret, la Carmen Amaya ballant des de les barraques de Montjuïc, amb Barcelona als seus peus, o l’Antonio Gades, d’Elda, al Vinalopó Mitjà, ballant a la part baixa de les Rambles en aquella hora que els equips de neteja fan tot el possible per recuperar la ciutat a la nit. El 1963 s’estrenà la pel·lícula, amb gran èxit de públic i crítica, però la Carmen Amaya ja havia mort.
