Ciència censurada
[L’ACCENT 149]
A mesura que l’activitat científica s’ha professionalitzat, el seu poder polític s’ha vist reforçat. Així ho han entès els dirigents polítics dels darrers temps. Uns dirigents que no han dubtat a aplicar una censura selectiva que ajustés els postulats de la ciència als seus interessos polítics. Ho veiem, per exemple, en el cas de la vella “democràcia” nord-americana.
En les últimes dècades, els governants dels EUA han protagonitzat episodis escandalosos de censura i persecució de científics. Uns episodis entre els quals es troben les famoses caceres de bruixes del Maccarthisme; aquelles que condemnaren a molts científics per la seua vinculació tant a moviments de defensa dels drets humans, com a sindicats o a campanyes en favor del control de l’energia atòmica. En aquella cacera de bruixes es va acusar de deslleialtat als EUA a científics de la talla de Robert Oppenheimer, mentre importants científics del nazisme hi emigraven per rebre totes les comoditats i tot el finançament desitjats. El control de les comissions científiques ha estat una altra via important de censura que s’ha repetit contínuament a la història recent dels EUA. L’administració Busch va acumular denúncies de la Union of Concerned Scientists. per les irregularitats en la creació d’aquestes comissions.
Una de les darreres controvèrsies en relació a la tasca realitzada per aquestes comissions va tenir el canvi climàtic com a principal protagonista. El juny del 2003 la Environmental Protection Agency (EPA) va emetre un informe en el qual, entre altres coses, alertava sobre la influència humana sobre el canvi climàtic. Abans que es fes públic, la Casa Blanca va tractar d’introduir una sèrie de modificacions per tal que l’informe fes menys èmfasi en la gravetat del canvi climàtic i sobretot per tal que no donés a entendre que l’activitat humana era, en gran part, la responsable d’aquella situació.
El New York Times va informar sobre aquell intent de censura i el govern nord-americà hagué de fer-se enrere. Tanmateix, les pressions encara serien suficients per tal que l’EPA optés per no fer referència al canvi climàtic i, així, evitar tant el conflicte amb Bush com amb la comunitat científica internacional.
El govern tornava a reeixir-se’n. L’informe final li permetria seguir amb l’habitual estratègia de tot poder polític i econòmic qüestionat, la d’insistir en la necessitat de més recerca ad infinitum.
