Consciències adormides
Cada dia nous acomiadaments destorben la nostra son. Consciències que aconsegueixen adormir-se si poden evadir-se de tant en tant de la rutina que converteix el nostre dia a dia en una altra jornada completa dedicada a l’empresa que ens acull. Salaris baixos que es reduiran després d’amenaces prèvies de comiat pedagògicament introduïdes. Estem en plena recessió. La classe alta no pot permetre’s baixar el seu nivell de vida. Sacrificarà les rendes dels treballadors. O millor els farà fora, al cap i a la fi a les facultats d’economia ja diuen que oferta i demanda equilibren el mercat de treball.
Potser quan tornin de les vacances, merescudes per suposat, les coses vagin millor i puguin continuar amb la seva obra social donant feina a qui no és capaç d’empassar-se els escrúpols que els impedeix acumular la riquesa que ells han aconseguit. És el panorama que trobem als nostres pobles i ciutats. Els grans empresaris són ara poc menys que sacrificats creadors de llocs de treball. La jornada laboral de vuit hores és una fita aconseguida per la classe obrera de començaments de segle que no només no s’ha aconseguit reduir, sinó que està amenaçada per l’Europa del Capital tot i condemnada des de fa temps en la pràctica diària. També ens acabaran els socialdemòcrates dient, tal i com feren amb l’OTAN, que les seixanta-cinc hores setmanals són el millor que ens pot ocórrer? L’alienació és tal que fins i tot es consideren completament normals les relacions socials entre empresaris i governants. Relacions que, com no podia ser de cap altra manera, s’han traduït en una claudicació més de l’Estat davant la seva protegida burgesia amb l’Espai Europeu d’Educació Superior. Anem a les nostres universitats i trobem ocupacions policials mentre els mitjans emeten declaracions d’estudiants amb la lliçó ben apresa: “que no m’afecti la seva lluita, que mentre a mi em vagi bé poc m’importa com els vagi a ells”. Fins i tot els mateixos responsables universitaris han perdut la poca vergonya que els quedava i s’han obert a la irracionalitat. En plena dèria els dirigents d’Esquerra i Iniciativa justifiquen i defensen l’estat més primitiu de l’esser humà personificat en els Mossos d’Esquadra. Tothom qui estigué present el passat 18 de març als carrers de Barcelona pogué veure la violència gratuïta i l’odi que desprenien aquells serfs catalans de l’Estat. Fins i tot certs irresponsables es permeten publicar articles que es feliciten de tenir amb aquest un conflicte plenament català, fet que demostraria que les institucions catalanes han assumit competències que feia temps que reclamaven. No sé si han pensat el mateix quan ens han sortit casos de corrupció política.
Sigui com sigui, sembla que aquest crisi comença a posar a cadascú al seu lloc. Esquerra ha sortit de l’armari definint-se com al partit petitburgès que mai havia deixat de ser, barroer aprenent de Convergència i Unió, i eterna força política de tercera que recollirà els descontents de cristians i liberals. Iniciativa ha tret el PSUC que porta a dins, estalinistes sigles de trist record que encara ens insinuen que Andreu Nin potser està a Salamanca o a Berlín. Els Mossos d’Esquadra són com tota policia que trobarem arreu del món: prepotents, agressius i violents, una trista institució aconseguida per la burgesia catalana per a oblidar a ultrança, una força coercitiva que tracta de tancar els forats que contínuament li surten a l’Estat. I amb la crisi, l’economia de mercat se’ns ha mostrat tal i com és: més beneficis per a grans empresaris, l’Estat agenollat als seus peus i, deixats de la mà d’un Déu que mai se n’havia preocupat, els treballadors. Només ens queda per veure si tot açò despertarà les seves consciències.
*Membre de Negres Tempestes
