Cròniques de R: la «jeta»
Pilar Rahola està fent un estudi de mercat a l’Argentina. Ha descobert que si poses a parir la senyora Fernández (que alguns, inclosa la pròpia senyora Fernández, anomenen de Kirchner) reps un ingrés en compte. No és una estratègia absurda car també aquí posar verda la senyora Fernández té la seva quota de mercat, sobretot des que un important sector empresarial espanyol va resultar greument perjudicat per alguna de les seves decisions (qui paga, mana!).
L’aspecte més fascinant de la Rahola és que ha aconseguit crear un personatge suposadament progressista, suposadament independentista i suposadament feminista.
El feminisme de Rahola acaba, dia si dia també, en una simple variació sobre el tema fonamental de la defensa de l’Estat d’Israel i la conclusió acaba sent que les dones de l’Orient Mitjà han de ser bombardejades pel seu propi bé. Però aquest tema, que podria ser la base de l’aliment dels seus fills a jutjar pel currículum que la pròpia Rahola exhibeix al web, en el fons és també una simple variació del tema bàsic: la defensa de l’imperialisme en totes les seves formes. És per això que, en sintonia amb la internacional neoliberal, l’ha emprès contra la presidenta d’Argentina en un parell d’articles a La Vanguardia que són un compendi de demagògia barata i manipulació propagandística dels aspectes connotatius del llenguatge: «Si hagués de resumir la sensació que em provoca l’Argentina en els meus primers dies, després d’anys sense visitar-la, la paraula que utilitzaria seria «por». Malgrat relacionar-me amb periodistes, empresaris, intel·lectuals, les veus dels quals sempre vaig considerar assenyades i fortes, aquesta vegada els pensaments es formulen amb sordina i mirant pels costats, no fos cas que algú escoltés més del que cal. «Què està passant?», pregunto amb neguit, i la resposta és la mateixa en qualsevol de les converses: «K ho controla tot»» («Cròniques de K: la por», La Vanguardia, 5 de juny). Entre les virtuts habituals dels mercenaris de la ploma la que més em fascina és la falta de sentit del ridícul. Es fot uns whiskies amb els seus amiguets de l’Argentina, que pensen com ella, i d’aquest recull que no és més que la seva pròpia imatge reflectida en un mirall en diu «les meves impressions sobre l’Argentina», com si aquest munt de fems pogués ser qualificat de «reportatge periodístic». Per dir que Argentina està «ofegant-se en un règim neochavista» no feia falta viatjar a Argentina, les instruccions sobre el que cal dir d’una senyora que expropia empreses les té Rahola a la seva tauleta de nit. La prova del cotó està en el fet que l’article no proporciona ni una dada, només frases com aquesta: «darrere d’aquesta lletra (vol dir la K) hi ha un castell de presons mentals, un demoníac procés contra cada argentí que gosa pensar més enllà del sistema, un magma de poder que intenta dominar-ho tot». Davant d’aquelles presons, tant del gust de la Rahola, en que un munt d’àrabs palestins fa anys que esperen que se’ls comuniqui de què se’ls acusa, les «presons mentals» d’Argentina li resulten intolerables. I de la mateixa manera que per salvar les dones musulmanes la recepta de Rahola és atiar el bombardeig, cal salvar els argentins d’ells mateixos: «K no està governant una democràcia. Està pertetrant un cop blanc a la democràcia, des de la democràcia». És una democràcia? No o és? Aquest no és un debat filològic. Contra règims no democràtics, són legítims els mètodes no democràtics. I aquesta és la imatge real del personatge: independentista, progressista, feminista? Criada dels seus amos, propagandista del colpisme i de la guerra imperialista, aduladora del President i mercenària de la burgesia.
