De desastre en desastre
Segons les narracions més clàssiques, el Desastre espanyol de 1898 va suposar un punt d’inflexió per al nacionalisme català. Així, podem llegir a la Viquipèdia: “el catalanisme no comptava amb molt de suport, però la situació va canviar a partir de l’any 1898, amb la pèrdua de l’imperi espanyol i amb ella la notable pèrdua econòmica de la burgesia catalana […]El 1899, Espanya es trobava en plena crisi i el govern trobà la solució en la pujada dels impostos. Els ciutadans es negaren a pagar, manifestant-se en vagues i tancant botigues. Les Caixes han de tancar a causa de la revolta popular. Finalment, el govern posa en pràctica una dura repressió i el poble acaba pagant les taxes corresponents i tornant als seus llocs de feina. Després d’aquest fet, sorgeixen dos partits polítics més: la Unió Regionalista, liderada pel general Polavieja i amb el suport de la burgesia i els monàrquics i d’altra banda, el 1900 es crea el Centre Nacional Català que és qui té el suport del poble. Cap dels dos partits tenia prou força ja que uns tenien els diners i els altres el suport de la majoria de la població catalana així que decideixen unir-se, constituint el 1901 la Lliga Regionalista.”Se’ns excusarà una citació tan llarga, però és que, sense entrar en matisos o en precisions històriques, no podem negar que, canviant catalanisme per independentisme, les semblances amb el context actual són evidents. Tanmateix, la descripció dels fets històrics des del present sovint provoca caure en la trampa de presentar el resultat final com a conseqüència lògica dels esdeveniments anteriors. Així, no hauríem d’establir la relació entre aquest catalanisme polític liderat per la burgesia descontenta del final del XIX, les simpaties que tingueren per la Dictadura de Primo de Rivera i la col·laboració de Francesc Cambó amb els colpistes del 36; l’evolució d’aquest catalanisme, òbviament, és només una part de la història en què intervenen molts més factors i en què els resultats podien haver sigut diferents. Però no deixa de ser una relació de fets que no sorprèn, que pareix previsible, sobretot si acostumem a analitzar les coses des d’una perspectiva materialista: quan la burgesia hagué de triar entre classe o nació, l’opció era, al cap i a la fi, clara.
En l’actual situació de crisi econòmica i decadència de l’Imperi espanyol, la nostra burgesia retorna al catalanisme –independentisme, hem de dir ara– després d’anys acomodada en l’Estat de les autonomies. Tant si és per negociar a Madrid, com si es tracta d’una maniobra per domar el descontent dels catalans i conservar el seu poder, el cert és que ara en fan bandera, sobretot a l’hora d’obtenir titulars mediàtics. I, paral·lelament, dins l’esquerra independentista ha sorgit un debat entorn la conveniència o no de participar en algunes de les iniciatives sobiranistes que han adquirit protagonisme els darrers temps. El seu caràcter interclassista –i per tant el seu limitat contingut social- i la seua visió fortament regionalista no han impedit que molts hi vegen una oportunitat per fer créixer encara més el nostre projecte polític. És cert que en ocasions anteriors l’esquerra independentista ha confluït ja amb aquest espai; recordem, sinó, les consultes sobiranistes o la gran manifestació del juliol del 2010 (i tot i que potser encara és d’hora per valorar si aquestes foren decisions encertades, o si hi havia cap alternativa, no podem obviar que la conseqüència més immediata fou la victòria electoral de CiU…). Però ens trobem en un moment crucial en què, com a moviment, hem de decidir quin camí triar.
La crisi s’agreuja i les condicions de vida de la classe treballadora empitjoren a marxes forçades, alhora que l’Estat espanyol accentua l’ofensiva contra les nacions perifèriques com a fórmula per evitar el col·lapse total. És ben cert que el debat no és nou i que, durant un temps, les dues opcions –unitat popular o front patriòtic– han conviscut dins l’EI, però en l’actual context cada cop sembla més urgent marcar una estratègia clara, sense ambivalències. No hi ha decisió fàcil ni camí planer, i molt poques vegades no hi ha segones oportunitats o el camí és sense retorn. Però tot té un cost i cap esforç és gratuït, i les lliçons del passat ens han d’ajudar a triar millor els companys de viatge; perquè no oblidem mai que a la Casa Gran els amos vivien al primer pis amb sostres alts, mentre que el servei ho feia al quart o cinquè sense ascensor. Abans i després de perdre Cuba.
