De la crisi del deute als plans d’ajust

Aquest juliol el Seminari TAIFA d’economia crítica ha presentat un avanç del seu nou informe, on exposa una visió alternativa a la qüestió de l’endeutament dels estats, aspecte que ha marcat l’actualitat econòmica dels darrers mesos amb la dificultat dels països del sud d’Europa per accedir a finançament i retornar els diners que els han prestat, i els plans d’ajust imposats per la UE per accedir-hi. L’ACCENT us oferim un resum dels principals eixos d’aquest treball que permet una millor comprensió de l’allau d’informacions econòmiques que rebem, sovint descontextualitzades.

DEUTE, PER QUÈ?

El crèdit és un element imprescindible pel model capitalista. Aquest permet a estats i empreses fer front a projectes a llarg termini, i als particulars els permet poder accedir a diversos béns de consum. Com més s’expandeix el capitalisme, el concurs del crèdit es fa més necessari.
És a partir de la crisi dels anys 70 quan el volum de crèdits augmenta de forma significativa per a permetre que el capitalisme continuï expandint-se. El crèdit, però, suposa endeutament, i això fa que actualment es parli de les economies modernes com a economies endeutades.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE DEUTE I DÈFICIT?

El deute és el conjunt de diners que es deu, mentre que el dèficit és el diferencial entre allò que s’ha de pagar i allò que s’ingressa en un moment determinat. Per posar un exemple quotidià, una persona que tingués una hipoteca, tindria un deute amb el banc de desenes de milers d’euros. Aquesta persona, però, només tindria dèficit si allò que ingressés al cap de l’any no fos suficient per a poder viure i alhora pagar la part del deute corresponent a aquell any. Per tant, el dèficit només es pot combatre o bé augmentant els ingressos o bé endeutant-se encara més.

QUIN ÉS L’ENDEUTAMENT GLOBAL DE L’ESTAT ESPANYOL?

L’estat espanyol deu, sumant el deute de les seves administracions i el dels seus ciutadans i empreses, quatre vegades el seu PIB. Dins aquest conjunt de deute, el deute privat és el més important, arribant a generar un volum d’endeutament insostenible.
L’actual model productiu, ni en pocs ni en molts anys, serà capaç de generar el volum de riquesa necessària per cobrir el deute, tant públic com privat. Si l’economia no té un model productiu capaç de generar la riquesa que se li pressuposava que podia generar en el moment de contraure el crèdit, s’anirà refinançant fins a l’infinit, però mai podrà fer front a aquest volum de deute perquè mai es generarà aquest volum de riquesa, que fins el moment és capital fictici.
El capital fictici creat en la darrera etapa amb el creixement de la bombolla financera té nivells desconeguts i tan desproporcionats que és impagable per l’economia real, que només obté valor del treball de dones i homes. El problema real de fons és la desproporció dels deutes mundials respecte la capacitat de produir valor.

QUANT DEUEN ELS CIUTADANS?

En el cas de les famílies, hi ha hagut un augment significatiu de l’endeutament durant els darrers deu anys. Així, si l’endeutament mitjà d’una família era l’any 2000 del 70% de la seva renda disponible, el 2008 aquest endeutament ja s’enfilava al 130%. En el cas de les empreses, la situació encara ha estat més aguditzada, passant del 400% al 800%.

QUANT DEUEN LES DIFERENTS ADMINISTRACIONS DE L’ESTAT?

El deute públic de l’estat espanyol no és dels més alts de l’eurozona, tot i que en els darrers anys ha crescut de forma accelerada, i això és el que situa l’estat en greus dificultats per aconseguir finançament i poder pagar-lo. Aquest creixement accelerat del deute es deu a les conseqüències de la crisi. D’una banda, la destrucció massiva de llocs de treball ha obligat l’estat a fer front a l’augment de despesa en subsidis d’atur.
D’altra banda, la política inútil de subvencionar els sectors on la crisi era més aguda per tal d’aplaçar-ne les conseqüències també va ajudar a aquest creixement accelerat. I finalment també hi ha hagut un traspàs del deute privat cap al deute públic en forma d’injecció de capital a bancs i caixes per evitar la fallida d’aquests.

QUÈ ÉS EL DEUTE EXTERN?

Una part del deute de l’estat espanyol està finançat per agents externs. Aquest deute amb inversors estrangers s’origina principalment per dos factors: l’endeutament financer i la balança per compte corrent.
En la darrera dècada, l’entrada de capital estranger dedicat a actuar en el mercat financer espanyol va ser molt alta. L’estabilitat i garanties que donava l’euro, així com l’existència d’un sector immobiliari molt superior al de la resta de països que absorbia ingents quantitats de crèdit, van provocar que molts bancs i fons estrangers financessin la demanda de diner dels bancs i caixes de l’estat, que eren els qui acabaven prestant aquests diners a promotors i particulars. A tall d’exemple, els crèdits a promotors van passar de 32.550 milions d’euros l’any 2000 a 324.439 el 2009.
D’altra banda, la balança de compte corrent -és a dir, la diferència entre allò que s’importa i allò que s’exporta- ha estat tradicionalment desfavorable a l’estat espanyol. Fins a finals dels anys 70 la balança s’equilibrava amb les remeses que enviaven els emigrants de l’estat a altres països europeus. Al llarg dels anys 80 s’arribà a estabilitzar a través de la devaluació de la moneda. A partir dels 90, però, la situació entrà en una fase de descontrol. L’intens procés de desindustrialització, el desenvolupament del sector de la construcció i l’aposta per un model de baixa productivitat, alta precarietat laboral i un enorme cost ambiental va fer de l’estat espanyol abans de la crisi un dels estats occidentals amb major dèficit comercial.
En aquest sentit és interessant veure quin ha estat una de les principals característiques econòmiques de l’espai europeu. Un espai comercial i financer que relaciona països exportadors que venen els seus productes i obtenen superàvit comercial -com Alemanya- amb països compradors, importadors nets -com l’estat espanyol- que suposen un mercat atractiu per les exportacions dels primers. I, a més, aquesta demanda dels països importadors es finança en bona part a crèdit, a través de capitals pertanyents als mateixos països que exporten.

QUÈ SÓN LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ?

Són unes empreses privades que quantifiquen el risc que el deute que un inversor compra a un estat pugui no ser tornat. Com més alt quantifiquen aquest risc, més diners en forma d’interessos han de pagar els estats per aconseguir que els financin el deute. Tots els estats han de sotmetre’s a aquestes avaluacions si volen poder accedir a als mercats internacionals de finançament, i de fet són ells qui paguen a aquestes empreses per tal que els avaluïn. Però els lligams d’aquestes empreses amb els fons privats d’especulació -que són una part del mercat financer internacional- envolten de polèmica les seves actuacions. D’entrada, perquè els propis fons d’inversió que obtenen beneficis amb els interessos del deute extern dels estats són els mateixos propietaris d’aquestes agències de qualificació. I també per les reiterades errades d’aquestes agències a l’hora de qualificar productes financers que posteriorment han estat els detonants de l’actual crisi.
Amb tot, la proposta de creació d’una agència pública europea de qualificació per a contrarrestar la influència de les tres agències privades sembla estar en via morta per la negativa dels mercats internacionals de sotmetre’s a les qualificacions d’una institució pública.

EN QUINS PUNTS ES BASA EL PLA D’AJUST IMPOSAT PER LA UE A L’ESTAT ESPANYOL?

Per poder continuar optant a finançament, la Unió Europea ha imposat als països més endeutats un conjunt de mesures recollides en un pla d’ajustper tal de permetre mantenir la confiança dels creditors. Els aspectes principals d’aquest pla d’ajust són la reducció dràstica de la despesa pública, la pèrdua de drets laborals, processos de privatització i un sistema impositiu cada cop menys progressiu.
Pel que fa a la reducció de la despesa pública, es pretén situar l’estat espanyol en un dels nivells més baixos dels països avançats en despesa respecte el PIB. Aquesta reducció de despesa, però, no anirà acompanyada d’un augment dels ingressos, que continuaran estant per sota de la mitjana europea. Així, pel 2013 és previst que la despesa pública suposi només el 41,7% del PIB, però els ingressos només siguin del 36% de PIB. Cal tenir en compte que països com França tenen uns ingressos superiors al 50% del PIB, mentre que a Alemanya i Itàlia ronden el 45%.
Pel que fa a la reforma laboral, una de les principals conseqüències és la precarització dels contractes laborals i, sobretot, la intenció de remodelar el sistema de tal manera que els possibles augments salarials vagin lligats a qüestions de productivitat i no a l’augment de l’IPC. Aquest fet provocarà una caiguda del poder adquisitiu dels treballadors.
També s’han posat en marxa un seguit de processos de privatització. L’exemple més clar és la bancarització de les caixes d’estalvi, però també hi ha importants indicis d’experiments privatitzadors en el camp de la sanitat (per exemple, amb la implementació de l’anomenat “model Alzira”) o bé en la gestió d’aeroports o les loteries.
Finalment, els diversos canvis sobre el sistema impositiu estan construint un model d’impostos amb una preponderància cada vegada major de l’IVA, un dels impostos menys progressius que existeixen. Juntament amb l’augment de l’IVA, l’altre gran canvi ha estat l’eliminació dels impostos de successions i de patrimoni, així com la proposta europea de disminuir l’impost de societats per a les empreses transnacionals. En canvi, s’ha descartat qualsevol canvi significatiu que suposi una major gravació tributària de les rendes del capital, mantenint-se l’estat espanyol en un dels nivells més baixos a nivell europeu en aquest aspecte.

AQUEST PLA D’AJUST SERVEIX REALMENT PER COMBATRE EL DÈFICIT I SORTIR DE LA CRISI?

No, les mesures d’aquest pla no serveixen per eixugar el dèficit, ja que ni hi ha un canvi cap a un model econòmic que permeti revertir el dèficit en la balança comercial, ni hi ha un augment d’ingressos per a l’estat, ni de poder adquisitiu per als treballadors, ni de llocs de feina. Aquest pla serveix per a una finalitat que va més enllà de la crisi: canviar el model de producció i acumulació de capital.
L’aposta és construir un sistema amb menor consum agregat a nivell mundial, davant la impossibilitat de recuperació del model de producció de la globalització neoliberal. Els grans poders econòmics estant aconseguint aplicar un model amb menys salaris i pitjors condicions laborals, menys drets socials, menys consum, molt menys crèdit, menys treball però amb un nivell d’explotació i despossessió que imitarà determinats moment de segles anteriors.
La sortida de la crisi no suposarà un retonr als anys anteriors, sinó a una situació permanent de deteriorament social i econòmic, amb un atur estructural de més de tres milions i un descens del poder adquisitiu dels treballadors. L’alternativa a això és avançar cap a societats més justes. Per a fer-ho, no hi ha altra via que la de promoure una eliminació radical del capital fictici global. És a dir, eliminar aquest sistema i construir-ne un d’alternatiu.