De Plaça Catalunya a Plaça Sant Jaume
«Els pocs catalans que van seguir el partit del Felipó acostumaven a ser els aristòcrates i el clergat» (Albert Sánchez Piñol, «Victus»).
La popular novel·la de Sánchez Piñol pot servir per popularitzar certes veritats. Els aristòcrates barcelonins hi són anomenats «pendons vermells». I no pocs dels nostres «pendons vermells» es van reunir a la Plaça Catalunya de Barcelona el passat 12 d’octubre. El missatge principal consisteix a que hem de seguir sent espanyols tant si volem com si no. És per aquest motiu que el portaveu de la manifestació es lamentava hipòcritament: «No estem contents, hem d’incorporar tota aquella gent que es senti espanyola: federalistes, confederalistes, centralistes i autonomistes». No serà que molts dels esmentats no estan per participar en una croada contra el dret a l’autodeterminació?
Però la lletra petita diu també que «La resta d’Espanya ha d’escoltar i entendre Catalunya». I aquest és el desig que uneix els «pendons vermells» de Plaça Catalunya i els de la Plaça Sant Jaume. Uns i altres necessiten que Espanya els salvi del «braç popular». Afortunadament el 15 d’octubre tots els diaris titulaven en portada que «Rajoy assegura al PP que no canviarà cromos amb Mas» (El Periódico de Catalunya). De manera que Mas es podria trobar entre l’espasa de la rendició sense matisos i la paret del «braç popular» en una escena com aquesta:
«Va sortir un portaveu i, en efecte, va fer saber a la multitud que el braç noble havia votat per sotmetre’s. Va ser com si caigués un ruixat glaçat. No va protestar ningú. Però en comptes d’anar-se’n a casa van acampar allà mateix, a la Plaça Sant Jaume! Jo crec que el tomb decisiu va ser aquest» (Victus)
I per completar aquest escenari de la Catalunya eterna el mateix número del mateix diari ens recorda que «la jerarquia de l’Església torna a donar suport als vencedors de la guerra i a oblidar-se dels vençuts» (Juan J. Tamayo, «Estampes nacionalcatòliques»). Es refereix a la beatificació a Tarragona el passat 13 d’octubre de 522 «màrtirs» caiguts durant la Guerra Civil a mans de la «horda roja». I allà es van trobar, un cop més, l’aristocràcia i el clergat amb una presència gens menyspreable de «pendons vermells», siguin de la Plaça Catalunya (Jorge Fernández-Díaz) o de la Plaça Sant Jaume (Artur Mas).
Com que l’Església ja no té el monopoli de la legitimació intel·lectual del poder, el filòsof Norbert Bilbeny corria a insistir l’11 d’octubre a La Vanguardia: «Cal comptar amb les tres vies», que és la manera perfecta de rendir-se fent veure que no: «les alternatives són ara tres. Mantenir-se en el sistema de les autonomies. Avançar cap a la independència. I pactar amb Espanya una solució intermitja». Així preparen la fuga els nostres polítics, eclesiàstics i intel·lectuals d’avui i d’ahir: «Un dels dies de més joia va ser quan els tebis i adinerats van abandonar la ciutat. Els més rics, com era de preveure, no volien saber res d’aquella bogeria. S’estimaven més arribar a les línies borbòniques i acollir-se al perdó del Felipó. No els el negaria. Els rics sempre són benvinguts» («Victus»). Per organitzar correctament la lluita cal saber exactament qui hi ha a cada bàndol. Res més clarificador que desfer-se de tots aquests «pendons vermells» per poder organitzar la defensa, saber qui som, quants som i contra qui lluitem: «incomprensiblement, en comptes d’expropiar-los (…) el poble es va congregar al llarg dels carrers que havien de recórrer fins a la sortida de la ciutat, aücant i bombardejant els vehicles amb verdures podrides. Els qui omplien els balcons se’n mofaven i se’n reien. Però això va ser tot» (Victus) Per què no els van tractar com haguessin tractat l’enemic? Pel mateix motiu pel qual alguns continuen tenint miraments cap als nostres Pendons Vermells que no tenen cap a l’oligarquia de Madrid.
