De rucs i de corrals
Des de les pàgines d’aquest periòdic hem denunciat reiteradament la doble vara de mesurar amb què es tracten diferents esdeveniments en funció dels interessos dels grans imperis de comunicació, dels estats i de les respectives classes dominants. El cop d’Estat d’Hondures del passat 28 de juny és un més en aquesta llarga llista d’hipocresies i, per tant, no cal tornar a fer l’exercici mental d’imaginar-nos què haguera passat si els protagonistes del colp d’Estat hagueren estat uns altres, d’una ideologia diferent i qui saps si en un altre indret del món. Ho hem fet tantes vegades que, pel costum, correm el perill de no indignar-nos-hi més.
El cas és que la indulgència internacional envers els colpistes està consolidant a poc a poc el govern, que a l’interior ha decretat el toc de queda i ha llençat els militars i la policia contra els partidaris de Manuel Zelaya. És clar que quan parlem d’indulgència, també volem dir connivència o, fins i tot, complicitat en la mateixa preparació del colp. Però, a diferència del que succeí a Veneçuela, ara fa set anys, la diplomàcia internacional i l’espectre conservador occidental s’ha cobert les espatlles per no exposar-s’hi massa. I, mentrestant, ja hi ha notícia de les primeres morts com a conseqüència de la brutalitat dels cossos repressius.
Des del 2002, quan Hugo Chávez recuperà el poder gràcies a la pressió popular i a la fidelitat de gran part de l’Exèrcit veneçolà, els EUA havien limitat la intervenció més contundent a reforçar els suports que conservava al sud de la Sierra Madre (especialment a Colòmbia, estratègicament clau per als interessos ianquis), mentre semblaven acceptar amb resignació l’aparició i consolidació d’un bloc bolivarià liderat pel mateix Hugo Chávez. En aquest cas, quan diem resignació volem dir, per descomptat, que es van limitar a desestabilitzar els governs contraris dins d’uns paràmetres democràtics, això és, que no arribaren a forçar un colp d’Estat.
Així, mentre l’esforç bèl·lic nord-americà es destinava a l’orient mitjà, més i més pobles decidien unir-se al projecte bolivarià o bé s’adherien a iniciatives polítiques i econòmiques que, amb major o menor contingut social, tendien a trencar la dependència envers occident. Així, després de molts anys de dictadures, de governs reaccionaris i corruptes, la forquilla ideològica de l’antic corral dels EUA havia oscil·lat cap a l’esquerra. I fins ara, res indicava que aquesta tendència es poguera truncar, si més no a curt i mitjà termini.
És per això que el que està succeint a Hondures aquests dies és cabdal, perquè sembla marcar un canvi de tendència en la intervenció nord-americana a la zona. Ni Manuel Zelaya és cap polític exemplar, ni la democràcia vulnerada era cap ideal de llibertats i drets populars, però aquesta constatació no ens ha d’impedir ser clars en la seua defensa perquè tota Sud Amèrica s’hi juga molt. De fet, el cop d’Estat coincideix amb altres iniciatives dels EUA que semblen apuntar en una mateixa direcció, com la instal·lació de set bases militars nord-americanes a Colòmbia. L’Assemblea Bolivariana de Catalunya no ha dubtat en relacionar els dos fets, que qualifica d’amenaça a la sobirania de tots els països de Sud Amèrica. I per bé que també hi ha mostres del “nou tarannà” d’Obama, com la promesa de suavitzar l’embarcament sobre a Cuba, sembla clar que el bastó cada cop és més gran, i la safanòria cada cop menys atractiva.
Els EUA semblen estar decidits a endreçar de nou el seu corral. Però Sud Amèrica ja no és el ruc d’aquesta paròdia i ja no vol seguir el camí marcat per l’amo. Tanmateix, mai podem menystenir la capacitat dels EUA per tornar a imposar el seu ordre a la zona. La indulgència, la connivència i la complicitat hi poden ser armes efectives si no les desemmascarem entre tots i totes. Aquesta és la nostra responsabilitat. Una de tantes.
