De Stanford a Salt (Part 2)
En l’anterior article (“De Salt a Stanford”) tractava sobre Joan Ramon Resina i prometia una segona part. És així per què, de la mateixa manera que ell titulava el seu article “Salt com a símptoma”, el tema d’aquest “Paper de vidre” es podría dir que és “Joan Ramon Resina com a símptoma”. Símptoma d’una narrativa lisérgica que estableix que, com a mínim des de 1968 encara que Resina ho remunta a Rousseau, les societats humanes –és a dir els occidentals- viuen sota el jou del progressisme, àdhuc del marxisme, hàbilment infiltrat en els diaris, les televisions, el full dominical i, sobretot, les ments dels ciutadans. Aquests principis es deriven d’una herència il·lustrada i ara els ideòlegs de la burgesia els rebutjen interessadament. En el cas que ens ocupa es tracta de la idea que quan es produeixen comportaments que es puguin qualificar d’antisocials –concepte molt ampli i vaporós- cal buscar les causes en l’estructura social i no en la naturalesa de l’home. Això es fonamenta en el raonament obvi que aquests fets es produeixen a Salt i no a la Bonanova on, casualment, la gent se sent protegida quan hi ha policia i l’enyora quan no hi és –de fet, mai no en té prou-. Com que Resina ja fa temps que ha abandonat l’anàlisi racional de les coses a favor de la demagògia no veu la diferència entre una explicació racional i una justificació moral i anomena aquest tipus de discursos “cultura de la coartada” (“Salt com a símptoma”, Ara, 20-1-11). Com ja vaig recollir en una cita a “De Salt a Stanford”, des del punt de vista de Resina d’aquest estat d’opinió tant laxe amb la “delinqüència” se’n deriva una gran “indefensió social”. Això tindria lògica si la presència policial minvés a causa d’aquest estat d’opinió i estiguéssim en un procés d’ampliació de les garanties jurídiques per a l’acusat. El fet que això sigui justament a l’inrevés no impèdeix Resina afirmar que “una formidable repressió infla un inconscient col·lectiu vigilat per la censura de la correcció política. El que tenalla Europa i la torna vulnerable és la por a la veritat” (“Salt com a símptoma”, Ara, 20-1-11). Qui exerceix aquesta censura? Amb quin interés? Aquestes són les preguntes òbvies. Preguntes que Resina mai no respondrà per evitar posar-se en ridícul. Preferirà pescar en les aigües tèrboles de la demagògia i els grans conceptes. I, d’alguna manera, recordar-nos que a la Meca-Washington ja fa temps que s’han deixat d’hòsties i saben que si els “moros” fan atemptats o pertorben l’ordre públic és per què no se’ls ha estovat prou. I com sol passar amb els profetes de la Meca-Washington, de tant en tant cal pelegrinar a Israel. Ja fora del tema de Salt i parlant de la política exterior d’una hipotètica Catalunya independent: “Estats Units i Israel podrien ser els aliats més determinants, però per guanyar-los Catalunya ha de capgirar el seu biaix radical amb proclivitats autodestructives” (Entrevista a www.directe.cat , 20-9-10). Resina pateix la “formidable repressió” de “la correcció política” i troba que els discursos dominants sobre la qüestió palestina són d’una radicalitat extrema. Es deu referir a Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Pilar Rahola, etc. On són els seus equivalents en el camp de la defensa de la causa àrab? En la fèrtil fantasia de Joan Ramon Resina.
