De vegades còmplice, de vegades actor principal

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decretà el 26 d’octubre la suspensió cautelar de set articles del reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona i dènou més del de la Diputació de Lleida. Dos mesos després, el 22 de desembre, el Tribunal Suprem (TS) va fer públiques tres sentències que concretaven la decisió del Constitucional contra l’Estatut en matèria educativa. El resultat va ser que el Suprem obliga a la Generalitat del Principat a canviar la política lingüística a les escoles i introduir la vehicularitat del castellà a les classes en la mateixa proporció que el català. Segons els responsables d’educació del PSC aleshores, i dels posteriors responsables de CiU, la sentència només afectarà a casos concrets on les mares i pares ho reclamen. Així es van iniciar els processos judicials, per la demanda d’uns progenitors. Per tant, mentre el TS feia cas a les demandes de famílies del Principat de Catalunya que reclamen l’ensenyament en castellà, al País Valencià més de 100.000 alumnes es queden sense poder fer classes en català, tot i demanar-la, perquè el govern autonòmic valencià no crea l’oferta adequada i fins i tot l’entrebanca.

Ara fa un any i mig, a l’estiu del 2009, l’Oficina per a les Llengües Oficials en l’Administració General va fer públic un informe on s’assegurava que al Principat el bilingüisme del funcionariat es trobava al voltant del 90% i al País Valencià i a les Illes baixava al 70%. Quant als rètols i les senyalitzacions, el País Valencià patia unes grans deficiències: majoritàriament són en castellà. A les Illes i al Principat el percentatge de senyals bilingües augmentava una miqueta respecte del País Valencià, però seguia sent en la seua majoria en castellà. Dades que contrastaven, per exemple, amb les dels País Basc on la totalitat de la rotulació és alhora en castellà i en èuscar. Són dades de la sensibilitat que té l’administració central envers la llengua.

Retornant a l’ensenyança, darrerament Escola Valenciana ha fet una intensa campanya per mostrar la realitat de les escoles que gestiona el PP a territori valencià. Segons l’entitat, van iniciar l’actual curs 314.897 alumnes als instituts valencians, dels quals només 63.406 han pogut matricular-se en els programes d’ensenyament en català. És a dir, un 20,1% del total. En una noticia publicada a L’ACCENT al principi de curs deia el redactor: “Amb les xifres en mà podem afirmar que el govern valencià està vulnerant de forma molt greu el dret dels pares i les mares a triar quina opció lingüística d’ensenyament volen per a les seues criatures, ja que d’aquestes xifres s’extrau que automàticament a 3 de cada 10 famílies que demanen ensenyament en català se’ls denega”. Són dades de la sensibilitat que té l’administració autonòmica valenciana envers la llengua.

En el moment en què el sistema polític actual és un sistema autonòmic i que el govern central té una capacitat d’ingerència tal com la que ha demostrat amb l’Estatut i amb l’administració del Principat, l’Estat es transforma en còmplice total d’unes desfetes lingüístiques com les que fa el Govern valencià. Alguna motivació hi ha rere l’actuació jurídica del Sénia cap amunt i la mirada cap a una altra banda del Sénia cap a baix.

Cal explicar, a més, que les dues sentències contra el català al Principat són les conseqüències d’una altra sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut principatí. És a dir, que les decisions polítiques que es prenen a les institucions autonòmiques (que contempla la Constitució espanyola) i que decideixen els partits polítics que governen (segons el sistema polític i jurídic espanyol) s’anul·len als tribunals si la interpretació que fan les jutgesses i jutges no s’adiu a la carta magna espanyola. Açò és, hom anul·la als tribunals el que no pot anul·lar al Parlament. Per tant, aquest model autonòmic és totalment contraposat a un model amb dret de decidir. El dret d’autodeterminació és precisament teni