De xarxes poètiques i nafres obertes
“I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança”. Aquests versos del poeta valencià Enric Sanç no són cosa baldera. La seua aventura poètica deu molt a les potencialitats d’internet com a mitjà on abocar i difondre les composicions que, en el decurs vital, naixen com ferides obertes. Sanç, versador resident a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria), acaba de publicar el seu primer poemari en paper, però moltes de les peces que el conformen ja havien vist la llum en el teixit electrònic. Fa dos anys, Sanç inaugurava el seu espai personal (loplanydeleslletresferides.blogspot.com) amb l’objectiu de compartir la seua activitat creativa. Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent tasca donaria fruits. Un correu electrònic a nom de l’editorial Germania el felicitava i el convidava a transportar aquells poemes del mur virtual al format tradiconal de paper i llom. Comptat i debatut, la poesia d’Enric Sanç s’ha revalorat mercès a una retroalimentació entre totes dues plataformes. “Jeure junt a la jonca d’estany / amb un nou llibre que rellisca entre les mans”.
I la nova criatura va ser presentada en societat el passat divendres 19 d’octubre a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona. Acompanyat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan Brull, i sota les notes del cantautor Carles Pastor i el violinista Jordi Silvestre, Sanç va apel•lar a les planyideres (les dones que, antigament, eren llogades per plorar els difunts aliens) per justificar el títol del seu volum. Tot amb tot, resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que l’autor no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò que el condueix a nafrar uns papers curulls d’amor, desig carnal, consciència nacional i enigmes interiors. “En la simplicitat de la immensitat, / la magnitud del desert…”, i podria ser un bon resum del mode de crear estímuls de Sanç. La col•lecció de ferides sols pot ser resultat d’una revisió crítica de l’experiència, “una lletra nafrada rere l’altra / vers abaltir les paraules planyides”. Una reflexió profunda a la recerca i l’evocació de les coses que es van perdent.
El cas que explica la gestació d’El plany de les lletres ferides troba experiències semblants en molts altres lletraferits fills de l’era digital que han emprat els blocs com a contenidors de la seua inspiració. Sols en la mateixa col•lecció “Mil poetes i un país”, on s’ha encabit el recull poètic de Sanç, trobem noms com els d’Alba Àlvarez, Carles Alós, Salvador Lauder, Sandra Domínguez, Xelo Llopis, Rosa Roig o Eduard Aguilar-i-Lorente, els quals podrien assenyalar un itinerari en la mateixa direcció que Sanç. Sobta que, al bell mig del ventre d’aquesta crisi, enfront de l’onatge de les retallades i amb un panorama cultural cada dia més orfe, l’editorial d’Alzira estiga apostant per donar eixida a centenars de composicions que, d’altra manera, sols els ulls dels seguidors d’aquestes bitàcoles podrien consumir. De vegades, també suposa una oportunitat perquè els autors facen el salt a les prestatgeries. I serveix per acabar amb la creença que només es pot publicar si surts guanyador en un certamen literari. L’aposta de confiança amb les noves veus poètiques del país empresa per Germania suposa un bri d’esperança per a unes síl•labes, uns mots, uns versos, que busquen aixopluc en els ulls dels àvids lectors.
El plany de les lletres ferides. Enric Sanç. Germania, 2012
