Del perillós viratge cap a la normalitat democràtica i altres benegàs

Com a mínim, i com a digna mostra de decència, Anxo Quintana ha clos la campanya amb el reconeixement, sense pal·liatius, de la derrota. L’històric Beiras, amb qui el BNG més reivindicatiu havia arribat a ser segona força parlamentària i primera al carrer, demana la dimissió de tota l’executiva. Segurament té raó en demanar-la. Però, tot amb tot, reconèixer l’error no sempre és el primer pas per a corregir-lo.

L’any 2009, la principal formació del nacionalisme gallec es troba a l’oposició i amb 150.000 vots menys que deu anys enrere. Però pitjor que això és que es troba irremeiablement instal·lada i acomodada en la normalitat democràtica. La realitat estancada dels demòcrates espanyols de tota la vida. Aquell conglomerat de forces d’esquerres i nacionalistes que van fundar el front institucional del nacionalisme gallec, a través de les sigles BNG, és ara poc més que un partit normal, amb uns resultats normals, i unes conclusions normals. Pel camí s’ha mig oblidat del sindicat germà, la CIGA, i de la ruralitat combativa del Sindicato Labrego del Campo, que sortosament segueixen, malgrat tot, dempeus. S’ha oblidat també que el poble d’Allariz va ser la prova pilot i emblema de les polítiques combatives del BNG, perquè foren els humils organitzats qui col·locaren, després de lluites i assemblees, Anxo Quintana a l’alcaldia. I amb ell tota la lluita i l’esperança d’un país lliure ple d’Allariz.
Ara és difícil tornar enrere. És més fàcil desmuntar un sistema assembleari de presa de decisions, que tornar-lo a muntar una vegada te l’has carregat. És més fàcil desmobilitzar Allariz i tots els municipis rurals que van trencar amb el feudalisme i van dur el BNG a ser la segona força del país, que no pas tornar-los a mobilitzar. És més fàcil promoure corbates i càrrecs de confiança entre els joves llicenciats, que tornar a la il·lusió i el somni d’un jovent ple de conviccions. La fe es desgasta amb els desenganys. Algú algun dia va arribar al BNG i va dir que ja n’hi havia prou d’un Beiras que es feia expulsar del Parlament per irreverent, que picava amb la sabata per denunciar la dictadura, normal i democràtica, de Fraga.  I d’un BNG que aprofitava qualsevol excusa, com una campanya d’incendis i de despostisme normalitzat del govern, per promoure mocions per la independència. I va decidir normalitzar la situació del partit, allunyar-lo de la irreverència i situar-lo en el correcte camí de la imatge moderna i la política seriosa.
Lluny queda ara aquell BNG que va traduir a la llengua gallega de la gent humil les tesis del colonialisme interior de l’occitanista Robèrt Lafont. Aquell BNG que situava la seva existència i acció política en un entorn d’anormalitat -excepció- antidemocràtica -imposada- on Galícia i els gallecs no eren ni són més que una colònia espanyola, a la perifèria econòmica i cultural d’Europa.
Penso que tanta voluntat de normalitat i normalització va desnaturalitzar el projecte polític. Precisament un projecte polític que va néixer per denunciar l’anormalitat nacional, l’essència antidemocràtica i la injustícia social del règim constituït amb la Transició Espanyola.
Segurament el mateix podríem dir d’Esquerra, amb algunes variacions i els pertinents matisos. I d’Iniciativa, amb alguns matisos i les pertinents variacions. Però no és cap d’aquestes formacions la que em preocupa, sinó la meva, en la que crec, confio i treballo: la CUP i, per tant, l’esquerra independentista.
De les eleccions autonòmiques basques hem de llegir la naturalesa repressiva i antidemocràtica de l’Estat Espanyol, perfectament capaç de normalitzar l’estat d’excepció en què ha reclòs desenes de milers de ciutadans, més conegut com apartheid. Però de les eleccions gallegues també n’haurem d’aprendre algunes coses. Com per exemple que l’estratègia d’un projecte per a l’emancipació nacional i social no passa per la normalitat, sinó justament per la confrontació amb la normalitat. La normalitat, l’estandarització, l’acceptació del joc, l’equiparació amb la resta de forces polítiques, són els camins que porten, més tard o més d’hora, a trobar-se estancat en la moderació aquiescent amb el poder constituït, espanyol i capitalista.
Caldrà doncs que estiguem sempre a punt de treure’ns la sabata i picar fort enmig d’un ple. D’abandonar-lo i saltar-nos la normalitat democràtica si la situació és vergonyant. De fer-nos expulsar, si cal, si el sedàs és inacceptable per unes quotes mínimes de dignitat. De dir les coses pel seu nom, també si el nom és lleig i gruixut, per molt que l’estètica no ho recomanaria. D’engegar algú “a la merda” com feu aquell diputat de Terol, d’ofici lluitador. I sobretot ser conscients que assemblar-se als altres, en aquest cas als partits del poder, no vol dir forçosament anar pel bon camí, ni ser més seriosos, ni treure més vots. Potser justament al contrari. El primer pas del perillós viratge cap a la normalitat democràtica és oblidar-se dels teus, per voler arribar als seus.

*Quim Arrufat és membre de la CUP de Vilanova i la Geltrú