Dels terrenys de joc a la lluita antifeixista

Educat, tranquil i home de pau, sí. Imbècil no. La Wehrmacht ja havia ocupat Noruega i Dinamarca i en aquells dies de blitzkrieg, maig de 1940, quan França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg estaven a punt de rebre l’atac de l’Alemanya nazi, Pau Casals va escriure: “Hi ha una bèstia ferotge que ho destrossa tot i que, mitjançant el crim i el terror, pren i esclavitza una nació rere l’altra. L’única actitud digne és actuar: s’ha de matar la bèstia”.

José Padrón també ho veia així. Canari, del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i exjugador d’Espanyol i Barça -d’on el van fer fora perquè deien que li agradava massa la vida nocturna-, va viure la Guerra Civil des del futbol francès (Sochaux, Red Star i Stade de Reims). Quan el feixisme s’apoderà de França, passà a formar part de la 9a companyia de la segona divisió del general Leclerc. Fou un més de La Nueve, els valentíssims republicans espanyols (uns quants dels Països Catalans) que lluitaren amb una bella idea per bandera: ‘París, Berlín, Barcelona, Madrid!’. Volien tornar a casa, però primer havien de derrotar el monstre. Alliberaren París, però les grans potències en tingueren prou arribant a Berlín.

José Padrón amb l’equipació del Victoria, el Barça i l’Espanyol.

Rino Della Negra també fou jugador del Red Star de París. Fill d’italians que fugiren dels camises negres del Duce, era un extrem dret rapidíssim. Els nazis el convocaren per… anar a treballar obligatòriament en una fàbrica d’Alemanya. La seva decisió fou passar a la clandestinitat i integrar-se a la resistència. Atacar la seu del Partit Feixista Italià a París, per exemple. El detingueren i l’afusellaren el 21 de febrer de 1944. Tenia 20 anys.

Rino della Negra, capità del Red Star i resistent comunista.

Bruno Neri pogué gaudir d’una carrera futbolística –a la Fiorentina i al Torino- més llarga, però es retirà als 30 anys per ser un partigiano més. Era el 1940. Nou anys abans ja havia deixat clar què en pensava del feixisme: en la inauguració del nou estadi de Florència, fou l’únic dels 22 jugadors que no alçà el braç. El Neri va viure una mica més que el Della Negra, però no gaire: morí el 10 de juliol de 1944. Una víctima més de la barbàrie.

Bruno Neri negant-se a fer la salutació feixista en la inauguració d’un estadi a Florència el 1931.

Ferdinando Valletti va tenir més sort. Sort no és la paraula exacte: jugador del Milan i treballador d’una fàbrica de cotxes, fou detingut després d’una vaga. El març de 1944 arribava a Mauthausen. Pesava 70 kg. En sortí amb la meitat, però va viure fins al 2007. Carlo Castellani, el nom del camp de l’Empoli, també patí Mauthausen-Gusen, un camp on moriren dues mil persones dels Països Catalans. 

Ferdinando Valletti va sobreviure a la deportació a Mathausen.

Castellani, exjugador de l’Empoli i el Livorno, fou detingut perquè no aconseguiren trobar el seu pare, un obrer de la resistència de la Toscana. El pobre fill que salvà el papa (al revés de La vida és bella) morí l’11 d’agost de 1944.

L’estadi de futbol de l’Empoli porta el nom de Carlo Castellani.

Arpad Weisz, hongarès, també havia sigut un nom –més conegut- del futbol italià dels anys 20 i 30. Com a entrenador, guanyà una lliga amb l’Inter (en aquella època l’equip es deia Ambrosiana perquè Internazionale era una parauleta que no agradava al feixisme) i dues amb el Bolonya. Però el 1938 fugí d’Itàlia perquè era jueu. Buscà refugi a Holanda –on entrenà el modest Dordrecht; el president del club l’amagava-, però les SS l’enviaren a Westerbork, un camp per on també passà Anne Frank. El Weisz i la seva família moriren a Auschwitz-Birkenau.

Homenatge a Arpad Weisz el 2013 en un Inter-Bologna, els dos equips que va entrenar.

El nazisme va poder fer tan mal perquè tingué el suport de molts col·laboradors. Un d’ells es deia Alex Villaplane. Va néixer a Alger, capitanejà la selecció francesa i jugà en el primer Mundial, el d’Uruguai 1930. La segona meitat de la dècada dels trenta se la passà entrant i sortint de la presó. Quan els nazis arribaren a París, li oferiren ser caçador de jueus i s’enrolà a les SS. Però a cada porc li arriba el seu sant martí, encara que sigui per Sant Esteve: la resistència matà la vergonya del futbol francès el 26 de desembre de 1944.

Alexandre Villaplane, capità de la selecció francesa de futbol, membre de les SS, morí executat per la Resistència.