Desmantellant les llibertats civils

La construcció d’un enemic públic com a coartada per a retallar drets civils i poder “pacificar” militarment uns carrers cada cop més encesos per la crisi és la recepta de l’estat per a respondre a les creixents mobilitzacions socials L’ACCENT hem analitzat, amb l’assessorament de l’organització antirrepressiva Alerta Solidària, el procés repressiu derivat de la vaga del 29M.

“S’obre el camí a un possible ús de la llei antiterrorista contra manifestants” / “ L’estat s’atreveix cada vegada a assenyalar actors amb més pes social” / “Les difuses explicacions dels atestats de detenció aixequen les sospites que les detencions foren arbitràries”.

El passat 14 d’abril, un miler de persones es van concentrar a la Plaça de Catalunya de Barcelona per denunciar el retrocés en les llibertats civils i les amenaces d’enduriment del codi penal en matèria de repressió política. Amb desenes d’associacions adherides, actuava de mestre de cerimònies la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. La data tampoc era casual; valors civils republicans contra una deriva autoritària.

En el manifest, la FAVB enfocava la qüestió tant des de la immediatesa com des de la mirada llarga: “Les mesures anunciades reflecteixen una perillosa deriva vers l’autoritarisme i una confessió d’impotència política. Estan destinades a servir de cortina de fum per ocultar les cessions als poders econòmics i financers amb un enduriment dels instruments penals que projecti una impressió de fermesa. Aquesta actitud no és nova. Forma part d’un populisme punitiu que ha acompanyat el desmantellament de l’Estat de benestar en les darreres dècades i que s’ha intensificat amb l’esclat de la crisi financera”.

L’actuació repressiva del 29M és només el darrer episodi d’una llarga llista d’actuacions policials per a reprimir el creixent moviment d’impugnació del sistema que té Barcelona com a epicentre. Episodis tan variats com la infiltració de policies a la manifestació contra el Banc Mundial el 2002, muntatges com el que va portar el jove Jona a afrontar una petició de 8 anys de presó, ràtzies policials com les de novembre de 2007 o la del passat 27 de maig a Plaça de Catalunya. Un procés paral·lel al de l’assumpció de l’ordre públic per part del nou cos de Mossos d’Esquadra i que, en contra de la propaganda inicial que parlava d’una policia més democràtica, ha acabat esdevenint un cos més armat i repressiu, i amb un grau de corporativisme i poder intern dins l’administració autonòmica del qual probablement encara se’n desconegui la seva autèntica magnitud.

L’enemic públic

Els discursos justificadors de la resposta repressiva de la darrera dècada han anat mutant segons les circumstàncies, però sempre amb la voluntat de crear la imatge d’un enemic públic amb obscures motivacions desvinculades dels motius de les protestes. En un primer moment, l’estratègia estrella fou vincular els incidents a la kale borroka basca. La imatge més representativa: tot un ministre de l’interior, Mayor Oreja, relatant al congrés els viatges al País Basc d’estudiants de la UAB identificats durant les càrregues policials que acompanyaren la visita de l’aleshores president Aznar el 1999. Posteriorment, l’estratègia del civisme va pretendre introduir la distinció entre “veí” i “incívic/violent”, i situar les causes d’aldarull sempre en una responsabilitat individual fruit d’una educació laxa pròpia de societats opulentes. A aquest arquetip se n’hi sumà un que reprenia la llarga tradició intoxicadora de la dreta catalana: l’anarquista vingut de fora.

Aquesta darrera via, la barreja entre “incívics/violents” i agents estrangers, cuinada a foc lent des de l’ajuntament de Barcelona, les pàgines de la Vanguardia, l’estudi de RAC1 i el plató de Josep Cuní -amb la connivència o seguiment de bona part de la resta de mitjans- és la que ara s’imposa com a substitutòria de la connexió basca. Només cal recordar que el germà del ministre de l’interior porta anys de campanya personal com a regidor de l’ajuntament de Barcelona per a que se l’associï amb la tolerància zero i amb el seu admirat Rudolph Giuliani.

La darrera atzagaiada en aquesta línia la protagonitzà tot un sots-director de la Vanguardia, Enric Juliana. El periodista badaloní vinculà la violència durant la vaga del 29M al “neoanarquisme” italià que, segons ell, opera en el conflicte contra el TAV a la Val Susa. Una atzagaiada gens innocent però, ja que l’article és un dels arguments utilitzats pel jutge per denegar la llibertat condicional dels vaguistes empresonats.

Tot i el recurs a la conspiració anarquista internacional, el cert és que la magnitud dels aldarulls ha obligat el govern a cargolar encara més el discurs oficial, encaminat a fer un salt qualitatiu en la repressió. Es parla d’un increment dels grups violents i se’ls dóna entitat organitzativa pròpia. D’aquesta manera s’aplana el camí per a poder fer imputacions d’associació il·lícita, fet que obriria la porta a l’ús de la llei antiterrorista contra manifestants.

Eixamplant el punt de mira

La criminalització afecta cada vegada a més col·lectius. L’estat -i la Generalitat és estat- s’atreveix cada vegada a assenyalar actors amb més pes social. L’extensió del terror no passa per fer recaure les culpes en exclusiva a una conspiració d’anarquistes italians, sinó per assenyalar autories intel·lectuals que inoculin la por en aquells agents que són eix central de les mobilitzacions contra la crisi. Si ja durant els fets del Parlament es va gosar assenyalar a catedràtics d’universitat, en els fets d’aquesta vaga el conseller d’interior s’ha permès assenyalar els sindicats combatius i els mitjans de comunicació populars com a instigadors dels aldarulls. Fins i tot s’envia un missatge per a navegants sobre la implacabilitat del poder amb el fet que dos dels tres empresonats siguin militants de l’AEP, sindicat estudiantil vinculat a ICV-EUiA. De moment, cap de les pressions efectuades per qui fins fa 15 mesos comandava la policia -i que no han estat poques-, ha aconseguit revocar la presó provisional per als vaguistes.

La connivència jurídico-política

La novetat repressiva dels fets del 29M ha estat l’ingrés a presó de tres dels detinguts. Un salt qualitatiu dirigit des de despatxos judicials (a través de la fiscalia) i polítics (exhibint una coordinació excel·lent entre conselleria d’interior i ministeri d’interior) . La mà de les pressions polítiques per damunt de les consideracions judicials ha deixat una clara empremta en les compareixences dels detinguts de la vaga davant els jutges. D’entrada sobta que, si l’actuació judicial era conseqüència de l’alarma social, les mesures més dures s’apliquessin contra els detinguts al matí, tot i que les accions més violentes tinguessin lloc a la tarda. Segons fonts properes al cas, es pot concloure que van ingressar a presó aquells detinguts que van tenir la mala fortuna de declarar en el moment en què polítics, fiscalia i jutgessa van decidir que calia escarmentar uns caps de turc.

La fiscalia, un òrgan jeràrquic que segueix ordres polítiques, va presentar un escrit on es reclamava la presó preventiva degut al risc de reincidència en propers esdeveniments no ja polítics, sinó fins i tot esportius. Segons Eva Pous, advocada d’Alerta Solidària, aquesta petició és legalment insostenible ja que no figura entre els supòsits de la presó preventiva. Aquests són que els detinguts tinguin antecedents pel mateix delicte, que existeixi un risc de fuga o que hi hagi el perill de la destrucció de proves o de danys cap a la víctima. En aquest cas, la fiscalia fa una interpretació sui generis del primer i darrer supòsits, però tal i com afirma Pous, la reincidència ha de ser provada -i no una suposició de futur-, i la víctima com a tal no existeix.

Altres mètodes de pressió cap als jutges han estat els informes policials. Els atestats en sí eren en molts casos breus relats poc concrets. Detencions després d’efectuar un seguiment a algú a qui s’acusa d’haver fet pintades i altres relats similars, fet que fonamenta, juntament amb les declaracions dels detinguts, les sospites que les detencions foren del tot arbitràries. Aquests atestats, que amb prou feines ocupaven un parell de pàgines, anaven acompanyats d’extensos informes on es detallaven els incidents de la tarda de la vaga a diversos indrets de la ciutat, sense relació amb la causa concreta de la detenció. La conselleria d’interior deixava així una nota d’avís als jutges explicant per on havien d’anar les coses.

La batalla de la solidaritat

A ningú no se li escapa que no hi ha hagut mobilitzacions massives contra les presons preventives o contra la nova deriva autoritària. No hi ha hagut cap gran manifestació com la que el passat 19 de juny desmuntava el discurs dels qui consideraven el bloqueig del parlament fet el 15 de juny com a un acte quasi criminal i d’obligat rebuig. Això no vol dir que la xarxa de solidaritat local no hagi funcionat. Segons Alerta Solidària, la resposta dels entorns locals ha estat massiva, tant en xerrades com en mobilitzacions. Els jutjats barcelonins van rebre, mentre els detinguts declaraven, manifestos signats per una munió d’entitats o per càrrecs electes dels municipis d’alguns dels detinguts reclamant-ne la seva llibertat. Així mateix, les xerrades i assemblees posteriors de denúncia han tingut una assistència molt elevada. Segons l’organització antirrepressiva, per molt que ara mateix això no es materialitzi en una gran mobilització, es detecta una extensió de la consciència de la naturalesa antirrepressiva de l’estat en capes socials cada vegada més àmplies.