Desmitificant el mercat de la carn
El fenomen del vegetarianisme no és un fet modern. Des de temps immemorials han existit al món cultures vegetarianes les motivacions de les quals per transgredir la dieta carnívora imperant han tingut arrel en religions, herències culturals, limitacions socials o geogràfiques o fins i tot aspectes nutricionals i de salut. Tanmateix, el sorgiment d’un model polític filosòfic que advoque per la fi de l’especisme i l’alliberament animal no humà (i que propugne l’hàbit vegetarià) és relativament recent. Com d’altres moviments revolucionaris, el d’alliberament animal s’ha topat amb crítiques fonamentades en la ignorància i alimentades pel monstre carnívor del mercat capitalista, com ara la idea que la carn és un element indispensable en la nostra dieta.
Aquest moviment es consolida amb l’aparició el 1975 d’un llibre signat per Peter Singer amb el títol Alliberament animal. Singer assenyala la capacitat del patiment com la característica bàsica que atorga un ser el dret a una consideració igual. La seua teoria al·lega que l’únic límit defensable a l’hora de preocupar-nos pels interessos de la resta és el de la sensibilitat (és a dir la capacitat de patir), ja que establir el límit mitjançant una altra característica com ara la intel·ligència o el raciocini seria arbitrari i ens conduiria a societats marcades per una jerarquia intel·lectual, tan discriminatòries com ara la sexista o la racista.
El que pretén l’alliberament animal és que siguem responsables amb les nostres vides i evitem la crueltat en la mesura del possible. Un bon principi, senzill i accessible, seria deixar de menjar animals, ja que a la pràctica, la cria d’animals a gran escala que ens servisquen d’aliment és una fàbrica inequívoca de patiment. Un dels pilars de l’al·legat alliberacionista és que aquest patiment és absolutament innecessari, ja que nutricionalment no cal incloure cap producte animal, concretament la carn, en la nostra dieta. Els dos paràgrafs següents tracten d’explicar perquè no és necessari menjar carn. Per resumir les idees anteriors, ens quedarem amb el fet que no és moral produir patiment a cap animal simplement per satisfer la nostra apetència per un tipus d’aliment determinat.
Les persones expertes en dietètica i nutrició ja no discuteixen al voltant de si la carn animal és o no essencial. Allò cert és que aquesta és un de tants aliments que contenen proteïnes, i es distingeix de la resta, principalment, perquè és més cara. Hui se sap que el valor nutritiu de les proteïnes consisteix fonamentalment en els aminoàcids essencials que contenen, ja que determinen la quantitat de proteïna que pot utilitzar el cos. Si bé és cert que els aliments d’origen animal com la carn o els ous tenen una composició d’aminoàcids molt equilibrada, alguns aliments vegetals com ara la soja o els fruits secs tipus nous contenen també una alta gamma d’aquestos nutrients. A més a més combinant diferents tipus de proteïna vegetal és fàcil obtenir l’equivalent a la proteïna animal, i no calen grans coneixements dietètics: les receptes tradicionals com la combinació de llentilles o fesols amb arròs o dacsa ja proporcionen una combinació de proteïna vegetal molt rica en aminoàcids. Per tant, únicament evitant el “menjar fem” amb alts continguts en sucres i greixos, l’única manera de no aconseguir prou proteïna és, gairebé, tenir una dieta calòricament insuficient .
És important també aclarir que no necessitem tanta proteïna com ens diuen: l’excés de proteïna automàticament es transforma en greixos i toxines que amb el temps poden produir malalties cardíaques, essent també l’origen de càncers d’estomac i budells. La proteïna no és més necessària que la resta de nutrients (vitamines, minerals, àcids greixos, carbohidrats…) molts dels quals sí que es troben en dèficit en l’alimentació carnívora per la seua manca de diversitat. La qüestió que es planteja en una societat en la qual l’esport i el culte al cos són l’objectiu d’una massa individualitzada i menysvalorada és si realment la carn té tant a veure amb la força i el vigor físic. La veritat és que l’energia no s’obté de les proteïnes, sinó dels carbohidrats, i la carn no té de carbohidrats. Fixem-nos en la llarga llista d’atletes olímpics que no la inclouen en la seua acuradíssima dieta.
A banda, existeixen molts altres motius pel quals fer-se vegetarià: el sistema de producció d’aliments que adopten les nacions riques consumeix aproximadament deu cops més proteïna vegetal de les quals després produeix en aliments càrnics; a més contribueix a l’excés de contaminació de l’aire i l’aigua, a la tala de boscos en la recerca d’espais per criar animals, al consum d’aigua i energia uns vint-i-cinc cops superior al dels conreus vegetals i a molts altres problemes de tarannà egoista i elitista. Jactant-nos com fem de ser animals racionals hauríem d’actuar en conseqüència i administrar la nostra dieta de manera ètica.
*L’autor és llicenciat en Enginyeria Química
