Dopatge i patriotisme espanyol: dues cares de la mateixa moneda

L’esport espanyol porta molts anys d’èxit; els mitjans de comunicació dediquen aproximadament la meitat dels seus noticiaris a tractar qüestions esportives i a fer-ne exaltacions patriòtiques. Rafa Nadal, Pau Gasol, Fernando Alonso, Alberto Contador, la roja, etc. Són alguns dels noms que sonen contínuament i que ens acompanyen en el nostre dia a dia.

Les persones del carrer s’han acostumat a viure pendents dels èxits d’aquestes estreles de l’esport, així com també s’han acostumat al desplegament patriòtic que les sol acompanyar en les seues competicions. La bandera, l’himne, el orgullo… També són aspectes que els ciutadans han anat interioritzant. Sens dubte, l’esport, sobretot l’esport d’elit ha complert i compleix una gran i eficaç funció nacionalitzadora.

L’escàndol en aquest idíl·lic món esclatava el 9 de desembre passat, quan la campiona del món dels 3.000 metres obstacles, la molt patriota Marta Domínguez, era detinguda i imputada per una causa de tinença i distribució de productes dopants en el marc de l’Operació Galg engegada per la Guardia Civil. Segons sembla en aquesta trama estarien presumptament implicats diferents atletes i preparadors d’atletes, entre ells l’afamat entrenador Manuel Pascua, així com el ja famós metge esportiu Eufemiano Fuentes, presuntament implicat en l’operació Puerto, que esquitxa de ple al món del ciclisme el febrer del 2006.

El cas s’agreuja pel fet que l’atleta tenia un càrrec de vicepresidenta de la federació, mentre entrenava a les ordres de César Pérez i Manuel Pasqua, els quals, segons sembla eren coneguts en els ambients atlètics, no sols pel seu prestigi com a preparadors, sinó per oferir als seus atletes un plus de rendiment.

En aquest sentit les paraules de l’atleta de 5.000 metres Jesús España varen ser molt significatives: Ya era hora, era un secreto a voces. Així com el comunicat que al dia següent de conèixer-se l’operació, varen subscriure alguns atletes destacats com Jesús España, Manolo Martínez, Ruth Beitia i Juan Carlos Higuero entre altres, en el qual es feia una rotunda condemna de les pràctiques dopants per incrementar el rendiment.

Les preguntes que sorgeixen en aquest punt són moltes: si era un secret a veus i tothom al món de l’atletisme sabia el que passava, per què ningú no deia res? Per què aquesta atleta ocupava un càrrec de responsabilitat a la mateixa federació d’atletisme? Els mitjans de comunicació tampoc sabien res fins que va eixir el cas a la llum pública? Per què entrenadors i metges que des dels 1980 estaven sota sospita per induir a pràctiques dopants continuaven treballant per a la federació i preparant a atletes de primera línia?

Les respostes són múltiples, el silenci dels atletes és fàcilment explicable si tenim en compte que aquests viuen de la concessió de beques i que en la seva adjudicació la federació té un paper destacat, així com també en la decisió quins seran els atletes seleccionats per acudir a les diferents competicions de prestigi: europeus, mundials, olimpíades…

Respecte al manteniment d’entrenadors i metges sospitosos, la resposta que ens ve al cap és senzilla, un increment del rendiment dels esportistes es tradueix en èxits esportius, aquests èxits obtenen una major repercussió mediàtica i aquesta repercussió es tradueix en majors ajudes econòmiques per a la Federació corresponent. Únicament d’aquesta manera es pot explicar aquesta ceguera, així com la vicepresidència, de la exregidora del Partit Popular, Marta Domínguez, símbol de la hispanitat en qualsevol competició atlètica a la qual es presentava amb diferents complements d’equipació on apareixia la rojigualda.

Respecte als mitjans de comunicació, es limiten a exaltar la figura de l’esportista mentre és rendible políticament i econòmica i a abandonar-lo i vulnerar la seua presumpció d’innocència quan ha caigut en desgràcia. Llevat d’excepcions no els interessa investigar els casos de dopatge abans de que esclaten, la seua funció és una altra, l’exaltació patriòtica de les glòries esportives.

En definitiva, l’aparició dels casos de dopatge i la commoció que generen, ens mostren el cruel funcionament de la maquinària mediàtica i política del nacionalisme espanyol, que converteix els esportistes en en éssers quasi divins, pressiona als organismes esportius per incrementar el seu rendiment i abandona a aquells que són descoberts. Els Paquillo, Contador, Marta Domínguez, Johan Mühlegg… Passen d’herois a brivalls d’un dia a l’altre. La concepció de l’esport com a una mercaderia aplica l’obsolescència als esportistes, els quals en el moment que deixen de ser útils són arraconats sense miraments, de manera que, on teníem un campió ara tenim un trampós, un trampós que mentre no el descobriren era un campió tot i que en alguns casos, en els ambients atlètics, ciclistes, etc. Moltes eren les sospites amb fonament que es tractava d’un trampós.