Dotze de setembre
Hi ha qui cita com un dels trets que configuren el caràcter català que som poc amics dels estirabots innecessaris i que som proclius a anar per feina, fins i tot en les circumstàncies més difícils i adverses. Quan se’ls qüestiona aquesta característica, que ens presenta més aviat com a mesells, acostumen a exemplificar-la amb el que succeí a Barcelona el dotze de setembre de 1714. Expliquen que l’endemà de la conquesta per part de les tropes borbòniques, la ciutat es posà a treballar, no amb normalitat, per què ni aquests argumentadors s’atreveixen a parlar de normalitat en aquelles circumstàncies de repressió extrema, però sí amb afany d’oblidar patiments i tirar endavant malgrat fer-ho en un context extremadament hostil. No és cert que aquesta resposta fos unànime, ja que foren molts els que clandestinament continuaren amb la resistència, en valgui com a exemple el del general Moragues, però sí que ha servit d’argumentari per presentar-nos, sovint interessadament, com un poble que no crida quan no toca i que sempre va per feina.
Aquesta reflexió al voltant del dia després de la caiguda de Barcelona ens porta a fer-ne una altra de molt pertinent: què passarà l’endemà? L’endemà de què, us direu. De la independència, certament, però també l’endemà d’un altre Onze de Setembre històric, el d’enguany.
Sembla un tòpic afirmar que ja res no serà igual, però és que mai s’havia vist una riuada de gent com aquesta marxant sobre Barcelona per reivindicar de forma tan clara la independència del país. No el pacte fiscal o estructures d’estat, no, un estat català, ras i curt. És clar, com que molts ens han penjat l’etiqueta de treballadors i poc avesats als crits innecessaris, ara han de pensar que la riuada de l’Onze no va ser deguda a un cop de calor propi de l’època sinó que respon a qüestions estructurals de difícil solució, o de solució molt fàcil, tot depèn de com es miri.
En tot cas, el que sembla clar és que a partir del dotze de setembre vivim en un altre escenari. La independència (sí, ho sé, una independència que no és completa, ni territorialment ni econòmicament, i feina nostra serà que ho sigui) ha deixat de ser una utopia únicament viable al cor d’uns quants, molts, romàntics per passar a ser una hipòtesi plausible per gent provinent d’àmbits socials i polítics que fins ara ni tan sols gosaven plantejar-la, ni aquí, ni allí.
Aquesta situació redobla la nostra responsabilitat, ja no es tracta només d’estendre el projecte de l’esquerra independentista, sinó de treballar per construir la independència, aquí, ara. Potser així aconseguirem que els llibres d’història dels futurs Països Catalans independents recordin que el dotze de setembre de 1714 molts vam anar a treballar, sí, però que un altre dotze de setembre, el de 2012, molts també vam fer-ho, però no a treballar per guanyar-nos el pa, sinó a treballar per guanyar la nostra independència, un repte força més il·lusionant. Som-hi, doncs!
