El 21-D, anem plegades a l’era

A vegades no calen grans tractats científics per arribar a conclusions certes i és que la filosofia popular, carregada de tot allò que critiquem però també plena de veritats com a punys, ens diu amb molt d’encert que “si no volem pols no anem a l’era”. En cap cas la dita ens diu que no anem a l’era, sinó que ens adverteix de les conseqüències d’anar-hi.

Suposem que l’era, són els nostres objectius, tàctiques i estratègies polítiques. I una d’elles és agitar políticament el context per a generar un ambient de canvi, ambient on caminem millor cap a tombar el règim del 78. Generar aquest ambient és feina nostra si volem tombar el règim i es fa de múltiples formes, una d’elles sortir al carrer.

Sortir al carrer i mobilitzar-nos, o sigui, anar a l’era i, com diu la dita, rebre pols, és una de les conseqüències que patirem si lluitem. Però malgrat ser conscients de la situació i entendre que si anem a l’era rebrem pols, no podem, ni deixar d’anar a l’era ni caure en la trampa ideològica de l’enemic: argumentar que rebem pols per “culpa nostra”, perquè hem decidit anar a l’era. I, és obvi que rebem pols perquè lluitem, però és que l’opció inversa també és òbvia, lluitem perquè rebem pols sinó ho fem. És aquí on vull arribar i on arribava el poema aquell de “primer van anar als pels comunistes…”. Al final, lluitessis o no, van anar a per tu, perquè la repressió o la gana del mercat, ni s’atura, ni té límits. L’aturem i li posem els límits, nosaltres. Cosa ben diferent.

“En un conflicte d’opressiones que no pateixes, no importa el que opinis, aleshores, és molt millor que escoltis” diuen els Lagrimas de Sangre en una cançó, doncs això, perquè ara hem de fer cas a la Bea Talegon en el seu lamentable vídeo (i en mil piulades i opinions) on ve a argumentar que el 21D ens quedem a casa?

Diu que és una provocació en tota regla, “que han escalfat l’ambient” i que hi hem picat de ple, que justificarem el discurs de l’Estat si sortim i lluitem amb els mètodes que com a poble decidim dur a terme. I quan no és pot interpretar com una provocació una maniobra de l’Estat? No és una provocació tenir preses? O enviar piolins? Escalfar l’ambient? Ja toca no? Que ve l’hivern o hauria de venir. Igualment ho he dir: jo personalment per aquí no hi passo, i penso que no podem passar-hi. Precisament cedir ideològicament en aquests aspectes és la forma més subtil de fer-li el joc a l’enemic. És assumir el seu discurs, i anar-lo a vomitar educadament en conferències. Que no, que la violència és la manada, els desnonaments o els cops de porra dels Mossos. La violència no som nosaltres, nosaltres som el poble que camina decididament (cap a l’era).

Però sabeu quin és el delicte inassumible per l’establishment? El decididament i totes les seves conseqüències. Això sí que és EL delicte i això sí que està penat amb núvols de pols, sedició i rebel·lió. Sense violència és pot parlar de tot deien. Ep! De tot no, “una grande y libre lo sera siempre y sobretodo, Juanca, la unidad d’España” i això és sagrat i per la Sagrada Hòstia de Déu nostra Constitució rebrem sempre repressió i cops de pala quan decidim trencar-la, rebrem repressió ho intentem amb el lliri, la caputxa, el somriure o una 9mm. A veure si ho entenem, que el mètode no és el que ens porta a la presó, és la finalitat.

I aquí està el moll de l’os, fem el que fem, si anem a l’era rebrem pols, però sinó hi anem, com ja deia abans, tard o d’hora també rebrem pols, perquè quan no et desnonaran et fotran un ERO, quan no, privatitzaran la sanitat o l’educació i quan no seràs jutjada per una piulada sediciosa. A l’era s’hi ha d’anar, i com be diu la filosofia popular que citava a l’inici, “qui no s’arrisca, no pisca”.

Ara, cert és que a l’era si pot anar de moltes formes, però triem el camí que triem, els opressors seguiran sent els opressors i les oprimides les oprimides, no perdem mai de vista això que Xirinachs, tot i ser pacifista, tenia molt clar, perquè encara que ens agradin les caputxes o no, si mai perdem de vista això, ens hauran derrotat i afiliat a la seva ideologia i marc mental.

Ara, aquí, aquest divendres, rebrem cops de porra, rebrem més tard citacions, potser més amenaces de il·legalitzacions, detencions o a saber quines bestieses més, però tot ho rebrem, no per com anem vestides, sinó per voler la independència. Per voler tombar, decididament, el règim del 78. I “al loro!”, en cap cas estic dient de tirar-nos a la piscina sinó sabem nadar, que és possible; el que estic dient és que per aprendre a nadar, per tombar el règim, cal anar-hi [a l’era], anar-hi [a l’era], anar-hi [a l’era] i el 21D és una oportunitat més. .

Post-data: Sóc de les que he criticat el fet d’encaputxar-nos més d’una vegada, però per consideracions tàctiques, perquè òbviament la majoria de vegades que ho fem, és innecessari i no donem la millor imatge. El debat però, no és encaputxar-se o no, com diria Hamlet, el debat és “quan ens hem d’encaputxar i quan no hem de fer-ho” i tenir la pedagogia suficient per explicar els nostres arguments desacomplexadament en cada moment, sense autocriminalitzar-nos.