El circ del futbol torna a la tardor entre la devaluació i la polarització.

La tardor que ara comença es presenta calenta pel que fa a mobilitzacions socials i laborals. En aquest marc de conflictivitat el circ mediàtic del futbol comença a escalfar motors per tal d’exercir la seua funció anestèsica i alienant. De manera simultània a la vaga educativa més important dels darrers anys a les Illes Balears, periòdics i televisions han omplert pàgines i minuts amb les noves cares de l’etern i teatralitzat duel entre les dues corporacions futbolístiques estatals. Es tracta dels futbolistes Bale i Neymar, adquirits a través d’unes operacions de traspàs, les xifres de les quals han segut parcialment ocultades per obscenes.

Mentre això ocorre cap dels problemes que arrossega el futbol espanyol i, en concret, els clubs de futbol més humils s’han solucionat. Continuen els impagaments a futbolistes en segona i tercera divisió, els deutes amb la seguretat social d’una part important dels clubs segueix sent molt elevat, la inviabilitat financera de la majoria d’aquests és un fenomen creixent i l’assumpció dels deutes d’alguns d’ells pels poders públics esdevé un escàndol normalitzat als ulls de l’opinió pública.

Aquests problemes de liquiditat, solvència i viabilitat de l’esport que acapara més del 90% del seguiment del públic i dels beneficis televisius no han passat inadvertits a l’opinió pública. Els mitjans de comunicació oficials s’han vist obligats a tractar un tema pel qual hagueren volgut passar de puntetes. Així i tot, el tractament ha estat superficial i la crítica no ha anat més enllà d’assenyalar els efectes negatius de la bombolla.

Per la seua banda, els poders públics, en el punt de mira pel que fa a la seua intervenció en els afers econòmics d’alguns clubs, han tingut una actuació molt tèbia pel que respecta a temes tan delicats com els deutes amb la seguretat social, les operacions immobiliàries de dubtosa legalitat que han fomentat o els avals públics dels que s’han beneficiat algunes entitats. De fet les reaccions s’han limitat a declaracions més o menys contundents, però en cap cas s’ha donat ningun pas significatiu cap a l’elaboració d’una legislació que acabe amb els anormals privilegis que gaudeix el món del futbol.
A la vegada al futbol espanyol es detecten algunes tendències que es consoliden com a processos en expansió. La primera d’elles és la famosa polarització per la qual únicament dues entitats, que adopten de facto forma de corporació, estan capacitades per a ser rendibles tot i tenir un alt grau d’endeutament. La resta tenen una viabilitat qüestionable en l’actual marc de preus i salaris en el que es mou el futbol europeu. Aquest desfasament que anys enrere es corregia amb un crèdit que semblava infinit s’ha aturat de forma abrupta en el moment que s’ha tancat l’aixeta.

En aquesta disjuntiva als clubs els queden dues opcions; o bé una deflactació radical, que es traduiria en una pèrdua de competitivitat i per tant, d’ingressos; o bé, la via que han escollit la majoria, implorar l’ajuda institucional, en un context en el que la solvència i la liquiditat de l’estat es troba sota mínims.

Des dels mitjans de comunicació es reforça aquesta tendència polaritzadora que té la seua plasmació més evident en el desigual repartiment dels drets televisius que algun cop hem tractat en aquesta secció i que no fa més que reforçar aquesta tendència.

La segona faria referència al paper del futbol espanyol a nivell internacional, que no faria més que reflectir la situació econòmica de l’estat. Per primer cop, al 2013 la lliga espanyola a tingut un balanç positiu en la seua balança comercial, és a dir que els clubs espanyols han ingressat més del que han gastat en futbolistes. Això és un símptoma evident de la devaluació interna que s’està produint a la lliga i que té com a conseqüència directa la pèrdua de qualitat de les plantilles dels equips, els quals es veuen obligats a traspassar als seus millors futbolistes i a comprar altres, en principi d’una qualitat inferior.

El futbol, com a mirall de la societat, també exporta els seus millors professionals a l’exterior, perquè es troba immers en un procés d’empobriment massiu que no afecta als més rics, que paradoxalment, cada cop ho són més. Barça i Madrid resten al marge, amb una capacitat d’endeutament il·limitada i també amb una gran capacitat de generar recursos econòmics, compren futbolistes a preus astronòmics i tenen a les seues plantilles a alguns dels millors jugadors del món.

El tractament dels mitjans de comunicació, el repartiment dels drets televisius i el tracte de favor que reben per part  de les institucions reforcen aquesta tendència fins a convertir la lliga en una competició descafeïnada amb enormes desigualtats pressupostàries i esportives en la qual la resta de clubs semblen convidats de pedra, que únicament es troben al focus, en el moment que s’enfronten a algun dels dos gegants.

Les preguntes que ens podríem o hauríem de fer són vàries: fins a quan la resta de clubs acceptaran aquesta situació? Mataran les televisions la gallina dels ous d’or mantenint l’actual repartiment dels drets? Continuaran les institucions avalant els deutes dels clubs? Continuarà existint un buit jurídic pel que fa als deutes dels equips de futbol amb la seguretat social? Continuarà el periodisme reforçant de forma servil la polarització esportiva? I el que és més important, fins quan els ciutadans continuaran acceptant les normes de joc d’aquest circ que no està subjecte a lleis i que en massa ocasions es nodreix de diner públic?

El que està clar és que el futbol, malgrat moure sentiment i passions, és un sector econòmic que ha mogut i mou molts diners i, com altres es va nodrir d’un crèdit il·limitat que acabà creant una bombolla especulativa únicament comparable a la de la construcció. Però al contrari que aquesta, el futbol necessita de totes les seues empreses per a que existisca la competició, malgrat que la majoria d’aquestes siguen ruïnoses en un sector internacionalitzat en el que mentre algunes zones veuen com la bombolla ha punxat, altres la veuen créixer, com és el cas de França i Alemanya.