El genocidi silenciat

L’Imperi Otomà de finals del segle XIX

A finals del segle XIX, cada cop més armenis exigeixen a l’Imperi Otomà respecte per la seva cultura i autonomia política per regir els seus destins. Però la resposta de l’Imperi dirigit pel soldà Abdul Hamid II serà sempre la repressió més brutal. Aquella repressió sagnant de finals de segle avui és coneguda com les massacres hamidianes i s’estima que causaren 200.000 morts durant els anys que foren el seu epicentre, el bienni 1895-1896. Però, malauradament, això només era el pròleg del que havia de succeir.

L’accés al poder dels Joves Turcs

El 1908 els Joves Turcs enderroquen el soldà  i plategen la necessitat de bastir un nou estat seguint l’exemple d’Estats-nació com Anglaterra o França, amb una Constitució, un Parlament, i una sèrie de drets i llibertats. Aquest plantejament i algunes incipients reformes com ara la de permetre l’ingrés a l’exèrcit de cristians -els armenis practicaven majoritàriament aquesta religió-, va significar-los un alleujament. Però havia de durar ben poc.

Durant els anys 1912-1913, la zona dels Balcans (Grècia, Serbia, Rumania i Bulgària), de majoria cristiana, aconsegueix anar-se independitzant de l’Imperi Otomà, que perd en molt poc temps el 75% del territori europeu. Aquesta derrota va acompanyada, a més, del retorn forçat de milers de turcs que duien diverses generacions vivint en aquests territoris. Així, entre la derrota militar de l’Imperi i l’escena de desenes de milers de retornats malvivint pels carrers d’Istanbul, es va incrementant un odi anticristià que haurà de pagar el poble Armeni.

La situació que acabem d’explicar és ideal per a que una fracció nacionalista dretana dels Joves Turcs, que s’agruparà sota el nom de Comitè d’Unió i Progrés, es faci amb el poder i plantegi una sèrie de mesures inspirades pel principi de “Turquia pels turcs”, amb l’objectiu de crear a Anatòlia d’una llar turca per als turcs. Entre d’altres, cal mencionar un instrument ja usat anteriorment per altres estats moderns com ara França per tal d’uniformitzar els seus habitants: una política educativa nacionalista turca.

El 28 de juny del 1914 Sarajevo és l’escenari de l’atemptat que lleva la vida de l’arxiduc Francesc Ferran i que dóna el tret de sortida a aquest primer gran conflicte imperialista que coneixem amb el nom de Primera Guerra Mundial. L’Imperi Otomà apostarà per alinear-se al costat d’Alemanya i aprofitar aquesta aliança per guanyar terreny cap a l’est, conquerint el Caucas i la part russa de l’Àsia central, proporcionant d’aquesta manera un gran Estat on poder agrupar tots els turcs. Però els otomans no només són derrotats per l’Imperi rus sinó que a finals d’any penetren en territori de l’Imperi Otomà de la mà de milers d’armenis. Aquesta imatge d’armenis aliats amb els russos serà el detonant d’una nova política de persecució dels armenis davant la possibilitat que l’Imperi otomà tingués l’enemic a casa. Així, els homes armenis són immediatament separats de les seves famílies i enviats a exèrcits obrers, amb unes condicions de vida molt dura. Les penalitats i les matances que patiran aquests homes seran l’etapa pròleg del que considerem com a genocidi armeni.

24 d’abril del 1915: inici del genocidi armeni

El 24 d’abril del 1915 el govern otomà arresta prop de 250 polítics i intel·lectuals armenis i els reclou a una presó de l’interior, on molt moren i d’altres són empresonats i torturats. Si durant l’hivern de l’any anterior l’objectiu havien estat els homes joves ara, a la primavera del 1915, ho són aquelles persones que, des d’àmbits diversos, representaven l’avantguarda del pensament armeni. L’objectiu és evident: deixar sense cap direcció aquells als quals vols anorrear per tal que la seva resistència sigui menor i menys fructífera.

L’aprovació posterior de la Legislació Executiva va donar via lliure al govern otomà per a arrestar i deportar tots els armenis. Es difon per tot l’Imperi un decret segons el qual tot el poble armeni ha de deixar les terres sota domini de l’Imperi Turc. Poble a poble, la policia agrupa als armenis i els condueix en viatges a peu de més de 60 dies i en condicions climàtiques duríssimes. De fet, més que una deportació era un viatge infernal a la mort, perquè aquesta, la mort del major nombre d’armenis, era l’únic objectiu que tenien. D’altres, seran deportats no a peu sinó amb tren, en una imatge que avança en gairebé trenta anys la de les deportacions nazis. No és estrany, en aquest sentit, que Els quaranta dies del Musa Dagh de l’escriptor austríac Franz Werfel, acabat de reeditar per Edicions 1984, fos el llibre més llegit de la biblioteca del Gueto de Varsòvia.

El resultat final d’aquesta operació planificada de neteja ètnica foren vora 1.000.000 de morts. Ara bé, el concepte genocidi trigaria encara gairebé trenta anys en aparèixer, i malgrat que algunes veus s’han alçat i alguns productes culturals com ara el llibre que acabem de citar o la pel·lícula Amèrica, Amèrica d’Elia Kazan han denunciat la voluntat d’extermini total del govern otomà sobre el poble Armeni, la veritat és que el temps ha anat passant -avui ja fa 100 anys del seu inici- i encara és hora que es facin gestos de reparació del que cal anomenar com el primer genocidi del segle XX i, molt possiblement, del primer genocidi -amb tot el que de planificació de l’assassinat en massa suposa el concepte- de la història. Molts, però, encara és hora que facin el primer gest: el reconeixement del fet. Entre ells, és clar, el seu protagonista principal, l’Estat turc. Però no està sol en aquest acte de menyspreu cap al poble Armeni. L’Estat espanyol l’acompanya en aquesta posició vergonyant.

Per a més informació, consultar al Museu-Institut del Genocidi Armeni.