El joc d’Israel
Sobta l’assossec amb què s’han rebut els resultats de les eleccions de l’Estat ocupant d’Israel. La intelligentsia autòctona, la nostra, tan àvida en denunciar les amenaces a la democràcia arreu del món (i especialment a sud-amèrica) ha acceptat la victòria de l’extrema dreta sionista com un avatar propi del joc democràtic. El trio guanyador format pels partits Likud, Kadima i Israel Beitenu -també conegut a Palestina com el trio del terror- ha obtingut setanta escons, divuit més que a les passades eleccions, mentre que la socialdemocràcia s’ha quedat en setze.
D’aquests tres partits reaccionaris, és especialment significatiu l’ascens d’Israel Beitenu, el partit d’Avigdor Lieberman, un immigrant de l’antiga república soviètica de Moldàvia que proposa retirar la ciutadania a tots els àrabs que no juren fidelitat a l’Estat d’Israel o que va suggerir un atac nuclear a Gaza per acabar amb el “problema palestí”. Així, per bé que finalment sembla que Israel Beitenu no formarà part del Govern sionista, és innegable que hi influirà enormement i, per molt que el nou tarannà d’Obama ho intente evitar, podem estar davant la feixistització definitiva de l’Estat ocupant d’Israel.
Davant aquest panorama, els nostres polítics i tertulians s’han abstingut de qualificar les eleccions israelianes de “festa”: la seua pulcritud ètica i els seus valors eterns no els han permès de veure-hi la “festa de la democràcia”, però, això sí, democràcia al cap i a la fi. Res a veure, en tot cas, amb les eleccions parlamentàries de 2006 a Palestina. La indignació i les exclamacions apocalíptiques es reproduïren al món civilitzat, no perquè els palestins hagueren de celebrar aquesta “festa” sota l’ocupació i la (re)pressió de l’Estat d’Israel, ni perquè el “joc” estiguera fortament viciat a favor d’un dels contrincants que tenia el beneplàcit d’occident i que, per tant, gaudia de facilitats i recursos superiors. No. L’amenaça a la democràcia consistia, en aquest cas, en el vot massiu que els palestins donaren a Hamàs, un partit considerat “terrorista” per occident. Això era intolerable per a la democràcia i, consegüentment, començaren els embargaments, boicots i, fins i tot, intents de cop d’Estat per desfer allò que les urnes havien decidit.
Tanmateix, les eleccions recents a l’Estat ocupant d’Israel són alguna cos més que un altre exemple del doble barem amb què mesura les coses la nostra intelligentsia. Són una lliçó i un advertiment. Una lliçó de com la socialdemocràcia amb la seua tàctica de desmobilitzar l’esquerra amb promeses i postures, mentre satisfà la dreta amb fets (el laborisme israelià, defensor d’un “acord de pau”, ha promogut les guerres contra el Líban i contra Gaza i també els assentaments jueus als territoris ocupats, per citar-ne només dos exemples) no ha aconseguit res més que reforçar els discursos més reaccionaris i, així, cavar la seua pròpia tomba electoral. Però encara més greu que això és la constatació de com els discursos de la por, les proclames ultranacionalistes i els discursos xenòfobs són especialment prolífics en poblacions desemparades d’una o diverses esquerres coherents i compromeses.
Molt més a prop, en un altre tauler de joc, milers de persones no poden exercir la seua ciutadania perquè la seua opció política ha estat il·legalitzada. La nostra intelligentsia potser no comparteix del tot aquestes mesures repressives, però tampoc cal exaltar-se perquè la “festa” pròpia encara està garantida. Però mentre polítics i tertulians assumeixen el discurs de l’antiterrorisme, de la no-violència i de la Constitució, mentre legitimen la repressió i l’Estat d’excepció al País Basc, mentre fan tot això estan reforçant també l’espanyolisme, l’anticatalanisme i la xenofòbia a la resta de l’Estat i als Països Catalans. Estan contribuint a desmobilitzar la classe treballadora quan donen l’esquena a la persecució de la part més conscient i organitzada o quan desvien la seua atenció de l’arrel dels seus problemes. Com ha succeït a l’Estat ocupant d’Israel i com succeí a l’Alemanya dels anys trenta, aquesta actitud de la socialdemocràcia és fonamental per explicar l’ascens del feixisme. I si la crisi en què estem immersos és tan greu com ens diuen, no tardarem en tornar a veure hitlers molt a prop de casa. Això sí, amb un poc de sort i gràcies a l’empeny de la nostra intelligentsia algun poble sud-americà podrà gaudir de la seua llibertat reconquerida de la mà d’algun crioll instruït a Harvard en el noble joc de la democràcia.
