“El nostre model no és còpia de ningú, és el fruit del nostre procés”

José Pimentel a Capellades. Foto: Anoia.cat

[L’ACCENT 148]

josé Pimentel, president de la Comissió de Desenvolupament Econòmic del Parlament de Bolívia, ha visitat els Països Catalans per explicar el procés de canvis que viu el país andí.

L’ACCENT l’hem entrevistat per conèixer tant la seva vida com a revolucionari contra la dictadura d’Hugo Banzer, com el que pot significar la nova revolució boliviana i els reptes que té davant el govern d’Evo Morales

 

José Pimentel. Membre de l’Ejército de Liberación Nacional, va actuar en resistència des de la clandestinitat i va ser un dels darrers presos de la dictadura d’Hugo Banzer (1971-1978). El desembre de 2005 va ser elegit diputat nacional pel Departament de Potosí a les llistes del Moviment Al Socialisme (MAS-IPSP). Dins de la Cambra de Diputats, actualment és el president de la Comissió de Desenvolupament Econòmic.

José, com a lluitador polític i social, has dedicat bona part de la teva vida a la revolució social, com veus el procés encapçalat per Evo Morales?
El desenvolupament del procés bolivià és per a mi una cosa una mica sorprenent. Jo vinc de la vella escola marxista, la de la lluita armada, on una generació no va dubtar en deixar-ho tot i oposar-se a les dictadures i proclamar el seu missatge de justícia social. Als 80, de sobte, es va recuperar la democràcia i ens va quedar un gran buit. Es continuava amb un estat classista que generava marginalitat, però ja no hi havia un Estat opressor que en darrer terme, justificava la guerra revolucionària. Nosaltres volíem continuar la guerra fins a implantar el socialisme, però el de-sig del poble era la democràcia i la pau. Aquesta reflexió va portar temps, però finalment s’assimilà, com a projecte històric, la necessitat d’una revolució democràtica. Això significà un procés no només d’acumular experiència sinó també d’esperar el moment oportú per desplegar aquestes forces.
Després de 20 anys de presència indolent del model neoliberal, el sistema polític i econòmic que ens van imposar va caure. I és aquí on es va aprofitar, amb la lucidesa del company Evo Morales, per ocupar aquests espais democràtics electorals i imposar la veritable voluntat popular a través de les eleccions.
Però no tot ha estat tan lineal. Fins i tot optant pel camí electoral, imagino que a la dreta no li haurà agradat que sorgís una força amb capacitat de plantejar-se la presa del poder a través els vots.
El creixement del company Evo Morales va ser sorprenent: el 2002, obtingué un 1% de la votació nacional i solament 3 anys més tard, el 2005, va guanyar les eleccions amb un 54%. Va ser un procés d’acumulació accelerat. En part a causa de la crisi del sistema polític però també a la construcció d’una nova alternativa política a Bolívia. El fet que els humils decidissin fer el seu camí però, no és una alternativa que hagi convençut tothom. L’oposició ha estat molt activa en aquests 3 anys de govern. No es podia esperar una altra cosa ja que en els processos electorals només canvien el poder executiu, mentre que tota la base estatal contínua intacta.

Es guanya el govern però no es té el poder. Això de vegades no s’entén molt bé. Sobretot quan es vol que les coses vagin més ràpid.
Des del 2005 vàrem iniciar un nou procés infestat de dificultats. Encara que el poble va escollir el company Evo com el seu president, els resultats de la votació no van ser els necessaris per desarmar l’estructura que l’estat neoliberal i burgès havia creat al llarg de més de 150 anys de vida republicana. Totes les transformacions que hem volgut introduir troben una barrera al Senat, controlat per l’oposició. A més a més, els operadors dels sistemes de fiscalització estatal, a l’oficina de control de la despesa pública, a la fiscalia,… han estat nomenats pels règims anteriors. Els seus mandats són de 10 anys, inamovibles constitucionalment. A més, part del poder és a les prefectures i governs departamentals que, segons la constitució política, són representants del govern.
És per això que una de les primeres mesures d’Evo després d’un llarg procés de discussió, va ser la convocatòria a l’Assemblea Constituent, perquè tenint una nova constitució estem obligats a la renovació total de tots els poders de l’estat i naturalment, pensem que tindrem la suficient legitimitat i força moral perquè aquest nous llocs siguin assumits per gent compromesa amb el poble.

Finalment José, què aporta la Nova Constitució Política de Bolívia, aprovada recentment?
El fonamental és que ens declarem un estat unitari plurinacional. La població boliviana som provinents de pobles indígenes, quítxues, aimares… més de 30 nacionalitats i ètnies que tenen els seus usos els seus costums i la seva llengua, i tanmateix, mai han estat considerats d’igual a igual. Fins ara, teníem una sola llengua, el castellà, però la majoria de la gent parla quítxua o aimara, i si volia recórrer a la justícia o a la premsa, havia de fer-ho en castellà. Això genera una enorme distorsió entre allò que es vol dir i el que es tradueix. D’altra banda, també se’ls reconeix el dret d’administrar els seus Territoris Comunitaris d’Origen (TCO), amb els seus usos i costums.
L’altra característica d’aquesta constitució és que centrem la nostra atenció en l’home, en el seu desenvolupament integral. D’aquesta manera, tots els drets que signifiquin una millor condició de vida (salut, educació, serveis bàsics: aigua, clavegueram, llum, comunicació) són drets de caràcter universal i l’Estat els ha de garantir. Fins ara per exemple, la Constitució ja deia que la més alta funció de l’Estat era l’educació. Tanmateix, la majoria de la població no tenia accés a l’escola i menys encara a la universitat. L’única garantia que aquests drets universals siguin reals passa pel desenvolupament econòmic de la nació boliviana. En aquest sentit, es recupera el concepte de la planificació nacional mitjançant l’Estat, un concepte que amb l’economia de mercat havia estat oblidat en pro d’una lluita de titans on sempre guanya el més fort i els pobles marginats van ser abocats a la supervivència al camp perquè era l’única manera que tenien de menjar i viure.
Com veuran, el nostre model no és còpia de ningú, és producte i resultat de les pròpies condicions bolivianes. Hem deixat de banda el desenvolupisme, aquella visió del creixement indefinit, de la desaparició dels pobles endarrerits, d’una classe obrera uniformitzada i hem recuperat alguns principis de la cultura andina amazònica que resumeixen el que vol fer aquest govern. Nosaltres assenyalem que no destruirem a ningú, que la nostra diversitat és una diversitat que es complementa.