El paisatge perdut de les colònies industrials

Des del passat 1 de desembre i fins el 7 de març el Museu d’Història de Catalunya acull l’exposició Colònies industrials. El seu format, de caire tradicional, no és especialment atractiu, però és força útil per entendre el que s’intenta explicar: el caràcter totalitzant del complex de la colònia industrial.

L’origen d’aquest complex que, en el cas català, va ser ocupat majoritàriament pel tèxtil, cal buscar-lo a l’Anglaterra de finals del segle XVIII, estretament vinculat a la necessitat d’apropar-se i apropiar-se de l’energia que proporcionen els rius. La seva aparició al Principat no és però fins a mitjans del segle XIX. L’incipient procés d’industrialització català es trobava encotillat per la necessitat d’importar carbó i cotó i per l’alt cost del vapor. En aquesta situació, la innovació tecnològica que va suposar la turbina hidràulica va ser de gran ajuda per a la indústria catalana, tornant a posar a treballar els recursos hidràulics que ja havien usat durant la preindustrialització. L’únic inconvenient de l’ús d’aquests recursos és que calia buscar allotjament per a tots els i les treballadores al bell mig del món rural, molt sovint en zones de difícil accés.

Els dos rius que més colònies industrials van veure néixer varen ser el Llobregat i el Ter. El fet que fossin aquests rius i no uns altres està vinculat a l’existència de mines de carbó en llurs capçaleres i a l’arribada del ferrocarril, que pujava vorejant-ne la riba. Habitualment, l’espai urbà s’organitzava en terrasses de diferent nivell, l’inferior dels quals destinat a la fàbrica i els superiors als habitatges i serveis. Aquest darrer espai pivotava al voltant d’una plaça que dominaven, per una banda, l’església, i per l’altra, la casa del propietari. Que el patró hagués marxat a viure a Barcelona -els negocis no es feien i no es fan ni a Borgonyà ni a Cercs- no era argument suficient per a deixar de fer una segona residència de grans dimensions. Al voltant del centre de la colònia s’hi havien construït les cases, modestes, de la gran massa obrera, i d’altres, una mica més sumptuoses, destinades als “càrrecs intermedis”.

A mesura que aquests nuclis varen anar-se consolidant, el forn que en un primer moment complementava els fruits que extreien de l’hort, es va anar transformant en una botiga de queviures  variats. Però aquesta no era la única transformació. La creixent consciència obrera que en el ram del tèxtil es visualitza en la creació de la Federació de les Tres Classes del Vapor dóna lloc a les vagues del tèxtil que el 1890 van recórrer la conca del Llobregat i els anys 1891 i 1901 la del Ter. Aquestes lluites incipients no només van comportar el sanejament del personal més actiu en la defensa dels drets de la classe treballadora sinó també un nou plantejament empresarial. El paternalisme social, instrument patronal que cerca el manteniment de certa harmonia, fa acte de presència, i els serveis socials augmenten. Ara, moltes de les colònies industrials disposaran també, entre d’altres, d’un col·legi, d’una dispensari mèdic, d’un casino o d’un teatre on també s’hi projectaven pel·lícules. A més, es promociona l’associacionisme esportiu i cultural, i floreixen els equips de futbol, els esbarts dansaires i les societats corals claverianes.

Però aquest model d’organització fabril comença a entrar en crisi amb la universalització de l’automòbil. A partir dels anys cinquanta i seixanta, l’ús cada cop més intensiu d’aquest mitjà de transport deixarà el ferrocarril en via morta i, amb ell, les colònies fabrils, algunes de les quals, ja en desús, s’han reconvertit en museus que es volen testimoni d’un món ja perdut.