El pla per aprimar Televisió de Catalunya

La història de la televisió als Països Catalans és una història d’èxit i fracàs alhora. L’èxit ha estat bastir una televisió que hagi pogut competir en un entorn totalment hostil fins a fer-se un forat força respectable en una part del país. Aquest èxit, important, contrasta amb el fracàs general del model televisiu dels Països Catalans.

La televisió en català no ha estat capaç de bastir un model d’èxit per a tots els Països Catalans. TV3 ha estat retallada al País Valencià alhora que els directius d’aquesta cadena renunciaven a exercir el paper de televisió nacional. Canal 9 i IB3 han estat televisions que, tant per motius de dimensió econòmica com per motius polítics, no han pogut fer un salt de qualitat que els permetés competir de tu a tu amb les cadenes estatals.

Alhora, només s’ha pogut definir un model de televisió en català des de l’àmbit públic. És responsabilitat dels polítics dels Països Catalans el retrocés que va suposar el disseny d’una llei de televisions privades fortament centralitzadora a principis dels 90, i el disseny d’un mapa de TDT que ha impedit la creació de cadenes en català amb vocació social mentre que suposat l’eclosió de l’extrema dreta espanyolista televisada.

Això ha suposat que les audiències de la televisió en castellà se situïn entre el 70% i més del 90% en els diferents territoris dels Països Catalans.

Aplicar el dogma neoliberal

Des de fa temps l’entorn de CiU percep TV3 com un element ideològicament hostil

És en aquest paisatge on s’han d’inserir els efectes de les retallades en forma d’ERO i pressupostàries a totes les cadenes televisives públiques en català. Pel que fa a TV3, l’anunci de dràstiques retallades contrasta fortament amb les altisonants proclames a favor de construir estructures d’estat en boca de CiU. Tot i que són els convergents els pares de la criatura, des de fa ja més d’una dècada que perceben TV3 com un element ideològicament hostil. En diferents episodis -com la guerra d’Irac o el moviment 15M- els opinadors afins a Convergència no han dubtat a atacar el biaix ideològic del que han arribat a qualificar com a “soviet de TV3”.

A això cal sumar-hi la forta càrrega ideològica neoliberal amb que s’inicià el govern d’Artur Mas. Si bé les mobilitzacions i els resultats electorals han obligat el govern convergent a suavitzar les formes, cal recordar que en la campanya de 2010 Mas es presentava com el campió de les retallades i anunciava l’inici d’una onada de retallades i privatitzacions. Aquesta política, ara ja no pregonada propagandísticament sinó com una fatalitat necessària, continua essent el vademecum dels gestors polítics col·locats en diversos llocs de comandament de la Generalitat.

Entre aquests gestors, hi ha els homes que CiU va fer desembarcar a la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals i a les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio amb l’objectiu d’escometre les retallades. Brauli Duart al capdavant de la CCMA, Eugeni Sallent al capdavant de TVC i Fèlix Riera al capdavent de Catalunya Ràdio són els homes forts de CiU que tenen l’encàrrec de “posar ordre” als canals i emissores de la Corporació.

PwC com a braç executor

L’actual ERO no afecta els dirigents de l’emissora sinó el gruix de treballadors

Tal com ja vam explicar al número 245 de L’ACCENT, els processos d’expedients de regulació d’ocupació tant a la CCMA com a Ràdio Televisió Valenciana han estat dirigits per la consultora PwC. Aquesta consultoria és representada a Barcelona per Joaquim Triadú, qui va ser conseller de Presidència. Triadú també és membre, entre altres, del Public-Private Research Center de l’IESE, un think tank sobre externalitzacions i col·laboració entre empresa privada i sector públic.

El rigor de PwC a l’hora d’elaborar els informes que justifiquen els EROs i les retallades ha estat posat en entredit tant en el cas de la CCMA com en el cas de RTVV. En el cas de l’informe fet per a justificar l’acomiadament del 70% de la plantilla de la radio-televisió valenciana, PwC va admetre que els directius de RTTV els havien marcat quanta gent s’havia d’acomiadar i quin percentatge de la programació havia de ser externalitzat. Prova d’aquesta manca de rigor és el fet que quan el govern va decidir augmentar el nombre d’acomiadats, PwC va refer l’informe per tal de justificar-ho.

L’actual ERO plantejat a TV3 i a Catalunya Ràdio suposaria l’acomiadament de 312 persones
i una retallada del 7,5% del sou. Alternativament, es planteja reduir els acomiadats fins a 165 si la retallada salarial és del 12,3%. Aquestes retallades salarias es sobreposarien a les ja acumulades del 12,4%. Els salaris del treballadors de TV3 també han estat motiu de polèmica. Si bé és cert que TVC tenia abans de les retallades uns sous lleugerament per sobre de la mitjana, també és cert que les dades salarials que s’han anat filtrant es troben distorsionades pels sous que cobren determinats periodistes-estrella de la casa, així com els directius. Es calcula que entre directius i altre personal beneficiat hi ha prop de 200 persones amb salaris opacs, perquè la retribució es situa fora del conveni.

Aquestes 200 persones, però, no són les directament afectades per l’ERO. Amb l’ERO es busca suprimir llocs de treball dels treballadors normal i corrents. Els acomiadaments plantejats -fins a 249 en el cas de la televisió- es divideixen de la següent manera: 40 sortiran de la supressió de diversos programes de producció pròpia, 90 seran fruit de l’augment de la jornada laboral dels treballadors, i 123 es produiran de forma proporcional en els diferents departaments de la casa. Finalment, aquest ERO només afectarà 6 persones dels estrats directius de la televisió.

Externalització de serveis

L’objectiu és aprimar l’estructura fixa de TV3 i externalitzar la major part de la producció.

És possible que CiU pretengui sacrificar de forma conscient el que per a molts és vist com la seva principal obra de govern? Òbviament, el govern de Mas no vol abolir la televisió pública catalana. El que sí que vol és aplicar un model radicalment diferent, molt més d’acord amb els seus dogmes neoliberals. El model és una radio-televisió amb una estructura molt aprimada i l’externalització de gran part de la producció i els serveis.

Segons els seus defensors, aquest model té dues virtuts. La primera és que en època d’austeritat del pressupost públic, es pot reduir substancialment la inversió en televisió sense cap cost afegit. La segona és que amb l’externalització es fomenta un sector audiovisual català que pot adquirir múscul per a poder expandir-se també a l’exterior. Els detractors del model, però, adverteixen que aquest és un model fallit, una promesa liberal que sona bé però de resultats nefastos.

La televisió catalana no pot reduir les despeses de manera que s’afecti la qualitat de la programació si no vol veure perillar amplis segments de l’audiència, fet que suposaria una estocada de mort a l’objectiu fonamental i fundacional de la televisió: ser una eina de normalització lingüística. D’altra banda, el model d’externalització, si bé pot aconseguir abaratir lleugerament els costos, aquest abaratiment és a esquenes dels treballadors del sector, que en un escenari com el que es planteja entrarien en un espiral de precarització i estacionalitat molt accentuat.

És paradoxal, però, que un dels principals arguments que esgrimeixen els partidaris d’aplicar la destral al pressupost de la CCMA sigui que hi ha moltes empreses externes amb contractes sobredimensionats que viuen molt bé a les esquenes dels contibuents. Actualment, el percentatge de producció pròpia ronda el 70% del total, mentre que la resta és produït a través de productores externes. Si bé aquest és un dels punts opacs de la realitat de TVC, no és menys cert que el nou model dissenyat per CiU augmentaria aquesta externalització fins a invertir les actuals proporcions.

Qui són les Big Four

Big Four és com es coneixen les quatre grans consultores a nivell mundial. Aquestes empreses, entre moltes altres tasques, assessoren tant el sector públic com el privat sobre les seves estratègies de futur de cara a fer més rendibles els negocis. Les Big Four parteixen del mateix principi de confiança del que parteixen les grans firmes de rating. El seu prestigi fa que la doctrina que imposen a les empreses i als governs sigui indiscutible. Són, per tant, una de les fonts d’emissió del dogma neoliberal.

Sota aquesta pàtina de rigor, professionalitat i excel·lència hi ha molts espais d’ombra. Com a empreses són més una xarxa de petites empreses locals connectades sota una mateixa marca que no pas una empresa dirigida de forma piramidal. Això facilita que a cada indret aquestes consultores acabin cooptant per a les seves activitats a aquelles persones pertanyents a l’elit econòmica i siguin alhora una dels principals mecanismes de porta giratòria entre el món polític i l’empresarial.

En el cas del Principat, aquestes portes giratòries són més evidents que mai. Treballant en cadascuna de les Big Four hi trobem pesos pesants vinculats a Convergència i Unió. A PwC hi trobem l’exconseller Joaquim Triadú. A Deloitte, hi ha David Madí, qui va ser el totpoderós cap de comunicació de CiU. Deloitte ha obtingut de la Generalitat fins a 41 milions d’euros en contracte des de l’arribada de Mas al poder. Això triplica els ingressos que havia obtingut en èpoques passades. El seu impacte s’ha notat especialment en la privatització dels serveis informàtics de molts departaments de la Generalitat.

Darrerament, dos antics consellers del primer govern Mas han fitxat per les altres dues consultores. L’exconsellera de Justícia Pilar Fernández Bozal ha entrat a la plantilla d’Ernst & Young, mentre que l’exconseller de territori Lluís Recoder s’ha posat en nòmina de l’holandesa KPMG.

Adéu RTVV: Crònica dels antics treballadors

Publicacions de la Universitat de València acaba d’editar un llibre escrit per extreballadors de la RTVV, on s’analitza la crisi actual de la televisió autonòmica: deute desorbitant, mala gestió, dràstica reducció de la plantilla, casos de corrupció… L’obra porta per títol ‘Adéu, RTVV. Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana’.

Segons els autors, “en una època en què eliminar serveis públics es presenta com la solució a tots els problemes econòmics, el desmantellament de RTVV s’ha convertit en un símbol. ‘Adéu, RTVV’ desvetlla, pas a pas, l’estratègia per saquejar la radio-televisió pública valenciana”.

El llibre és un recull d’articles apassionats i compromesos, escrits mentre es dissenyava i executava el major ERO de la història del País Valencià, que planteja moltes preguntes i ofereix algunes respostes. “Potser la més important és que, per eixir de l’actual desfeta, necessitem més Democràcia”, afirmen els autors.