El projecte socialista de la Revolució Bolivariana surt consolidat de les eleccions parlamentàries

[Enviat especial. Eleccions a Veneçuela] 25 de setembre.

Les eleccions del 26 de setembre a Veneçuela s’havien convertit en un pols entre l’oficialisme (el govern bolivarià d’Hugo Chávez) i l’oposició, que tornava als comicis legislatius després del gravíssim error estratègic de 2006 de no concórrer-hi. Aquesta, emperò, era també la seva gran carta, ja que confiava en sumar vots gràcies a l’efecte embranzida o “tornada al joc” per tombar la Revolució, però no ha estat així.

En aquest sentit, tothom imaginava que l’oposició entraria amb força al Parlament, sobretot després de 4 anys en què el PSUV ha governat sense traves. Com ja vam comentar anteriorment, aquesta legislatura ha servit per aprofundir enormement en la revolució. I com sempre passa quan un sector polític avança, l’agudització de les contradiccions s’eleva i l’altre sector pot apostar fort, sabent que recollirà tant els propis fruits com els errors de l’adversari. Tot i això, però, l’oposició no les tenia totes, i ja dies abans amenaçaven amb cantar frau. De fet, el seu cinisme els feia assegurar que respectarien els resultats i que només cantarien frau si n’hi havia. Vaja, una manera de dir que no acceptarien perdre.

Però altre cop les eleccions han estat netes i sense frau, com sempre des que Hugo Chávez va arribar al poder, l’any 1998. La diferència amb les anteriors, però, és que tota l’ofensiva mediàtica contra el projecte bolivarià no ha cridat frau aquest cop, igual com tampoc ho va fer quan va perdre l’única de les eleccions que ha perdut fins ara. És a dir, la majoria de mitjans espanyols, nordamericans i, en general, de la dreta sudamericana (especialment veneçolans i colombians), s’han dedicat a cantar frau sempre que Chávez ha guanyat, i només van reconèixer que “hi havia democràcia” quan Chávez va perdre.

Ara han actuat igual, però amb una altra gran diferència: Chávez no ha perdut, Chávez ha tornat a guanyar. No ha guanyat de tant com volia, una estimació que rondava els 2/3 de l’Assemblea Nacional per tal que el PSUV pogués legislar tranquil·lament; però ha guanyat, i per majoria absoluta. A hores d’ara, quan els resultats escrutats comunicats públicament encara són del 97%, el PSUV ha aconseguit 95 dels 165 escons al Parlament nacional, i 6 dels 12 del Parlatino (parlament llatinoamericà).

Pel que fa al Parlament nacional, doncs, el PSUV ha aconseguit el 58% dels diputats i diputades, poc per sota del 66% desitjat.  Tot i així, molts mitjans han presentat aquests resultats com una derrota. De fet, són els mateixos que ja la narraven abans de les eleccions, els que la voldrien a qualsevol preu i els que carreguen contra qualsevol cosa que soni a Chávez.

Així, Radio Nacional de Venezuela s’ha estat fent ressò de diferents titulars de mitjans espanyols, per exemple, en què es detecta, asseguren, “reminiscències colonials”. Des de mentir dient que Chávez “canvia neveres per vots” (línia seguida també per TV3 i La Vanguardia), fins a la trista “crítica” (per dir-li d’alguna manera) a la lletra de l’himne veneçolà. I és que quan no es tenen arguments, hom s’agafa a un clau cremant. Igual que el diputat del PP Arístegui, qui va tenir la poca vergonya de desplaçar-se fins al país bolivarià per assegurar que no hi ha llibertat d’expressió. Ho digué des d’un mitjà de televisió, sense cap mena de problema.

El debat de fons, emperò, és un altre. Al marge de la contundent victòria del PSUV a les eleccions, aquí no es tracta d’un enfrontament electoral entre partits polítics com naltros hi estem acostumats/es, sinó a la confrontació de dos projectes antagònics de societat. I és que ja fa gairebé 4 anys des de la creació del PSUV i del caràcter socialista de la Revolució Bolivariana. Això és quelcom que no només no s’ha amagat, per part de Chávez, sinó que n’ha fet bandera. I el poble ha resposta sabent-ho. La presa de consciència de les classes populars és innegable, així com el seu paper en la revolució. “Si perdem, l’oposició tindrà un gran problema, perquè ja no es trobarà un poble submís”, ens assegurava l’educador jubilat Ángel Cedeño, de 57 anys, al capvespre del diumenge 26.

“Pàtria, socialisme o mort” és el lema del PSUV, de qui tothom en fa bandera. I des que la Revolució prengués aquest caràcter socialista, no hi havia hagut eleccions tant importants com aquestes, ja que les presidencials i les anterior parlamentàries havien tingut lloc el 2006. En aquest sentit, aquestes eleccions han servit per refrendar que el poble està d’acord amb el projecte socialista que tot just s’acaba d’engegar.

No debades, aquesta claredat en el projecte és també la gran carta de Chávez, ja que l’oposició, malgrat hagi presentat candidats conjunts, no està ni molt menys unida. Fins a 45 partits formaven part de la Mesa por la Unidad Democrática, on s’hi trobaven des d’antics corruptes com Adeco, fins a partits polítics que no comparteixen res més que l’odi contra Chávez: hi ha qui el critica per portar el país al comunisme, mentre hi ha qui l’acusa de ser massa capitalista. Tots aquests, i molts més, anaven de la mà. Almenys, fins ahir. I és que el dubte, ara, és veure a què es dedicarà l’oposició, si a fer política o a bloquejar sistemàticament totes les propostes que vinguin del sector bolivarià.

Tot i això, però, cal buscar claus i errors per entendre com alguns/es votants chavistes han pogut quedar-se a casa o votar l’oposició. Alguns experts assenyalen els problemes elèctrics que ha patit el país els darrers 3 mesos, comportant apagades momentànies, com quelcom que ha desgastat al govern (val a dir que hi ha qui parla també de sabotatges). La mort natural de 4 dirigents del PSUV i també la del diputat William Lara, en accident de trànsit, poden haver afectat la moral dels electors/es així com una pèrdua de quadres del partit. Això, sumat a les acusacions de corrupció per la desaparició de tres contenidors marítims de menjar, pot haver minat la confiança que el poble té en el partit governant. En aquest sentit, cal una feina interna al PSUV per acabar amb llasts del passat.

Finalment, la duresa del conflicte amb l’Estat colombià, malgrat l’alleujament poc abans dels comicis, sembla que també ha passat factura. Aquesta lectura es podria desprendre dels desastrosos resultats als estat de Táchira i Zulia, fronterers amb Colòmbia i on el conflicte és més calent.

I cal no oblidar, sens dubte, el context mundial de crisi econòmica en què ens trobem. Sense voler exculpar el govern, cal tenir en compte que el pas de moneda de bolívar a bolívar fort (una unitat del qual en són 1000 de l’anterior), conjuntament amb la crisi, ha fet encarir notablement el valor de la vida. Cert que iniciatives com els Mercal i els PDVal aconsegueixen posar aliments i productes bàsics a disposició de la població a preu més assequibles, però també és cert que quan l’economia estreny, sempre se’n culpa al govern del moment.

De lectures del resultat, doncs, n’hi ha moltes. Quedar-se en els números seria posar-se orelles d’ase per no veure-hi més, i cal analitzar tot en el seu context. Com tot a Veneçuela, això és un procés, i la ratificació dels resultats d’ahir tindrà lloc el desembre de 2012, amb els comicis presidencials.