El que no volen per als altres ho volen per a ells

És sabut que l’educació pública està en el punt de mira dels opinòlegs de la revolució neoconservadora que ja fa anys que patim. L’educació pública condensa tots els mals: és pública i cosa de funcionaris -i per tant no pot funcionar correctament-. És un espai on es condensen totes les contradiccions de la societat -i per tant és de difícil comprensió per als qui viuen en una gàbia de vidre-. És un espai de construcció d’equitat i horitzontalitat -i per tant, desarma la gent per a una societat que és una jungla-. A tal punt ha arribat aquesta ofensiva que ja en coneixem al detall tots els arguments i no ens costaria gent imitar una Pilar Rahola carregant contra els ganduls dels professors.

Veient com molts d’aquests tòpics s’han anat repetint fins a la sacietat per ràdio, premsa i televisió, sorprèn observar la quantitat d’elogis que ha aixecat entre aquests mateixos opinòlegs el projecte d’Escola Internacional del Camp, especialment en un “publireportatge” que li ha dedicat La Vanguardia.

Aquest és un projecte que pretén la construcció d’una escola d’elit a Salou, impulsat amb l’esforç de la societat civil, segons els seus aduladors. I quan diuen “esforç de la societat civil” se’ls sobreentén la contraposició amb la inoperància del sector públic. Obvien, però, el petit detall que aquesta escola -privada- es construirà en uns terrenys públics que els ha cedit gratuïtament l’ajuntament de Salou. Vaja, que a l’hora de la veritat estan subvencionats, aquella paraula maleïda i enemiga de tot progrés.

El projecte té l’honor, diuen, de comptar com a director pedagògic amb un professional de reconeguda solvència, Claudi Fuster. La solvència, aquest professor l’ha aconseguida no en altres escoles d’elit, sinó a l’IES Miquel Taradell. Aquest és un institut públic del Raval de Barcelona, amb uns alumnes extrets d’un context socioeconòmic pobre i amb un alt índex d’immigració. En definitiva, un d’aquells paisatges apocalíptics que sovint es descriuen en tertúlies radiofòniques. Curiós, doncs, que aquells que creuen que allò públic no funciona, que és incapaç d’innovar, hagin de recórrer a treballadors del sector públic per a obtenir solvència pedagògica.

Una de les altres característiques del centre és el seu enfocament pedagògic. En el reportatge de La Vanguardia s’elogia l’opció de no treballar per horaris, sinó per blocs pedagògics, es posa l’èmfasi en la modernitat d’una escola on el paper pràcticament desapareixerà i l’ensenyament serà digitalitzat, i on no hi haurà uniformes, sinó pautes de vestir per eliminar les diferències socials. Segurament no ens costaria ni cinc minuts trobar a l’hemeroteca d’aquest diari, o a l’arxiu sonor de RAC1 del mateix Grupo Godó, una bateria d’atacs contra la suposada insuficiència d’hores d’estudi a l’escola pública, contra la despesa innecessària de regalar ordinadors a nens de classe treballadora que segurament els faran servir per jugar i xatejar pel Facebook, o reclamant la reintroducció de l’uniforme a les escoles.


El reportatge també troba magnífic que aquests alumnes participin en projectes comunitaris, treballs en grup, i que l’escola sigui un exemple de reciclatge i sostenibilitat. Probablement, si això es digués de l’institut de Salt en comptes de l’Escola Internacional del Camp, l’estudi 1 de RAC1 bramaria que això és una collonada i una pèrdua de temps, i que aquests alumnes el que han de fer és suar sang estudiant matemàtiques.

El més “encoratjador” de tot és veure com tant l’anterior conseller d’ensenyament com l’actual consellera són fans declarats d’aquest projecte. Evidentment que un conseller o consellera tenen tot el dret del món a donar suport i entusiasmar-se amb projectes fruit d’iniciatives privades. De fet, jo també m’entusiasmaria amb la part estrictament pedagògica del projecte de l’escola internacional del Camp. El que ja no és tan lògic és que tant l’exconseller com sobretot l’actual consellera s’entusiasmin amb projectes que apliquen en l’àmbit privat allò que ells neguen per a l’àmbit públic.

Perquè aquest és el principal problema de l’educació al nostre país: que el que neguen a la pública ho volen per a les seves escoles concertades. Les elits i bona part de la tropa mitjana no creu en la pública simplement perquè no vol barrejar-se amb la “xusma”. Tant és que amb això contradigui les lleis sacrosantes del mercat (la pública ha d’oferir millor servei perquè els seus professors estan més ben pagats i tenen millors condicions contractuals que els de la privada; per tant, allà hi haurà els millors professors, oi?). La qüestió és la segregació classista. Que els seus fills es relacionin amb els fills d’altra gent amb estatus, i no pas que es facin amics del moro de torn o de quatre desgraciats que acabaran treballant de manobres.

Què es pot esperar, però, d’un país on una de les persones que fa més conferències sobre com educar els fills i pontifica més sobre l’educació i la societat catalana, porta els seus fills a una escola privada on de 1.500 alumnes cap és immigrant?