El valencià contra els tòpics
Tot i que moltes vegades poden tindre una certa base real, els tòpics (sobre un poble, una cultura, una ètnia, etc.) no deixen de ser apriorismes que necessiten d’una contrastació contínua amb la mateixa realitat. Aquesta confrontació, quan es fa, acostuma a donar resultats sorprenents que ajuden a desmuntar, almenys en part, els clixés. Sobre el País Valencià recauen una sèrie de tòpics que conformen una imatge bastant negativa, sobretot a altres indrets dels Països Catalans, dels pobladors del sud del Sénia: la llengua hi està morta, la societat és profundament reaccionària, l’anticatalanisme forma part del nostre ADN… No seré jo qui diga que la salut del català al País Valencià és excel·lent; ni qui negue l’aclaparador èxit d’una dreta cavernícola eleccions rere eleccions; ni qui obvie la fòbia a tot allò català que pateix una part de la nostra gent. Però amb això la imatge no estarà del tot completa.
En aquest sentit, el documental Una llengua que camina, dirigit per Amanda Gascó i produït per Vilaweb i Televisió de Catalunya -la qual l’ha emés-, ajuda a desmuntar un d’aquests tòpics, el de la salut del valencià. I ho fa donant la veu a cinc persones que parlen des del seu dia a dia i que expliquen com tracten de viure en valencià amb la màxima normalitat possible: Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas; Diego Gómez, mestre i ex president d’Escola Valenciana; Gerard Pitarch, metge a Castelló de la Plana; Dariana Groza, migrant de Romania que treballa com a dinamitzadora lingüística; i Mar Iglesias, periodista i professora a la Universitat d’Alacant.
El primer tòpic que cau és aquell que diu que el català no es parla al País Valencià. Com explica un dels experts entrevistats al reportatge, Brauli Montoya, a les comarques centrals i a la Ribera la llengua que predomina és el valencià, i el seu ús ha anat augmentat amb la incorporació de la llengua als sistema educatiu. A aquesta part del país cabria afegir-li les comarques del nord on la llengua hi és ben viva, o la mateixa Horta Nord, just a tocar del cap i casal. El problema, però, el trobem a les dues grans ciutats: València i Alacant, especialment en aquesta darrera.
Aquesta força de la llengua es basa, en bona part, en l’escola. La introducció de les popularment conegudes com a “línies en valencià” (el programes educatius en què el català és la llengua vehicular) arran de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament, tot i no ser suficient, ha estat una fita importantíssima. El problema en aquest camp és que la demanda social d’un ensenyament en català és molt superior a l’oferta de la Generalitat la qual, posa contínuament pals a les rodes de la normalització. I no podem oblidar que el procés de recuperació no és una tasca exclusiva del sistema educatiu.
D’altra banda, el documental d’Amanda Gascó també explica que és fals que tot allò relacionat amb el valencià no interessa a gairebé ningú. L’èxit sense precedents d’un grup com Obrint Pas -allà on toquen el ple està garantit; fins i tot al Japó- i les afluències massives de públic -malgrat els entrebancs de l’administració- als concerts de molts grups de música que canten en català o les multitudinàries trobades d’escoles en valencià -el gran encert, sens dubte, d’Escola Valenciana- indiquen justament el contrari.
L’únic però que li podem posar a Una llengua que camina és l’excés d’optimisme: tot i els innegables èxits que el poble valencià ha aconseguit en matèria de normalització -malgrat la Generalitat Valenciana-, la societat civil no pot ser la responsable única de normalitzar una llengua i necessitem que les nostres institucions s’hi posen amb decisió. De moment, no sembla que vaja a ser així, i aquest documental no serà emés per Canal 9. Alguns tòpics són cruelment reals.
